Venint en el cotxe havien proposat entrar a la Filmoteca. La Raquel ha vist que en passaven una de la Magnani, “que segur que t’agrada molt, oi?”
© Lluïsot
“Això d’aquí davant, a l’esquerra, és la Filmoteca. I si mires a la dreta, tens la rambla del Raval, per on hem entrat.” Teníem els nassos aixafats contra el vidre dels finestrons que permetien veure des de dins el bar de l’hotel la plaça contigua, la que li havien dedicat a Vázquez Montalbán. Jo, quan era jove, passava cada setmana per Casa Leopoldo. Els caps de setmana pujàvem amb els pares al poble i tornàvem amb una barca de verdures que dilluns, jo, de camí a l’acadèmia, l’havia d’entrar fins a la cuina. Entrava, la deixava, em donaven uns xurros per esmorzar i seguia el meu camí; el pare hi anava després per passar comptes amb ells.
Avui, mentre menjàvem a casa, la Raquel s’ha entestat que jo havia de tornar al barri. “Deixa’l en pau”, li ha dit el meu fill, “deu fer quaranta anys que no hi va”. “Doncs per això hi hauria de tornar”, ha contestat ella contundent. I com que potser sí que feia quaranta anys que no venia, i la Raquel és tan simpàtica i el meu fill està tan content amb ella i tan decebut sembla amb mi de vegades, doncs he pensat que va, que aniríem a fer-hi una passejada tots tres. I hem agafat el cotxe, l’hem aparcat a Comte Borrell i després, passejant junts, hem arribat fins a l’hotel.
I aquí estem, amb els nassos aixafats contra un vidre. I jo ja fa una estona que no sento les indicacions de la Raquel perquè he començat a donar voltes a la idea de si això que fem s’assembla més a estar amagats o tancats, allí, tots tres, mirant cap a fora des del finestró d’un bar. “Pare, pugem a la terrassa, que hi ha unes vistes del barri espectaculars”, m’ha dit estirant-me del braç cap enrere. I hem pujat. I “mira aquí sota: a l’esquerra la Filmoteca i a la dreta la rambla del Raval”, ha tornat a dir la Raquel. I jo aquest cop m’he quedat pensant si ara érem espies o si érem guaites: dins, però lluny de tot en qualsevol cas, una altra vegada. I de nou no ho he acabat de decidir perquè llavors el meu fill ha dit que havíem de tornar a baixar.
Venint en el cotxe havien proposat entrar a la Filmoteca, aquella mateixa; la d’allí, a l’esquerra. La Raquel ha tret el mòbil i ha vist que en passaven una de la Magnani, “que segur que t’agrada molt, oi?”, m’ha preguntat. I jo li he dit que sí, però que tampoc no calia que ens emboliquéssim, que fent un volt n’hi havia prou. “No siguis pesat, pare”, ha dit el meu fill. “Mira, comença d’aquí a tres quarts d’hora; tenim temps de veure la rambla del Raval i entrar a l’hotel”, ho ha acabat de quadrar tot, amb el mòbil a la mà, la Raquel. I ara que creuem la plaça, veig que allò d’allà és el carrer d’en Robador i una mica més avall Sant Pau i aquí davant Sant Ramon. I tot em comença a ser una mica més familiar quan noto que la Raquel m’agafa del braç amb força mentre somriu incòmoda i em diu: “Ja, aquestes sempre hi són, a les seves cantonades.” M’estira una mica amb pressa i obre la porta del vestíbul. Entrem i a la pantalla veig la Magnani despentinada, estupenda; i veig balcons amb la roba estesa i carrers estrets i escales tortes i llambordes soltes i avis al carrer i veïns sempre a punt de brega i nens que corren i tripijocs a les cantonades i xulos i putes i drama i vida.
Tornant amb el cotxe, la Raquel ha anat tot el camí comentant la pel·lícula; que si que n’era de curiosa la cosa aquesta del cinéma vérité, que com ho feia semblar tot tan dur, que quins personatges més extrems i que si fixa’t en Roma, que si realment era així, s’assemblava ben poc a la ciutat que havien vist ells l’estiu passat, amb els museus, els restaurants, els hotels.
“És bonica la Roma de la Magnani”, dic jo.
“Tu el que ets és un nostàlgic, papa”, diu el meu fill, mentre maniobra per aparcar.