La Barcelona dels tramvies i altres textos- A cura de Jordi Amat i Agustí Pons
- Editorial Meteora i Ajuntament de Barcelona
- Barcelona, 2015
- 240 pàgines
Els curadors de l’obra fan santament de reivindicar el barcelonisme periodístic que té, en Luján, una figura preeminent. Remarquen, respecte de l’estil de l’autor, la influència de la gran escola representada per Pla, i també per Sagarra i Camba.
El llibre aplega una selecció antològica de textos periodístics de Luján. El componen quatre capítols: una tria dels articles de temàtica barcelonina que l’autor publicava a Destino sota l’epígraf “Al doblar la esquina” (1946-1951); una selecció de les necrològiques que, entre el 1950 i el 1981, va redactar per a la mateixa revista; un valuós dietari del 1947, i, finalment, “Apuntes para una futura historia del Premio Nadal”.
Al meu entendre, els dos pilars de l’obra són els articles i el dietari. Penso, en canvi, que les peces d’obituari no es desprenen mai d’un cert caràcter d’urgència, de la condició d’apunt formulari. Entre aquestes últimes jo destacaria les que escriu per a J. M. de Sagarra i Josep Pla. Dos personatges, sobretot el segon, que apareixen sovint en aquestes pàgines (això no obstant, Sagarra, tan admirat per Luján, no s’estalvia d’aquest algun mastegot: els dards que Nèstor dispara contra l’obra El prestigi dels morts, posem per cas, són constants).
Anem a pams, però. Els curadors de l’obra fan santament de reivindicar el barcelonisme periodístic que té, en Luján, una figura preeminent. Remarquen, respecte de l’estil de l’autor, la influència de la gran escola representada per Pla, i també per Sagarra i Camba. Els articles de la secció “Al doblar la esquina” neixen de circumstàncies concretes, de problemes perfectament localitzats: principalment els derivats de la Companyia de Tramvies (però també s’administren crítiques al creixement desordenat de la ciutat, a unes obres que s’eternitzen, a la proliferació d’escarabats als pisos de l’Eixample…). Són articles mordaços, punyents, que no devien ser presos en consideració pels destinataris perquè l’autor, sovint, en fa ironia: “Pedimos perdón por tocar una vez más el asunto de la Compañía de Tranvías […]”
Home formalment d’ordre com era, Luján es refereix al “valor de una disciplina en cualquier orden de la vida”, es queixa que Barcelona sigui “una ciudad tan desaseada y triste” (avui dia alguns periodistes i escriptors ciutadans es planyen que Barcelona sigui una ciutat turistitzada), usa a tort i a dret la ironia, que, sovint, raneja en l’àcid sarcasme (“los motivos de la duración de las obras […] nos obligan a remontarnos al antiguo Egipto y a las pirámides si queremos hallar otro ejemplo de esfuerzo descomunal”). Ara bé, de tant en tant algun d’aquests articles sobrevola l’actualitat, desborda el marc de la crítica ciutadana i sembla abraçar la teoria orsiana sobre la civilitat en general: vegeu, si no, el magnífic “Volaron dos mariposas”, brevíssim article que, a parer meu, hauria de figurar en qualsevol manual de redacció periodística.
El dietari del 1947 comença amb una referència a Josep Pla, el cos present del qual havia estat l’últim protagonista de les necrològiques de la segona part. Un dietari esplèndid que demostra, molt més que la resta del conjunt, que Luján era un gran escriptor. Hi pul·lulen els homes de Destino (Agustí, Vergés, Teixidor, Pla, Brunet), hi ha referències a llibres, als toros… Les descripcions d’individus –sobretot les semblances físiques– són magistrals: el rostre d’un home té “color de ladrillo recocido” i una dona mostra una pell “de color de estómago”. La de Pla de les primeres pàgines és, també, modèlica: “Manos de hipertenso, con las venas densadas y la piel luciente, como encerada”. Sembla Flaubert. O Pla mateix.