La cooperativa es va crear al final del franquisme per defensar els treballadors. Avui té set despatxos i més de vuitanta socis defensant la part feble de la relació jurídica, ja siguin víctimes de l’amiant o d’abusos bancaris. Les seves croades judicials s’adrecen contra les noves exclusions, la creixent precarietat laboral i la reculada dels drets i les llibertats.
Un aspecte de l’espai de treball del col·lectiu. Foto: Albert Armengol
Tot rumiant a propòsit de la innocència, la culpa i l’exercici de l’advocacia, Fiódor Dostoievski va compartir que “l’advocat és una consciència de lloguer”1. Al Col·lectiu Ronda la professió es viu, però, amb menys contradiccions. És un despatx de llarga història sense rèplica a Europa: una cooperativa de treball autogestionada de certa dimensió erigida sobre la defensa exclusiva de la classe treballadora. “És clar que no podem fer una lectura fàcil de bons i dolents. No idealitzem les persones treballadores. Però volem que aquestes tinguin accés a uns bons serveis jurídics. Encara que som un despatx independent des d’un punt de vista polític i sindical, tenim una clara dependència de classe. Es tracta de ser al costat de la part feble de la relació jurídica. Si mai ens dediquéssim a defensar empreses, quin filtre posaríem?”, reflexiona Carme Herranz, presidenta del consell rector.
Carme Herranz, presidenta del consell rector del Col·lectiu Ronda. Foto: Albert Armengol
El col·lectiu porta quaranta-cinc anys al peu del canó, des que, a la tardor del franquisme, Angelina Hurios, Josep Maria Gasch, Pep Manté, Francesc Gallissà, Joan Lluís Jornet, Jordi Pujol Moix i David Santacana van voler demostrar que, sota una dictadura, el millor atac podia ser una bona defensa. Donar suport a treballadors desprotegits era una manera de minar el règim amb petites victòries. Els temps agitats dels orígens, sota la referència de pioners laboralistes com Antoni Cuenca i Francesc Casares, queden ben reflectits en dos llibres recents: El Col·lectiu Ronda, coordinat per Jordi Pujol Moix, i Sis homenots i una dama, de Ponç Feliu Llansa.2
Però arribada la democràcia, l’equip, sota una forta influència del cristianisme de base i l’esquerra antiautoritària, de seguida es va adonar que la celebrada Transició no suposaria un trencament pel que fa a les relacions de poder a l’empresa. “Ens vam oposar a la Constitució del 1978. Ens semblava que es quedava molt curta. S’establia una societat capitalista que volia ser homologable a Europa però amb moltes mancances i s’interrompia qualsevol via cap al socialisme”, evoca un dels fundadors, Jordi Pujol, que encara treballa quatre matins a la setmana al despatx. Mentre dibuixa gargots a llapis sobre un full en blanc, assegura que no creu que volguessin “canviar el món”.
Jordi Pujol Moix, un dels fundadors del despatx. Foto: Albert Armengol
Sí que ha canviat, i força, la vida d’un grapat de gent amb algunes sonades croades judicials, com les que la cooperativa ha dut endavant en nom de persones afectades per abusos bancaris, com el de les participacions preferents o el cas Bankia; o per malalties contretes a la feina, però sovint invisibilitzades, com l’asbestosi causada per l’exposició a l’amiant o l’electrosensibilitat magnètica; o per relacions laborals no reconegudes per part d’empreses de la nova economia digital, com les que han denunciat els riders de Deliveroo; o per discriminació de gènere; o per tancaments de fàbriques que veurien la possibilitat de ressorgir gestionades per la mateixa força laboral, com Mol-Matric.
Malgrat aquesta diversificació, sovint s’identifica el Col·lectiu Ronda amb les seves arrels laboralistes. Albert Vallribera, advocat, acaba de fer quaranta anys i s’ha incorporat fa poc a aquest grup que fa la marca de la casa com a soci definitiu, després de treballar-hi des del 2013. “Jo estava fastiguejat de la professió, havia treballat per a d’altres despatxos força agressius fins que no vaig poder més i em vaig establir pel meu compte. Un dia em van dir que aquí necessitaven gent per a l’àrea de laboral. A mi m’ha canviat la vida. Pel coneixement, la col·laboració, l’organització…, però també per coherència”, explica.
