Escenes barcelonines
Autor: Emili Vilanova (tria d’Enric Cassany)
Edicions Proa
456 pàgines
Barcelona, 2016
No busquin en aquest llibre tafaneries, sinó el dia a dia modest, rutinari, somort, dels barcelonins del seu temps, la segona meitat del segle XIX.
La narració “Bèsties embalsamades” acaba així: “Com tampoc ningú no s’ha cuidat d’averiguar de quina manera el promès se va prendre la mort d’aquesta bèstia, perquè l’objecte del present quadret ha estat presentar alguns tipus i no d’amoïnar al llegidor contant-li tafaneries.” L’autor, Emili Vilanova, ens adverteix de les característiques dels quadres de costums que ell conrea: uns tranches de vie, més propers del diorama literari que del conte pròpiament dit. No hi busquin, doncs, tafaneries (si els en calen, comprin-se el Lecturas), sinó el dia a dia modest, rutinari, somort, dels barcelonins del seu temps, la segona meitat del segle xix. Per aquesta raó, Enric Cassany va triar com a títol Escenes barcelonines per a aquesta antologia, títol també d’un llibre de 1886 del mateix Vilanova. No s’equivoquin, que després tot són plors.
A “En lo balneari” (1891), una raresa en Vilanova, hi ha el negatiu de tota la seva obra. En aquesta narració satiritza el món de la burgesia que enraona en castellà, afectada, melindrosa i més cursi que una col, molt allunyada del poble menut que sol retratar als quadres. Perquè Vilanova, nascut el 1840 i barceloní del carrer Basea, defensa la petita Barcelona, menestral, senzilla, crèdula, tradicional, bonhomiosa, aliena a les modes i als nous costums propis de la modernitat. Entre ells, la irrupció del castellà en la vida quotidiana de Barcelona, que durant dècades ha estat només la llengua de la tropa, els funcionaris i els xanxes (els municipals, una deformació de Sánchez). A “Reflexions d’un porter” (1887), el porter es plany que a tota la casa de l’Eixample que vigila ell és l’únic que enraona en català. A “Perladillo” (1889), escriu sobre un andalús: “Sabia d’una capital famosa i molt vividora [Barcelona] que els que hi acudien parlant castellà hi trumfaven millor que els de la terra i hi manaven més que tots.” Per a Vilanova, el castellà és “la llengua dels dominadors que imposen multes, renyen, castiguen i cobren”.
Tot aquest món pretèrit i desaparegut, el catedràtic Antoni Vilanova (nebot-net de l’escriptor) l’explica magistralment i per peces menudes a Emili Vilanova i la Barcelona del seu temps (Quaderns Crema, 2001). Encara que Vilanova mor el 1905 i la primera casa enderrocada de la Via Laietana (dita llavors de la Reforma) és del 1908, Vilanova viu desolat i amb amargor l’anunci de la desaparició dels carrers que ell estima. A “En Parladé” (1891), Vilanova malparla de l’impulsor de la Reforma, deguda, segons apunta, a “petits desoris de la vida privada, a miserables desequilibris vulgars entre lo gastat i lo guanyat, i a vegades, també, a grans passions, a ingratituds massa fortes, a desamor o felonies i traïcions d’una dona pensamentera i antoixada?”. “Por el amor de una mujer”, com canta Julio Iglesias, insinua Vilanova que es va obrir la Via Laietana. Tot és possible.
En Vilanova hi retrobem els aires de Robert Robert, Juli Vallmitjana i Narcís Oller. Tots quatre van retratar amb mà mestra aquella Barcelona que deixava enrere la vida plàcida de petita ciutat emmurallada, entotsolada i domèstica, i s’endinsava en les incerteses de la modernitat.