Els barcelonins
Autor: Adrià Pujol Cruells
Edita: L’Avenç
152 pàgines
Barcelona, 2018
El llibre de Pujol Cruells no és ni complaent ni insuls. Mitjançant la roda de l’any, traça un retrat dels barcelonins a partir de l’observació minuciosa dels seus costums, manies i guilladures.
Bona part dels escrits del segle XX sobre els ciutadans de Barcelona evoquen els barcelonins del XIX, en un exercici de nostàlgia benpensant. Una mostra clara n’és Los buenos barceloneses, d’Artur Masriera (1924), que ens acosta a una Barcelona vuitcentista greu i circumspecta, amb molt copalta i molta levita, a l’extrem oposat de les bullangues revolucionàries. Neix el mite del “senyor de Barcelona”. Després de la Restauració del 1874, Barcelona és una ciutat que vol fer-se perdonar els avalots, les barricades i la crema d’esglésies i convents, una tradició molt nostra que, reproduïda actualment mitjançant un espectacle de son et lumière, faria les delícies dels turistes. Per aquesta raó els barcelonins tant es van posar a erigir temples expiatoris com a idealitzar la ciutat sense gaire fonament, ja que “la història de l’home civilitzat no és altra cosa que la història de la seva misèria: totes les seves pàgines estan tenyides de sang”. Ara no contradirem Diderot.
A Els barcelonins d’Adrià Pujol Cruells (L’Avenç) el precedeixen dos títols homònims: Los barceloneses de Sempronio (1959), complaent i una mica insuls, com els temps exigien i el seu autor s’hi prestava content, i Els barcelonins d’Anna Maria i Terenci Moix (1984), un farcit literari dins un àlbum de fotos de Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs. Els barcelonins de Pujol Cruells no és ni complaent ni insuls ni tampoc un farcit. “Vamos para bingo.”
Mitjançant la roda de l’any (cada mes s’havia publicat un capítol del llibre a la revista L’Avenç en una secció amb el mateix nom del llibre), Pujol Cruells traça un retrat dels barcelonins a partir de l’observació minuciosa dels seus costums, manies i guilladures. Però Pujol Cruells no és cap flâneur –no cau en aquesta cursileria–, sinó que es guanya la vida, puja dues filles i resisteix estoicament els embats de l’adversitat a la Barcelona que descriu.
El llibre arrenca amb la pèrdua d’una feina estable en una escola de disseny deshumanitzada, que coincideix amb l’encàrrec, com a antropòleg, d’una exposició sobre els barcelonins al Museu Etnològic.
Pujol Cruells pretén “entendre com es construeix la barcelonitat”. O què en queda. Com a antropòleg i com a ciutadà. Ell mateix és un barceloní com tants n’hi ha, nascut en un poble, Begur en el seu cas, molt lligat al paisatge de l’Empordà i alhora arrelat a la ciutat després d’anys de viure-hi i de barallars’hi. Per entendre’ns, Pujol Cruells estaria en condicions de presidir l’Ateneu Empordanès de Barcelona, al carrer del Pi núm. 11, si algun dia es tornés a obrir.
A Els barcelonins Pujol Cruells ens retrata un seguit d’espècimens urbans característics, com són els gestors culturals, els artistes conceptuals, els intel·lectuals a sou, els hipsters timeoutistes, els consultors de l’administració, els xarlatans alternatius, els dels hangars de creació i altres. Són els nostres “chulos, toreros y manolas”, el castissisme contemporani de Barcelona, tots ells marcats per un cert grau d’impostura. La identitat barcelonina és, segons l’autor, una estratègia. De supervivència i de poder.
Com a contrapunt d’aquesta rua carnavalesca, Els barcelonins recorre les tradicions barcelonines més antigues: Santa Eulàlia, la fira de Sant Ponç, Sant Cristòfol, la nit de Sant Joan, el Dia dels Difunts (tot i que es descuida la joia de la corona, la processó de Corpus). En tot moment avança acompanyat pel seu particular Pep Setciències, la veu de la consciència que l’amonesta, l’adverteix i no li deixa passar cap impostura. Perquè, mentre que Barcelona és Carnestoltes tot l’any, Pujol Cruells és algú que no es disfressa.