Dalí i Barcelona
Autor: Ricard Mas
Edita: Ajuntament de Barcelona
555 pàgines
Barcelona, 2017
El 1974 els meus pares em van dur a un happenning de Dalí a la plaça de la Porxada de Granollers. A Dalí l’envoltava una gentada impressionant, l’artista avançava entre empentes mentre brandava orgullós el bastó amb mànec de plata. Duia, me’n recordo, un barret de copa amb una màscara, que es va treure a poc a poc. Jo tenia onze anys i, no em fa res admetre-ho, vaig tenir por. Vaig demanar que ens n’anéssim i vam anar a prendre una orxata a la Xixonenca.
Aquella estranyesa, incomoditat, rebuig, davant d’un Dalí estrafolari, s’explica pel contrast acusat amb la nostra vida endreçada i burgesa. Quatre dècades més tard, Dalí continua provocant estranyesa, incomoditat i rebuig a la societat catalana. Tampoc no ens ha de sorprendre gaire. Dalí va exaltar amb constància i llagoteria el general Franco i va insultar tenaçment els representants més il·lustres de la cultura: “imbècils de naixença i dèbils mentals com Joan Sacs, mestres Millets i Rossinyols”, “els imbècils Garcés, Soldeviles, Rovires i Virgilis, els bandarres com Pompeu Fabra” (tret d’una conferència a la barcelonina Sala Capsir). Per raons com aquesta, entre d’altres –com ara la seva proposta d’agressió violenta contra l’Orfeó Català i els pintors d’arbres torts–, Salvador Dalí no ha rebut –encara– l’homenatge d’un carrer a Barcelona. Amb el revisionisme històric actual, no serà senzill.
A Dalí i Barcelona, Ricard Mas ens recorda que Dalí va mantenir, artísticament i intel·lectual, uns lligams estrets i fecunds amb la capital del país. D’entrada, tothom situaria Dalí a Figueres, Madrid (la indefugible Residencia de Estudiantes, on a l’hipertímid Dalí l’anomenaven “el checoslovaco”), París o Nova York. Però, en canvi, no se’l relacionaria igual amb Barcelona, ciutat que va trepitjar en moltes ocasions, durant la infantesa –hi vivien dues famílies d’oncles–, la joventut –hi va revolucionar l’espectre artístic, als anys vint i trenta– i la maduresa –s’allotjava una setmana a l’any a la suite 108 del Ritz, l’actual Palace.
Mas ha inventariat la Barcelona daliniana: els orígens familiars (aquí es va suïcidar el seu avi Gal Dalí, de qui el pintor no va voler parlar mai); els seus quadres exposats; les conferències escandaloses; la defensa pionera de Gaudí seguint el seu admirat Francesc Pujols, autor de La visió artística i religiosa d’en Gaudí (1927); les estades de Lorca; el Dalí assidu a botigues, cases de putes, restaurants i teatres; també els medicaments, presos en un caos considerable, i els metges; finalment, com és costum, la mort.
Dalí a la plaça Reial. 1960.
Foto: J. Postius. AFB
Foto: J. Postius. AFB
Dalí i Barcelona funciona com un molt bon retrat del pintor (és el complement idoni de la biografia d’Ian Gibson); com a guia turística i daliniana de la Barcelona artística i comercial del segle xx; com un dels anecdotaris més complets de Dalí, amb incomptables excentricitats de l’home que va crear el prototip actual d’artista (després vindrien Warhol i tants altres).
Sempre entre “ginestes” (així anomenava les models), secretaris, ajudants, xofers, amics, i sovint amb la transsexual Amanda Lear, a qui va ensenyar a cantar La lluna, la pruna. A tot arreu exhibia els seus dots histriònics, que els més crítics consideraven propis d’un pallasso. Els catalans conscienciats de llavors preferien Miró –algú que s’endurien a sopar a casa– a Dalí –un bufó, un pintamones, segons ells. Perquè Dalí es va convertir en un gran espectacle, ell mateix, i no se n’amagava: “És important que tothom es diverteixi amb les coses de Dalí, no?” Tot llegint Dalí i Barcelona, constates que se’n va sortir amb bona nota.