© Fabiola Llanos
El compositor o “artista sonor” Joan Bagés.
Joan Bagés s’autodenomina artista sonor, un concepte que, considera, reflecteix d’una manera més completa la tasca del creador musical d’avui, ja que entén la seva obra com un projecte transversal, interdisciplinari, paral·lel al concepte d’artista visual i que queda lluny del compositor que desenvolupava una tasca artesanal.
Bagés, que s’ha format a Barcelona i París i ha fet sonar la seva música en diferents racons d’Europa i Amèrica, fa interaccionar el so i el silenci amb la revolució visual i tecnològica, com una oportunitat d’ampliar la paleta de recursos compositius. La seva música es considera holofònica, un concepte que s’encamina cap a una textura global i inclou recursos performàtics que funcionen conjuntament en un tot de relacions que aglutina les arts visuals i plàstiques, la instal·lació, la dansa, el vídeo, la música electroacústica i l’acústica, amb microfonia o sense. Darrerament, s’interessa a cultivar un fenomen sonor punter, la música acusmàtica, un corrent depurat de la música electroacústica, en el qual l’element performatiu converteix l’artista en un director que, a la taula de so, controla les dinàmiques dels diferents altaveus disposats a consciència.
En la mesura que no podem apaivagar el sentit de l’oïda com ho fem amb el de la vista tancant els ulls, les sensacions que percebem amb aquesta música, sovint, ens imposen respecte, perquè no n’identifiquem la font. És per aquest motiu que Bagés considera que la gran revolució sonora de les darreres dècades rau en la manera d’escoltar. En l’acusmàtica, el creador treballa amb la juxtaposició d’elements, de manera que els sons ens sorprenen constantment i qualsevol expectativa que ens plantegem sobre què sentirem a continuació és susceptible de quedar truncada, ja que el cànon s’ha dissolt en múltiples possibilitats de textures i morfologies musicals i metamusicals que condueixen a una pèrdua del confort de l’auditor.
La música electroacústica representa una revolució compositiva que permet a l’artista sentir instantàniament el resultat del treball que fa i interaccionar-hi, sense haver de passar pel sedàs del temps que implica que un instrumentista l’il·lustri. Per tant, el resultat final és conegut en el moment creatiu perquè s’aconsegueix un feedback entre l’acció i la percepció. Un procés que integra tots els elements de la cultura del fast –el canvi constant de textures al·ludeix al zàping, per exemple– i, anant més enllà, la pèrdua de referències auditives ens permet apreciar el pols d’una crisi ideològica global.
Tot un referent europeu de música electroacústica.