La ciutat modernista de les joguines

• La ciutat de les joguines. 
• Barcelona, 1840-1918
• Premi Agustí Duran i Sanpere d’Història de Barcelona 2013
• Autor: Pere Capellà Simó
• Editorial Gregal i Ajuntament de Barcelona
• Maçanet de la Selva, 2014
• 436 pàgines

La joguina és un objecte històric. Ho confirma el professor, investigador i pintor Pere Capellà Simó (Palma, 1981) al llibre La ciutat de les joguines, mereixedor del premi Agustí Duran i Sanpere d’Història de Barcelona 2013, atorgat en el marc dels premis Ciutat de Barcelona el mes de febrer passat.

L’evolució de les joguines en el canvi de segle proposa una revisió de la història d’aquest període, un moment d’agermanament entre l’art i la indústria, símbol de l’expansió econòmica i cultural de la burgesia emergent. L’acabament de la guerra francoprussiana va donar pas a una edat d’or de les joguines. Va néixer la gran indústria del joguet. Alemanya era el principal productor europeu i París exercia d’epicentre de la innovació. Els primers anuncis d’artesans del món de la joguina a Barcelona es van difondre l’any 1840. La capital catalana va rebre sucursals d’empreses alemanyes i franceses. La ciutat es va consolidar com a metròpoli europea i va acollir seixanta fàbriques de joguines i un centenar de comerços especialitzats. Tanmateix, la Gran Guerra va provocar que les nacions bel·ligerants deixessin de produir joguines i Barcelona, seguida de València i Madrid, en va potenciar el sector. Es van fundar les primeres col·leccions d’Apel·les Mestres, la dibuixant Lola Anglada, Maria Junyent o els pintors Manuel Rocamora i Lluís Tolosa. Una segona generació els va seguir: l’escultor Frederic Marès va construir el Museu Sentimental del segle xix, i el pintor Alfred Opisso i Cardona va reunir les joguines de la seva infantesa.

El llibre ens endinsa en el món de la joguina en temps del Modernisme i en una indústria accessible per a bona part de la població. La infantesa del xix és llarga i, segons Charles Baudelaire, les joguines esdevindran el primer contacte de la criatura amb l’art. Els intel·lectuals reclamaran la col·laboració entre els artistes de prestigi i els fabricants de joguines, com a eines profitoses per a  l’adquisició de criteris estètics i el refinament del gust abans de l’edat adulta.

El lector percebrà la importància que l’autor atorga al valor simbòlic dels aparadors. Com una mena de forat pel qual Alícia entra en el món de la fantasia, els mostradors de joguines representaran per a l’infant una visió desitjada de felicitat, moltes famílies sense recursos imitaran els artefactes que hi veuen amb els materials que tenen més a mà, i els adults hi projectarem la nostra experiència amb fascinació.

L’origen de La ciutat de les joguines és una tesi doctoral que Capellà Simó va presentar l’any 2012. La investigació té dos eixos més, Barcelona-Palma i el model de París, que inspiraran futures publicacions. El text no és una novel·la però l’estil directe, precís i sense petulàncies fa que t’hi capbussis com en un relat d’entreteniment, amb històries com l’episodi de Salomon Heischmann, director de la Société Française de Fabrication de Bébes et Jouets, refugiat a Barcelona l’agost de l’any 1914.

Capellà Simó és el comissari de la futura exposició permanent de la col·lecció de nines del Museu Romàntic de Sitges, i ens avisa que els aparadors s’han vist avui suplantats per les vitrines dels museus. Ben mirat, l’evolució de la joguina escriu la nostra història en minúscules, la dels fets quotidians i íntims, tan transcendent com la de les grans efemèrides.