En un barri sense plaça central, sense gran església ni monuments atractius, la carretera de Sants –fabulosa successió de sabateries i de botigues de roba, d’ornaments per a la llar i de bars amics del greix– exerceix d’espina dorsal. Però la llum prefereix els barris que creixen com nius de carrers a les voravies.
© Elisenda Llonch
Són aquests fars que rellisquen sobre carreteres humides i blaves, mentre la ratlla de l’alba creix invisible rere una gasa de contaminació, els primers que s’apropen a la fortalesa octogonal del mercat, transportant vísceres fredes, porcions de cadàver animal. Una llum pàl·lida acaricia les primeres casetes que just ara obren, i sona un murmuri de caixes i de salutacions, descàrregues de mànegues, forts rajos d’aigua i escuma rosada, i sobre la verdura fresca plana el perfum penetrant de la suor humana.
A la sortida trobaràs la placeta de sorra que ja no hi és i si pares bé l’orella pots tornar a sentir fragments de les històries que remugava l’àvia i que et semblava tan improbable que es perdessin com ara recuperar-les (i qui faria aquest esforç?). A l’extrem hi ha el carrer que es corba abans de transformar-se en unes escales que semblaven l’entrada a un magatzem màgic i que es limiten a desembocar en un descampat col·lapsat de cotxes.
El sol guanya altura en creuar el pati dels Maristes i una generació qualsevol de nois esmorza, xuta pilotes, s’aclimata al plaer sensorial i a la por. Et distreies de la lentitud mental dels companys amb la vista fixa en el partit de la tarda: no coneixes res millor que posar la bomba del cor a ple rendiment; i al passadís on pengen les orles antigues deu anys enrere semblen una distància sideral i t’esgarrifa visualitzar aquest 74 o 75 en què només ets un embrió mental que s’alimenta de les esperances dels pares.
Un groc solar impacta a les voreres i els vianants de la carretera de Sants es refugien en botigues climatitzades. En un barri sense una plaça central, sense una gran església, sense monuments atractius, aquesta fabulosa successió de sabateries, botigues de roba, ornaments per a la llar i bars que reten culte al greix exerceix d’espina dorsal. Però la llum prefereix els barris que creixen com nius de carrers a les voravies, gargots serpentejants que formen amb les curvatures capritxoses places massa apartades i ombrívoles per imposar-se com un pas inexcusable: Màlaga, la Farga, Osca…, noms que es dissolen en un joc d’amistats fugaces que semblaven créixer de llavors eviternes.
I ja són més febles aquests rajos que acaricien les altes torres de maó que creixen de l’asfalt, i que des d’aquí semblen tòtems orgullosos d’un passat industrial: fum, foc, vidre, cendra, lesions cervicals, economies tan fràgils que les podries esmicolar amb els dits: el malson de treballar per menjar, les metes humils, no estirar més el braç que la màniga, qui molt abraça poc estreny, i la resignació dels fills després del somni de l’embranzida sexual: cercles misteriosos on roden i roden i roden les vides dels que es queden atrapats aquí.
Ja és una llum declinant la que extreu llampurneigs platejats de l’estany que s’estén a l’Espanya Industrial com una fantasia sense fonament des de la qual pots veure els carrers sense brillantor amb què el poble de Sants es va suturar amb l’Eixample. Si parava l’orella, podia sentir fragments anticipats d’una vida més intensa i veloç, la casa on vas néixer (tan petita que en els records sempre esteu els cinc a la mateixa habitació) es redueix a una bombolla de temps terrós i lent.
Sota la nit que creix en totes direccions brilla l’estació de Sants com una plataforma espacial. A determinada altura podríem contemplar com es despleguen les línies fèrries sobre l’extensió de terra, però allà assegut comparteixo l’espai amb uns pares neguitosos, grupuscles de captaires, noies que besen els seus xicots amb mitjons esportius blaus i un policia de ronda. Cap no s’adona de la teva figura espectral, com si els teus àtoms estiguessin massa lliures. Però si es produís el miracle que algun d’ells et preguntés pel teu destí, els diries amb una veu humida d’emoció: “Qualsevol lloc, qualsevol altre lloc estarà bé.”