- Una vida articulada
- Josep M. Espinàs
- Edicions La Campana
- Barcelona, 2013
- 504 pàgines
A Una vida articulada, deslliurats de dates i títols concrets, i retallats, els articles d’Espinàs s’han convertit en una barreja de memòries i crònica, de miscel·lània i de llibre de filosofia pràctica, en el millor sentit de la paraula. Llegit el mig miler de pàgines –seleccionades d’una muntanya de trenta-sis anys, onze mil columnes–, en trec un parell o tres de conclusions.
La primera, que Espinàs és el pont ample, funcional i ineludible que lliga l’articulisme clàssic català –Carner, Sagarra i especialment Pla– amb l’articulisme de Monzó, Pàmies o Moliner: un articulisme modern i ciutadà, fruit de la societat de l’abundància –amb crisi o sense– i basat en la guàrdia permanent del sentit comú contra els venedors de motos i el facilisme dels tòpics, un articulisme en els temps dels audiovisuals i les màximes audiències, que fa servir el matís contra l’espectacularitat –i moltes vegades no hi ha res tan espectacular com el matís.
Espinàs deixa enrere la mala llet i l’enciclopedisme de Pla, és més despullat, menys llibresc, però igualment conversador: té la mateixa capacitat de narració, d’observació, de fer punta a tot, d’elevació de l’interès. Té la ironia de l’amic que voldries permanentment a taula. Per això aquest llibre és tan llaminer. Res no n’entrebanca la lectura.
La segona, que darrere aquests articles hi ha la tenacitat de tota una filosofia. Una saviesa passada pel sedàs de tantes generacions com l’etimologia de les paraules i que, a partir de l’escepticisme propi d’un diari –que és l’escola permanent del real–, se’ns emporta a una visió optimista i convincent de l’existència humana. L’optimisme és al moll de l’os d’aquest llibre. A partir d’aquí, com va deixar dit sant Tomàs, “el bé es difon per si mateix”, i no es pot demanar més a un llibre.
La manera que té Espinàs d’aconseguir-ho és destranscendentalitzant la persona, fent-la sortir del mig de la composició. No pas com els romàntics, que desplaçaven la persona abocant-la a la naturalesa, sinó trobant-la a les immediateses, a la vida civilitzada, a l’entorn, mai gaire lluny. Espinàs és el nostre enviat especial a la quotidianitat. Fa com un salabret que cacés la silueta imprecisa de la condició humana. Per això aquesta fixació en el defora immediat, en els nens, els animals –sobretot els petits, els insectes–, els arbres i els objectes, en els detalls i la infinitat de coses petites que conformen l’ambient on l’home es fa: les circumstàncies que ens siluetegen. Les coses gratuïtes, perquè “els actes lliures i gratuïts defineixen l’ésser humà”. I tant, que sí: la gratuïtat és la base de la llibertat. No li cal moure’s gaire, les coses li arriben, es defineix més pel que no és que pel que és, i per això repeteix constantment que quan es posa a escriure tot el seu entorn desapareix. Espinàs desapareix i, gràcies a aquesta desaparició, es converteix en el mirall de qualsevol. És clar que desapareix: es torna la silueta, el buit, com si l’entorn del món fos la seva pell i com si les realitats més interiors i més íntimes –aquesta fixació amb el temps, per exemple, que ens passa a través– fossin al defora. Així descriu el buit que ens admet. Un buit que té forma humana.
És una trampa on caiem molt de gust. Perquè que sigui antitranscendent no vol dir que no transcendeixi. Un buit –un ambient– més que un mirall és un motllo. Observem l’observador Espinàs, ens reconeixem en el seu “exercici periòdic de despersonalització”, n’aprenem i li agraïm sobretot l’exemple de serenitat.