Albert Vallribera, recentment incorporat com a soci. Foto: Albert Armengol
Regressió en tots els àmbits
La singularitat del Col·lectiu Ronda l’ha convertit en una talaia des d’on observar la precarització d’àmplies capes de la societat i la reculada en matèria de drets i llibertats. Vallribera confessa que la feina per als advocats s’ha fet més difícil, feixuga i enrevessada amb les darreres reformes laborals, especialment després de la impulsada pel PP el 2012. “Cada cop ens trobem amb persones treballadores amb menys antiguitat, amb menys indemnitzacions per acomiadament, amb menys garanties salarials en cas d’insolvència… La regressió ha estat molt greu”, diu. És una conflictivitat més soterrada que explícita, derivada de la generalització de processos d’externalització, de la irrupció de plataformes digitals… Són senyals que el paradigma de la gran empresa tradicional amb feina estable i protegida s’esmicola. Les batalles judicials canvien de fisonomia respecte de les que van marcar la idiosincràsia del col·lectiu als seus inicis, com ara els conflictes dels estibadors al port de Barcelona o el de la planta de Roca a Gavà. Aquest canvi té una conseqüència remarcable: “Aquí veiem vides molt precàries, més que fa vint anys, i de vegades és una precarietat assumida. Sovint la gent té la sensació que ja no val la pena lluitar, se l’ha dividit per guanyar”, lamenta Herranz.
Una via d’actuació, quan la legislació local no ajuda, és recórrer a la justícia europea cercant noves sortides interpretatives, comprovar si hi ha hagut vulneracions de drets fonamentals o incompliments de directives europees.
La feina no només creix com a fruit de la precarietat. “Últimament se’n genera molta per motius que en el passat no haurien requerit cap advocat”, explica Pujol. Es refereix a un context polític en què es prohibeixen samarretes grogues en un partit de futbol i es donen casos com el de les piulades de Cassandra Vera, el dels titellaires o el del raper Valtonyc. “La llei mordassa i el procés català són exponents del canvi: es vol tallar en sec tot allò que qüestiona l’Estat”, opina el cofundador.
“Visc la repressió amb els ulls oberts com a plats”, hi coincideix la presidenta del consell rector. “El poder judicial en què confiava i que anava funcionant malgrat la falta de recursos ha fet un salt brutal”. Herranz no qüestiona la independència dels jutges “de carrer”, però sí dels situats més amunt en l’estructura: les presidències de les audiències provincials, els tribunals superiors, el Suprem, el Consell General del Poder Judicial. Pensa, a més, que el Tribunal Constitucional, “que sempre havia tendit a ser progressista quan interpretava drets fonamentals, ara sembla un braç més de l’Estat”.
Picar molta pedra
Un centenar de persones –una vuitantena com a sòcies– viu avui dia del Col·lectiu Ronda. El creixement del projecte explica el salt a una nova seu, fa sis anys, al carrer Trafalgar. A banda, el col·lectiu té altres sis despatxos per Catalunya i un a Madrid.
L’autonomia de cadascun dels grups de treball en què s’ha estructurat (laboral, salut i treball, economia social, jurídic i social i serveis generals transversals) és una particularitat gràcies a la qual la cooperativa ha afrontat els dilemes i reptes de créixer sense perdre l’ADN. Hi ha un límit: respectar l’ideari del despatx, no malbaratar el llegat de l’equip fundador.
L’autonomia es manifesta fins i tot a l’hora de fixar el sou que es cobra. “Els sous ens els fixem nosaltres mateixos, decidim dins del grup”, explica Vallribera. El mateix succeeix amb les reunions de grup, on la base és parlar amb llibertat.
Ha de passar un any fins que una persona que ha entrat a treballar al Col·lectiu Ronda pot assistir a una de les assemblees per entendre el funcionament del projecte. Però no és fins al cap de tres anys que pot esdevenir-ne soci o sòcia, fent-hi una aportació de 15.000 euros. Les persones amb major responsabilitat no poden cobrar més de 3,2 cops més que les que tenen una nòmina més baixa. Una de les vies d’ingressos recurrents és el sistema d’abonaments anuals, que donen dret a consultes continuades. Hi ha prop de 24.000 abonats que paguen entre 58 i 187 euros l’any.
Can Fulló, una masia del segle XVIII ubicada prop d’Argentona, és una altra vivència especial per als membres del col·lectiu. En un ambient de natura i tranquil·litat se celebren les assemblees i les reunions d’estratègia. També hi tenen lloc programes de formació, algunes festes, i cada persona sòcia té dret a portar-hi amics o família un dia l’any purament per lleure. Adquirida per la cooperativa fa tres dècades, Can Fulló ha estat testimoni dels seus dilemes sobre el creixement, d’alguna crisi interna, de la transició generacional ja culminada o de la quasi duplicació dels ingressos a l’última dècada, fins a arribar als 8,5 milions d’euros. Però, sobretot, de batalles a llarg termini. Herranz ho resumeix amb aquestes paraules: “Es tracta de picar molta, molta pedra”.
Notes
1. Fiódor Dostoievski, “Algo acerca de los abogados”. Diario de un escritor y otros escritos. Reprèn la idea a Els germans Karamàzov.
2. Jordi Pujol Moix (coord.) El Col·lectiu Ronda. Una història de lluita per la justícia. Icària. Desembre del 2017; Ponç Feliu Llansa, Sis homenots i una dama. Icària. Novembre del 2017.