Cinc minuts de marge. I, si ve, la reconeixeré a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? Les mateixes paraules que m’estic dient ara mentre la veig entrar.
© Lluïsa Jover
Estic segur que vam quedar el 18 de setembre a les dotze al Zurich, és a dir, avui. És la una i ella encara no ha tingut la gentilesa d’aparèixer per la porta, més ben dit, per cap de les portes. Ni per la principal, que m’ha quedat gravada a la retina de tant mirar-la, ni per la lateral, que no paro d’entrellucar amb l’ull esquerre, cosa que m’acabarà provocant una lesió ocular, segur. L’única cosa que la pot excusar és que la cita la vam fixar fa vint anys, una tarda que ens passàvem els apunts d’història contemporània i estàvem prou avorrits per fer càbales futuristes.
–Creus que algun dia podrem acabar la carrera? –va dir ella, desesperançada.
–És clar, només ens queden tres setmanes i adéu als maleïts exàmens!
–I què farem?
–Tu faràs unes opos i trobaràs plaça en un institut a quinze quilòmetres a la rodona per poder-te centrar de seguida i començar a tenir criatures amb l’avorrit del teu nòvio, i jo aniré a voltar pel món per acabar en una universitat dels Estats Units fent la tesi sobre els costums de les noves societats urbanes i la seva interrelació generacional.
–I una merda! Seré jo qui em menjaré el món.
I la frase següent va ser la que va desencadenar que jo ara porti una hora d’espera en el bar més cèntric de la ciutat:
–Quedem d’aquí a vint anys, en aquesta mateixa taula, a les dotze del migdia, i ho comprovarem.
La vaig deixar anar sense pensar, desafiant el destí, i resulta que no, que no m’he menjat el món. Continuo amb els exàmens, només que no sóc jo qui els faig, però sí qui els corregeix. Segueixo anant a la mateixa facultat, a cinc minuts d’aquí, utilitzo la mateixa talla de pantalons, visc al pis dels meus pares, encara que ells ja no hi són, i el meu plat preferit continua sent l’arròs del Set Portes. No es pot dir que hagi canviat gaire, fins i tot ha canviat més el Zurich que no pas jo. Quan el van enderrocar per construir el nou edifici del Triangle, una mola grisa que competeix en lletjor amb El Corte Inglés, vaig creure que mai més no l’obririen i fins i tot vaig arribar a patir per la nostra cita, però ara està gairebé igual, més aviat rejovenit, com si li haguessin fet un lífting.
Potser a causa d’aquesta vida metòdica que porto, jo sí que he recordat la cita i ella no. És com si el temps se m’hagués quedat aturat aquell dia, en aquella taula amb olor de baieta, convençut que havia d’esperar vint anys abans de canviar res. Em vaig casar, sí, amb la noia que tocava, però de seguida vaig tornar a la posició inicial, separant-me. De fet, tots els canvis que he patit han estat poc viscuts. No m’hi he involucrat, com si em fes mandra haver-los d’assumir en aquesta cita que jo m’he pres com una revisió de vida i que ara m’adono que ella ni tan sols ha recordat. La resta de canvis de la meva cronologia anodina han estat del tot involuntaris: he perdut els cabells, l’agilitat, la memòria, l’energia, i ara estic perdent la paciència. Una hora i quart deu ser la proporció límit d’espera per a una cita fixada fa dues dècades. Cinc minuts més i foto el camp.
Ni m’havia passat pel cap que ella em fallés. És curiós. Feia dies que especulava sobre la seva vida i dubtava si la Sílvia de quaranta anys m’agradaria, si tots dos aconseguiríem reprendre la confiança que ens mantenia tan units quan estudiàvem, però la possibilitat de ni tan sols veure-la, això sí que no entrava en els meus plans d’aquesta tarda.
Ella era una persona molt formal. De fet, ens complementàvem d’allò més. Jo sempre somiava i era ella qui tocava de peus a terra. L’únic que em desagradava d’aquesta combinació era que la seva formalitat comportava que tingués nòvios fixos, que li duraven ben bé tres o quatre anys, i a qui es mantenia fidel d’una manera malaltissa. Gràcies a això, mai no va passar res entre nosaltres més enllà del clàssic morreig de borratxera que després comentàvem rient i no tornàvem a recordar mai més, per educació.
Tot aplicant una d’aquestes lleis que un s’inventa quan s’espera en un bar, hauria de convenir que si l’informal, que era jo, ha acabat de funcionari de la mateixa universitat on va estudiar, la formal, que era ella, ara viu a l’Àfrica subsahariana estudiant llengües d’un parell de parlants i cada dia s’enamora d’un sàtrapa diferent. Amb una agenda com aquesta, no és pas estrany que la Sílvia s’hagi oblidat de mi.
Cinc minuts de marge. Cap més. I, si ve, la reconeixeré a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? Exactament les mateixes paraules que m’estic dient ara mentre la veig entrar per la porta principal, avançant, eufòrica, radiant. Seixanta quilos de Sílvia, de la meva Sílvia, que ara em diu:
–Pep, te n’has recordat!
–Sí, a les dotze, al Zurich –remarco sense que soni com un retret.
–No, fa una hora que t’espero al Núria, que ara és un Burger King infecte! Acabo d’entrar al Zurich per casualitat. Fa molts anys que no vinc a Barcelona i m’havien dit que l’havien refet del tot. És increïble, com ha canviat aquesta ciutat!
–Així, és cert que vius a l’Àfrica subsahariana estudiant llengües d’un parell de parlants i cada dia…? Bé, res.
–Què t’empatolles?
–Ja t’ho explicaré. Fa vint anys i una hora i mitja que ens esperem. Ens haurem d’organitzar per temes, subtemes i annexos. Una cerveseta?
–És clar, això sí que no ha canviat! Però què li ha passat, al Zurich; en lloc d’envellir, com nosaltres, està més nou que mai. Com s’ho fan els bars, pacten amb el diable?
–No te’m posis fàustica. Se’n diu reformes, però corren el risc de perdre l’essència, no com nosaltres… Jo diria que nosaltres dos continuem igual.
–Per què?
–Perquè jo continuo somiant que em menjaré el món mentre bec cervesa i tu…
–Recordo que em vas pronosticar que jo havia de guanyar unes opos i tenir moltes criatures.
–I?
–Sóc funcionària a Brussel·les i tinc cinc fills. En demanem una altra?
–Que siguin cinc més, si us plau! Tanta coherència no la puc suportar!
Retroenllaç: Trobada imprevista | Núvol