© Christian Maury
El poeta Josep Pedrals.
Fa aquella angúnia repetir el que tothom comenta de Josep Pedrals, que és un jove poeta, com si anunciessin la Setmana Jove d’El Corte Inglés: moda texana, sonets agosarats, alegria poètica, etc. Entesos, Pedrals neix a Barcelona el 1979, i què? És l’any que s’inaugura la nova depuradora del riu Besòs. Quan a algú l’etiqueten com a poeta jove, s’està apel·lant d’una manera encoberta a la condescendència, el paternalisme; és saba nova, el xicot promet, ja veurem més endavant, esperem a comprovar si m’elogia a mi per jo elogiar-lo a ell, etc. A Pedrals no li calen aquestes crosses convencionals i immundes: en aquests moments (i és mig matí) ja és un poeta excepcional. Es podria morir ara mateix d’un còlic miserere (tampoc no cal) que ens deixaria uns quants llibres de poemes de primera magnitud: el duet constituït per El furgatori (a Ed. Labreu, 2006), un dietari poètic d’un individu de nom Quim Porta, i El romanço d’Anna Tirant (a Ed. Labreu, 2012), una conversa del tal Quim Porta amb Pedrals deambulant per Barcelona amb una inusitada nonchalance, alternada amb poemes que entronquen amb la poesia popular (el romanço; altament recomanables els recol·lectats per Don Marian Aguiló) i alhora amb l’erudita (el barroc): sàtira i optimisme, desvergonyiment i melancolia, i per damunt de tot, el desig de fer-se entendre. O, també, un llibre més antic, Escola italiana (a Ed. Empúries, 2003), en què treu a la llum els poemes del poeta italià, per a mi desconegut, Giuseppe dei Pedroli. Corren rumors que es tracta d’un heterònim del mateix Pedrals. Jo ja no sé què pensar, es diuen tantes coses.
Als antípodes de la poesia agònica i gemegaire, aquella que s’assembla molt a un enterro a la frederica, i de la poesia críptica i indesxifrable, que de tan abstrusa la fan servir alguns serveis d’espionatge, Pedrals ens sobta amb el seu atreviment poètic i el seu sentit de l’espectacle. No ho dic en va; se sap que Pedrals recita dalt d’escenaris (m’han parlat d’uns aquelarres poètics a l’Horiginal del carrer Ferlandina 29 els dies de lluna minvant), que actua i que canta, que va gravar el disc Esquitxos ultralleugers amb Els Nens Eutròfics el 2010 i En/doll amb Guillamino el 2007. Com que no he tingut temps encara de gaudir-ne, tot això que m’espera. Un diumenge al matí me n’aniré cap a Sant Miquel del Fai, aparcaré en un revolt de carretera i els escoltaré amb calma.