© Bernat Cormand
Els meus amics no acompanyaven mai les seves mares quan anaven a Barcelona –com si nosaltres no fóssim de Barcelona.
La mare deia: “Vinga, prepareu-vos, que hem de fer coses al centre!” I anar al centre volia dir, no ho sé, fer una excursió, perquè nosaltres som del Clot, que és com una ciutat però no és una ciutat. I si la mare deia prepareu-vos, ja podíem acomiadar-nos de casa per a tot el dia, perquè no tornaríem fins a la nit. Era una de les coses que més m’agradava del Clot i també era una de les coses que menys m’agradava del Clot, perquè perdia tot un dia d’estiu per fer coses al centre, quan les coses que jo volia fer eren allà al barri. Les coses que jo volia fer al barri eren per exemple les coses que feien els meus amics, que no acompanyaven mai les seves mares quan anaven a Barcelona –com si nosaltres no fóssim de Barcelona. Coses com anar per les cases demanant a les àvies si necessitaven ajuda, perquè normalment sempre la necessitaven i després ens donaven unes monedes, i llavors el dia era com si tornés a començar, perquè podíem comprar algunes coses que necessitàvem, que realment necessitàvem, coses urgents, com per exemple un cigarro.
Ningú al barri no ens volia vendre tabac perquè tothom coneixia els nostres pares i si després ens enganxaven i ens preguntaven qui ens l’havia venut, no dubtaríem a delatar-los, així que ningú no ens volia vendre tabac. Però teníem un amic, bé, menys que un amic, perquè només parlàvem pel tabac, i aquest amic ens agafava la pasta, com ell en deia, i comprava un paquet sencer, amb interessos, com ell en deia.
Per això aquell dia que de cop la mare va dir que ens preparéssim vaig enfadar-me tant. Era estiu, l’amic estava de vacances i ens havia dit que fins a finals d’agost no tornaria, i tornava exactament el 27 d’agost, i era 27 d’agost. Aquells mesos de calor no vam fumar, perquè la gent seguia sense voler vendre’ns ni un cigarro, ni un!, que ja ho entenc que no pots vendre un paquet, però un cigarret, un de petitó, un de no res…, però ningú no volia. Durant aquell estiu pràcticament no vam ajudar cap àvia, i si ens en trobàvem alguna pel carrer i ens demanava ajuda, després ens gastàvem els diners en gelats, que tampoc estava malament, però necessitàvem, necessitar de veritat, amb urgència, fumar. Si marxava, tots fumarien menys jo, i era tan injust, perquè alguns d’ells havien fumat alguna cosa perquè robaven tabac a casa seva, però a casa meva ningú no fuma, i ja és estrany que un pare no fumi, doncs el meu no fuma.
Vaig demanar de totes les maneres possibles no acompanyar-la, i la mare va insistir també de totes les maneres possibles, i vaig dir que odiava el barri: “Odio el barri!”, perquè sempre igual, sempre amb el centre, com si no fos suficient el Clot, com si el Clot fos una merda. “El Clot és una merda!” I de la bufetada que em va fer la mare, em van passar les ganes de fumar i de menjar gelats i d’utilitzar totes les àvies. Vaig vestir-me en silenci perquè era millor així; la mare quan s’enfada és odiosa.
Quan vaig sortir de casa, ja m’estava esperant fora, parlant amb la veïna, i em vaig adonar que la meva germana no venia amb nosaltres, es quedava amb les amigues, i llavors vaig començar a bufar fins que la mare va girar-se i va mirar-me disposada a pegar-me allà al mig del carrer, ja he dit que quan s’enfada és odiosa, i vaig callar, que estic més guapo, com em diuen. Quan feia vint minuts que caminàvem, la mare va parar un moment i es va recolzar en una paret, com marejada per la calor, i jo vaig dir sense mirar-la ni ajudar-la ni fer-li cas: “Això ens passa per viure al Clot i voler ser com els del centre; perquè és veritat, és el que penso, que hem d’anar allà a comprar coses per poder ser com ells, que no se’ns noti que som d’un poble, perquè és el que semblem”. I la mare va dir: “Això ens passa per imbècils”.