Joves, inconformistes i amb les idees clares. Santi Pozo, Adrià Recasens i Jordi Valls són tres dels escollits per imaginar el futur de Barcelona, per explorar què ens defineix com a ciutat i com a societat. Representen, segons Bibiana Ballbè, comissària de Fàbrica Futur Barcelona, moviment en què participen, el talent emergent de la capital catalana. Memoritzeu-ne els noms perquè en sentirem a parlar.
Foto: Ferran Forné
Santi Pozo.
Santi Pozo (Terrassa, 1990) no para quiet i busca, constantment, resposta als seus problemes. Emprenedor, tenaç, idealista. Res no l’atura. Fa un parell d’anys va patir un accident mentre practicava longboard –una variant de l’skate–, i va decidir dissenyar un casc per a esports d’alt risc. “Sóc un fanàtic de la personalització. Si tingués temps suficient no compraria res fet, és fascinant fer-te tu mateix les coses”, explica. Somia dissenyar casa seva, crear la seva pròpia moto i educar els fills a casa. En definitiva: viure la vida com ell vol i no com imposa la societat.
Pozo creu en una arquitectura i un urbanisme ready to go, per resoldre els problemes de la gent de manera immediata. “Plantejar una solució per a tots els problemes que ens pertorben és una insensatesa perquè en el temps que es triga a trobar-la el problema pot haver canviat”, sosté. Una resposta que segurament ha trobat en la seva pròpia experiència, ja que després d’estudiar arquitectura, en Santi es va adonar que necessitava altres coneixements i es va embarcar a estudiar administració i direcció d’empreses. Carrera, que, finalment, ha decidit abandonar perquè ha trobat una escola gratuïta, sense restriccions i amb tot el contingut que hom pugui imaginar: internet.
La tecnologia és, de fet, un dels factors clau de la fórmula de futur d’aquest terrassenc. A través d’enquestes, ha detectat una gran preocupació dels ciutadans de Barcelona pel cost del transport públic i per la baixa qualitat de la convivència entre veïns. Segons Pozo, una de les principals fonts d’estrès dels habitants de les grans ciutats és l’ansietat després d’un dia intens. I el principal problema és que els barcelonins inverteixen més d’una hora a anar de casa a la feina. El seu objectiu, doncs, és millorar el transport a través d’una plataforma que monitori l’activitat dels ciutadans: a quina hora agafen un determinat tren, quantes hores condueixen o per on circulen amb bicicleta. És a dir: aplicar les noves tecnologies per conèixer encara més els hàbits de transport dels habitants de Barcelona.
Dit d’una altra manera: convertir la capital catalana en una lean smart city. Una ciutat que, gràcies a la tecnologia, escolta i monitora constantment la població per tal de conèixer-ne els problemes reals i generar solucions amb un cost d’implementació baix. La seva influència és la metodologia lean manufacturing [producció ajustada], de Toyota, que pretén millorar l’eficiència de la companyia i reduir despeses. I la seva inspiració són Londres i Hong Kong, dues ciutats que l’han ajudat a veure fins a quin punt la tecnologia pot suposar un valor afegit per a la societat.
Foto: Alberto Gamazo
Adrià Recasens.
Aprendre a programar
Qui segur que està d’acord amb aquesta afirmació és Adrià Recasens, un barceloní de vint-i-quatre anys llicenciat en matemàtiques i estudiant d’enginyeria de telecomunicacions. Investigador nat, precís i apassionat de la seva feina, l’Adrià s’expressa i es defineix a través dels números. Actualment és assistent de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), on investiga el disseny i la implementació d’un protocol de comunicació per a una casa intel·ligent. I com en Santi Pozo, creu que l’únic que falta a Barcelona són noves idees.
Recasens està convençut que molts dels avenços de les últimes dècades no es poden explicar sense la programació, que no dubta a considerar com l’idioma del segle xxi. “És una eina imprescindible, perquè la informàtica és present en tots els aspectes de la nostra vida”, sosté. Per aquest motiu proposa afegir la programació als estudis de primària i secundària. L’objectiu no és que tothom sigui un expert en el tema, sinó que tingui la base per entendre el món, ja que la velocitat dels canvis creix de forma exponencial.
El futur, doncs, no estarà ple de replicants ni serà de color negre, però, segons l’Adrià, sí que estarà molt més tecnificat, encara que, paradoxalment, tot serà més fàcil i senzill d’utilitzar. Per tant, si no volem que la tecnologia domini els nostres fills, cal ensenyar-los a programar. Hi ha països, com Estònia, que ja han establert la programació com a assignatura obligatòria, però el gran problema continua sent el salt generacional. Sovint els alumnes van un pas per endavant, per això el repte de l’Adrià és aconseguir formar i motivar els mestres. A pesar de la dificultat de l’empresa, Recasens és capaç de veure llum al final del túnel i creu que la clau és generar una comunitat digital de professors per tal de crear sinergies i resoldre conflictes. Tot amb l’objectiu que, com diu Mitchel Resnick, “les noves generacions aprenguin a programar per, després, programar per aprendre”.
Foto: Alberto Gamazo
Jordi Valls.
Tecnologia i relacions socials
La tecnologia, però, també pot tenir la seva part fosca. L’extrema connectivitat de la societat actual ha provocat la bana-lització i la devaluació dels vincles afectius. És innegable, per exemple, que la irrupció de Facebook ha modificat, gairebé per complet, les nostres relacions personals. Aquest és el tema en què s’ha especialitzat Jordi Valls, un llicenciat en publicitat i relacions públiques nascut fa 29 anys a Sabadell. Inquiet, emprenedor i amb una gran passió: internet. Va muntar Startup Embassy, una casa per a empresaris a Silicon Valley, i actualment treballa per millorar l’experiència dels consumidors mitjançant la tecnologia i la comunicació.
Amb el pas dels anys hem anat veient com l’individua-lisme triomfava per sobre de la unitat familiar. Hem passat de relacionar-nos davant del foc a fer-ho davant del televisor. I actualment gairebé podem sentenciar que l’àgora virtual ha substituït el col·lectiu físic; que és en un ordinador o en un mòbil on trobem l’escalfor de la vida social.
En Jordi està convençut que en el futur seguirem per aquest camí, i fins i tot creu que és molt probable que les nostres relacions vinguin marcades pel que digui una màquina. La tecnologia, per exemple, fa que l’atracció entre persones, que no havia canviat gaire al llarg de la història, es transformi a passos de gegant. Abans la primera impressió es basava en la primera trobada, però ara la gent té accés al currículum complet de la seva possible parella. Valls assegura que d’aquí a uns anys tecnologia i ciència aniran de bracet i, per exemple, la genètica podrà determinar si ens avindrem més amb una persona o amb una altra.
Us imagineu una aplicació que llegeixi les nostres reaccions cerebrals mentre observem una persona? O que digitalitzi la nostra olor? Doncs probablement estan a punt de caure. “Això no ha de comportar necessàriament deshumanització –opina en Jordi–, perquè la tecnologia no ens fa ni més ni menys humans. Crec que la tendència al transhumanisme canviarà molt les formes de la vida humana però no el fons.” Esteu a punt? Benvinguts al futur.