Barcelona balla
Ferran Aisa
Editorial Base i Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2011
347 pàgines
Un repàs a la cartellera d’espectacles dels anys trenta als vuitanta del segle XX permet constatar que a Barcelona sempre s’ha ballat molt. Ferran Aisa va conèixer el foxtrot, el swing, els boleros i el bugui-bugui amb uns pares assidus del Rialto de la ronda de Sant Pau, on treballava de maître el seu oncle Fernando. Ballaven també al menjador de casa, al voltant de la ràdio. Als quinze anys, l’autor de Barcelona balla va tenir la seva primera feina en una empresa de megafonia per a teatres i envelats i la segona en una gestoria que portava la comptabilitat de restaurants i cabarets. Així va conèixer Oriol Regàs, cervell de Bocaccio, i la Sra. Vicenta, ànima d’El Molino: mentre li preparaven la documentació, recorda, “esperava a la barra del bar prenent un refresc i gaudia de l’espectacle moliner que es feia cada tarda al famós music hall del Paral·lel”.
“Barcelona balla” des del segle XVIII al teatre de la Santa Creu i els aristocràtics palauets. Al seu Calaix de sastre, el baró de Maldà hi anota el primer vals d’Strauss que se sent a Barcelona perquè el balli la marquesa d’Aguilar i el Liceu celebra el seu primer ball de màscares el febrer de 1848. La festa popular esclata a La Patacada del carrer de les Tàpies. Proliferen les societats recreatives que promouen balls públics: Romea, Odeón, La Fraternitat, Terpsícore… La muntanya de Montjuïc no és solament un castell temible; a la Font Trobada i El Gurugú els soldats empaiten les criades, mentre que als jardins de Tívoli i dels Camps Elisis l’orquestrina burgesa es conjuga amb els Cors de Clavé entonant el Tannhäuser wagnerià.
El segle XX és del Paral·lel, els nius d’art, els espectacles “psicalíptics” i els cafès-cantant. Aisa recorre les adreces del “Broadway barceloní”: Café Español, Arnau, El Molino, Olympia, Chicago, Las Delicias (després, Talía), Cádiz, Apolo, Nuevo Pabellón Soriano, Cómico… Els anys vint i trenta sonen a jazz, xarleston, foxtrot, tango; s’aprenen amb taxi-girls i es posen a prova a concursos de resistència.
Després de la Guerra Civil, la fèrria moral nacional-catòlica no acaba amb les ganes de ballar: es recomponen orquestres i funcionen acadèmies a distància. Aisa afirma que ja el 13 de març de 1939 l’orquestra Demon’s Jazz toca al Teatre Circ Barcelonès temes de musicals de Hollywood: el swing americà plantant cara als himnes “imperials”. La cartellera torna a estar ben plena de sales de ball. Vocalistes com Antonio Machín, Jorge Sepúlveda o Rina Celi ajuden a oblidar, qualsevol tarda de diumenge, les penúries del racionament. Als anys cinquanta, Carmen de Lirio inaugura a Bolero el primer nightclub i la discoteca Bikini obre les portes en una Diagonal encara deshabitada.
Un llibre d’opulència gràfica amb alguna errata, com la que converteix el cantaor Angelillo en Angiolillo, l’assassí de Cánovas. Relliscades tipogràfiques a part, Aisa demostra amb rigor documental que les dècades de franquisme no van apagar la Barcelona de la nit i el ball.
A l’alliberació dels anys seixanta i l’eròtico-festiva transició democràtica, hi va seguir un marasme que va anar abaixant les persianes de molts locals associats a educacions sentimentals. Es van imposar les macrodiscoteques amb massa decibels i els after hours: “Les sales d’oci nocturn van entrar en conflicte amb l’Administració sovint per problemes de soroll, ordre públic i manca d’insonorització o de seguretat dels locals”, apunta Aisa.
L’historiador conclou que queden molt poques sales de ball i gran part de les discoteques s’han reciclat en sales de concerts, però l’afició pel ball continua viva a acadèmies i festes coordinades a través de les xarxes socials. Hi ha molta demanda de concerts, perquè la música, tard o d’hora, impulsa a moure l’esquelet.