Al Fort Pienc vivim aliens a l’enrenou turístic i al desbordament de cotxes, i ens hi hem fet forts, obstinadament, amb les nostres ocupacions diàries.
© Sagar
Sorprèn que entre tants fastos commemoratius recents, a cap polític no se li hagi acudit canviar el nom al barri de Fort Pienc. Francisco Pío de Saboya i Moura, al servei de Felip V, va construir un fort on avui s’alça l’estació del Nord.
Avui és un enclavament estratègic per als qui volem gaudir d’una vida de llogarret dins de Barcelona. Aquí ens hem fet forts i defensem les nostres fronteres, passeig de Sant Joan i la Diagonal, amb la valentia de la nostra rutina quotidiana. Disposem de tres escoles públiques, un institut, un centre cívic i biblioteca, que fa les funcions de plaça del poble, d’infinitat de supermercats, botigues xineses i de Bangla Desh (o pakistaneses, que mai no ho sé del tot). Per ser que es troba a l’Eixample, hi ha molts nens; diuen que és el barri més jove del centre de Barcelona. Aquí s’està produint un cert relleu generacional que em fa tenir esperances sobre el futur del barri. El passeig de Sant Joan marca una frontera natural; més enllà d’aquí, els caps de setmana la vida fuig dels carrers, però aquí, en aquest petit poble meu, la vida no s’atura: les àvies fan tertúlia a les granges i cafeteries; els amos de gossos, al parc de l’estació; els futbolers es troben als bars assenyalats; els joves, en una antiga oficina de Bankia guanyada per al barri, i els veïns xinesos…, bé, els veïns xinesos es queden als seus establiments.
Com a qualsevol poble que es valori hi ha una comissaria, de la Guàrdia Urbana, que mai no renya els nens que s’enfilen a jugar a les magnòlies al costat dels cotxes patrulla; de vegades més de sis hi pugen. Tenim la nostra central d’avituallaments, que és el mercat de Fort Pienc, on sempre hi ha peix fresc i salvatge. Tampoc allà no renyen els nens que pugen sense pagar al cotxe que es mou amb monedes. Hi sobreviu un quiosc de premsa, però no fa gaire han tancat dues botigues de revelatge de fotos. Hi ha una ferreteria de les d’abans, on assessoren els clients amb poca traça, com jo, i una botiga de vestits de disseny propi.
Els matins que vaig a portar el fill a l’escola tinc la sort de parlar amb francesos, uruguaians, argentins, xinesos, turcs, colombians, peruans, anglesos, ucraïnesos, italians, marroquins i, naturalment, autòctons i també peninsulars. Alguns són artistes, d’altres empleats de banca, actors, escriptors, enginyers, dissenyadors gràfics, mestres, biòlegs, infermers, químics, músics… Tantes nacionalitats i tantes professions en aquest petit llogarret universal on cadascú s’ha construït la seva vida. Un dia parlem de la guerra a Ucraïna amb l’amo de la papereria; un altre, de les vel·leïtats d’Erdogan amb un empleat del consolat turc, i, l’endemà, del concert dels Pixies en l’últim Primavera Sound amb el treballador d’una multinacional, que no per això ha perdut l’entusiasme. Aquest és un moment especial del dia, en què la vida de llogarret es fa més palpable, més gustosa. Els veïns et coneixen i tu a ells; ens donem uns minuts per celebrar que podem compartir temps i espai, i el plaer de portar els nens a l’escola fent un volt, sense necessitat de deixar-los en un autobús o agafar el cotxe cada matí. Tot això constitueix un parèntesi breu abans d’arrencar a córrer, perquè si no les hores del dia no serien suficients; un instant d’aquests en què el temps sembla que s’atura, un temps que després ens devorarà, però que, mentre el teu fill no et deixi anar la mà, no gosarà sacsejar-te amb les seves exigències.
Ens hem fet forts aquí, al Fort Pienc, aliens a l’enrenou turístic i al desbordament de cotxes, obstinadament, cada dia, amb les nostres ocupacions diàries, portant els nostres fills a les seves escoles, comprant a les seves botigues. De tant en tant, anem de visita a Barcelona i descobrim que meravellosa podria ser per als seus habitants si aconseguíssim fer-la cosmopolita i al mateix temps pobletana. I, sí, el Fort Pienc és child friendly. Que serveixi d’exemple!