© Christian Maury
L’autor i director teatral Jordi Casanovas
A Catalunya, durant força anys, la innovació, l’experimentació, el risc en teatre ha consistit a vestir els personatges de Hamlet amb una americana blanca i fer-los cantar davant d’un micròfon. La modernitat és això, ens deien, i el públic aplaudia dempeus.
Però cap a l’any 2005, un tal Jordi Casanovas va arribar a Barcelona des de Vilafranca i va afirmar, amb aquella patxoca, que el rei anava nu, que fer teatre per a la gent d’avui no era una qüestió de canvis de vestuari, que fer teatre per a la gent d’avui era, àngela maria, escriure i representar històries per a la gent d’avui.
A més d’un se li va gelar el somriure per un instant, però després van sacsejar la mà, com dient “aquest jove amb pinta de cantant mexicà de corridos baixa de l’hort i no sap de què parla”, i van continuar a la seva, satisfets, contemplant-se els uns als altres.
De fet, en Casanovas tenia motiu de sorpresa, ja que això només succeïa al teatre. Si la narrativa catalana s’hagués dedicat només a fer refoses del Quixot, la música a punxar Mozart al Sónar, la pintura a tacar quadres de Dalí i el cinema a fer remakes de Ciutadà Kane, no sé si tothom hauria acceptat amb orgull que aquesta era la nova creativitat catalana. Però amb el teatre sí, aquest era el miratge que molts directors i companyies senceres ens havien fet empassar: el teatre català contemporani és això i n’estem ben cofois, deien tots. Doncs no. En Jordi Casanovas va arribar des de Vilafranca i va dir que no, que els focs artificials són molt bonics, però que la creativitat al teatre anava d’una altra cosa, anava d’explicar històries noves. No era el primer que ho deia, és clar, però potser ha estat el primer que ha tingut l’empenta i el talent necessaris per fer-ne la demostració empírica. Potser perquè és de ciències.
Després de deixar els estudis de telecomunicacions es va dedicar al teatre, va fundar la companyia Flyhard i, amb un parell de muntatges a les espatlles, es va fer conegut a Barcelona deixant anar una trilogia d’obres basada en videojocs. Fot-li. Després, estrena a la Sala Beckett, a la Villarroel, i el 2010 converteix el seu local d’assaigs al barri de Sants en una sala d’exhibició. Un espai com un cop de puny i igual de contundent.
A la Sala Flyhard només hi presenta obres contemporànies d’autors catalans i, mentrestant, continua estrenant les seves, al Lliure, al TNC, al Poliorama… Un devessall d’activitat, d’històries noves, fetes arran de terra, que ens interpel·len des de l’escenari, que converteixen les nostres vides en relat i el teatre en experiència compartida, obrint sense descans portes a nous textos, a nous autors, ajudant a construir de mica en mica, per fi, l’autèntic teatre català d’avui. El mes de febrer passat, Jordi Casanovas va rebre el premi Ciutat de Barcelona 2012 en la categoria de teatre per l’obra Pàtria.