Odes a Barcelona, 1840-2011
Tria, pròleg i notes de D. Sam Abrams
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2012
334 pàgines
Al final del pròleg que encapçala el llibre, afirma Sam Abrams: “La literatura catalana té un problema greu a l’hora d’estudiar, documentar, editar i transmetre correctament el seu immens i riquíssim patrimoni.” El judici és com a mínim discutible, però Abrams així ho creu i es compromet a provar de corregir aquesta disfunció. I un fruit del seu compromís és l’antologia d’odes que tenen el tractament literari de Barcelona com a denominador comú. Un corpus generós, que inclou poemes escrits al llarg de més d’un segle i mig i que, com sosté el crític, han acabat configurant un autèntic subgènere de la lírica catalana, divulgat més de dues vegades al llarg dels darrers decennis.
El principal mèrit de la present antologia és l’afany d’incloure tantes odes com sigui possible. El criteri no és, doncs, la qualitat sinó la quantitat. Es recopilen poemes de 41 poetes, alguns molt extensos, i no només les peces clàssiques –Rubió, Verdaguer, Maragall, Pere Quart–, sinó també d’altres de menys conegudes (Abrams destaca les antiodes modernistes d’Apel·les Mestres i Jeroni Zanné) i una tria valuosa d’autors contemporanis, demostració del coneixement que l’antòleg té de la poesia d’ara mateix i, sobretot, de la bona pervivència d’una tradició que és principalment local. Una pervivència que, a més, té els seus suggeridors forats negres. Per què, em pregunto, no en van escriure alguns dels més grans de la tradició simbolista nostrada –tres barcelonins: Riba, Manent, Vinyoli…? Potser perquè la poètica del símbol no funciona si dins d’un poema es dissemina un reguitzell d’imatges dinàmiques i fugisseres com són les pròpies d’una metròpolis moderna?
El lector, d’entrada, podria pressuposar que només llegirà odes escrites en català, però la segona i la tercera –les de Víctor Balaguer i Amalia O’Crowley, de l’època de la Renaixença– són castellanes. Perfecte. Però malgrat que Abrams pondera al seu pròleg odes castellanes més recents (no en menciona una d’excel·lent, “Nostalgia urbana”, de Joaquim Marco, inclosa a El muro de Berlín), després no les reprodueix. Una llàstima. El conjunt, en tot cas, fa prou patxoca i és representatiu tant de l’evolució dels grans moviments literaris com de les successives mutacions de la ciutat.
El primer poema és “Barcelona”, del patriarca Joaquim Rubió i Ors, publicat el 2 de febrer de 1840 al Diario de Barcelona. Aquesta oda pionera elaborava ja dos dels cronòtops que han esdevingut més recurrents del subgènere: el mar i Montjuïc. Proclama de romanticisme descarat, la mirada anacrònica que Rubió projecta està focalitzada en un passat gloriós periclitat. L’acumulació d’imatges d’un temps idealitzat intensifica el dramatisme inherent a l’ubi sunt, tòpic clàssic a través del qual el poeta vol intervenir en el seu present. Aquesta ciutat és avui “comtessa sense corona”, però “un temps fou en què parties / del mar lo ceptre amb Venècia” (nostàlgia dels temps heroics que més endavant farà seva, per exemple, un Àngel Guimerà). Rubió pretén incidir en els seus contemporanis perquè Barcelona torni a ser una gran capital del Mediterrani.
El de Rubió és un exercici de poesia civil que vol encoratjar o fer prendre consciència, i que en manifestacions posteriors, a mesura que el subgènere es consolidi, servirà per denunciar, proclamar o elaborar un missatge adreçat a la col·lectivitat. Bona part de les odes que tenen Barcelona com a escenari (també les més anodines) han tingut aquesta funció, des de l’encara corprenedora de Joan Maragall fins a la reflexió d’un Lluís Jou (“Tingues cor mediterrani, Barcelona”), passant per l’esquemàtica concatenació polititzada de Joan Brossa o el brillant cor històric elaborat per José Agustín Goytisolo per elogiar el mestissatge com a vertebració moral de la ciutat.
Em preguntava abans per què els grans simbolistes de la lírica moderna no van escriure odes a Barcelona. És a través del símbol, com va explicar Octavio Paz, que la poesia esdevé mecanisme d’anàlisi de la subjectivitat contemporània. I potser l’aprofundiment en la pròpia individualitat quedi depassat per un conjunt simbòlic tan potent, accelerat i plural com ho és la ciutat. Però, alhora, des de fa més d’un segle, no hi ha manera de comprendre la subjectivitat contemporània fora de la circumstància urbana. Al subgènere de l’oda a Barcelona (a diferència de l’oda a Nova York, posem per cas) no li ha estat fàcil resoldre aquesta teòrica paradoxa. Diria que, finalment, ho ha fet a través d’una poesia de caire més aviat meditatiu. I són alguns dels millors poemes del llibre –el sublim i magnètic d’Enric Casasses, els de Joan Margarit o David Castillo– aquells que ho manifesten. Representen, crec, la transformació més valuosa d’una tradició poètica que ara, gràcies a aquest llibre, podem resseguir detalladament.
Nota
“I amb tos pecats, nostra!”: la declaració pertany al penúltim vers de l’“Oda nova a Barcelona”, de Joan Maragall.