La Barcelona eclèctica.
L’arquitectura d’August Font i Carreras (1854-1924)
Judith Urbano Lorente
Ajuntament de Barcelona i Dux Editorial
Barcelona, 2014
224 pàgines
Molt pocs barcelonins saben que a la part alta de la ciutat hi ha un petit carrer dedicat a l’arquitecte August Font i Carreras (1845-1924), i molts menys coneixen qui era aquest personatge o, si ho saben, no n’identifiquen les obres. Per això valorem la feina que porta a terme amb entusiasme i des de fa anys la Dra. Judith Urbano, professora d’història de l’art a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la UIC, amb el propòsit de recuperar la memòria de Font, un dels arquitectes més desconeguts i potser també més menystinguts de l’arquitectura catalana del 1900. L’última aportació de la Dra. Urbano en aquest sentit és el llibre La Barcelona eclèctica, que acaben de publicar l’Ajuntament de Barcelona i Dux Editorial. L’obra constitueix una reivindicació nova i oportuna d’aquest gran professional, que va ser ignorat per haver estat fidel a un estil imperant en la seva època, l’eclecticisme, que, justament per la seva ambigüitat, va quedar eclipsat per la potència desbordant del modernisme que el va succeir.
La majoria dels arquitectes que van estudiar al final del segle xix van rebre una formació de gran qualitat acadèmica en què tenien un paper destacat el càlcul d’estructures, el coneixement dels materials i el dibuix artístic i tècnic, encara que estèticament mirés enrere, com, d’altra banda, es feia en gairebé totes les escoles d’arquitectura europees coetànies: els professors estaven fascinats per les arquitectures de la Grècia clàssica, del món àrab, del romànic i sobretot del gòtic, i també per elements de les renaixentistes o barroques. Posteriorment, aquestes referències les utilitzarien “eclècticament” en les seves obres els alumnes, molts dels quals, com August Font o el també redescobert Enric Sagnier, eren conscients que els temps canviaven i que també ho havia de fer l’arquitectura, però van optar per seguir fidels a la tradició historicista, en una decisió que en primera instància va semblar encertada, perquè els va comportar nombrosos encàrrecs per part de les institucions, la burgesia i l’església, que els van confiar molts dels seus edificis.
Per aquest motiu, La Barcelona eclèctica resultarà de gran interès a tothom que vulgui saber de la nostra arquitectura, i apropar-se amb una mirada objectiva i oberta a August Font, figura que la Dra. Urbano contextualitza i analitza en la introducció i la cloenda d’aquest llibre, i de qui ens presenta amb rigor les obres més rellevants que va fer a Barcelona (també va treballar per a Tarragona, Vilafranca del Penedès, Tortosa i Saragossa). Es tracta d’edificis que, com els lectors podran constatar, no són només emblemàtics sinó també molt coneguts, tot i que en general no se sàpiga qui n’és l’autor. Em refereixo a l’Institut Frenopàtic de les Corts, les façanes de l’església dels Sants Just i Pastor i de la Catedral, la plaça de toros de les Arenes, el Palau de les Heures, l’asil de les Germanetes dels Pobres, la sucursal de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de la plaça de Sant Jaume o l’església de la Casa de la Caritat, i també als desapareguts Palau de Belles Arts de l’Exposició Universal del 1888 i l’espectacular Maison Dorée.
Aquest és, doncs, un volum que paga la pena llegir perquè ens permet comprendre el talent i la vàlua d’un arquitecte de gust i tècnicament competent que, com reclama l’autora, no pot ser oblidat.