El Putxet, un barri resistent als canvis

El jardí de tots els jardins rodoredià continua desprenent olor, encara que moltes torretes ja es van enderrocar i van desaparèixer. Alguna memòria deu tenir la terra, o l’aire, que tan bé saben arrossegar històries humanes.

Vaig arribar al Putxet el juliol de l’any 1971. Des de llavors he vist molts canvis al barri, un barri amable i silenciós, carregat de torretes i de torrasses, als jardins de les quals floreixen cada primavera lilàs, buguenvíl·lies, hortènsies, gessamins, geranis, glicines…, sense oblidar-se d’oferir-nos tota mena d’olors.

El meu tros de carrer acaba en unes escales que donen al carrer Manacor, davant per davant del Parc del Putxet. Per tant, no és un carrer transitable; només hi passen els cotxes dels habitants de les cases de pisos que entren o surten del seu garatge. I a tocar, el parc, una arbreda que corona el turó sencer i que serveix per donar-nos uns tres o quatre o cinc graus menys que al pla de Barcelona. Tenim un estiu més benigne, un hivern un xic més fred i una qualitat d’aire insòlita. Ara fa un any i escaig que el parc s’ha ampliat amb les restes d’unes finques nobles donades a l’Ajuntament, que feia anys que estaven enrunades.

El perímetre dels carrers Putxet, Monegal i Cadis és un triangle màgic de torres resistents als canvis, fidels a l’esperit de la seva construcció.

Una mica més avall del mateix carrer Putxet, allà on conflueix amb l’actual ronda del General Mitre, hi ha una finca privada, la més gran del Putxet, totalment envoltada de bosc, que la gent del barri ha anomenat sempre “el bosc Bertran”. Pertany a la família Bertran i Musitu, i Woody Allen, quan filmava a Barcelona Vicky Cristina Barcelona, va fer servir el seu interior per a unes seqüències.

Si anem una mica més lluny, a la frontera que establiria el carrer Balmes, ens trobem amb l’escriptora Mercè Rodoreda i el seu record ancestral del “jardí de tots els jardins”. Davant per davant del Casal Gurguí, on va viure la infantesa i la joventut, per la part del darrere, la torreta dels Rodoreda donava a la riera i al que ara és el Parc de Monterols. L’escriptora diu a Mirall trencat: “Darrera de casa, quan jo era petita, el que ara és el carrer de Balmes, era la riera de Sant Gervasi de Cassoles. A l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres centenaris. Ple de rossinyols, al capvespre de les nits d’estiu se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins.”

Torno al meu tros del Putxet per explicar el que jo considero un triangle màgic: el perímetre dels carrers Putxet, Monegal (on s’amaga el carreró Felip Gil) i Cadis, coronats pel carrer Manacor. És un entramat de torres resistents als canvis, de torres fidels a l’esperit de la seva construcció. Pujant pel Putxet hi trobem la torre del doctor Broggi (traspassat de fa poc), al costat de dues que també resisteixen. Al carreró Felip Gil, hi va viure el fill del poeta Pedro Salinas, Jaime Salinas, creador-impulsor de l’editorial Alfaguara, i hi havia vist pujar i baixar el poeta Jaime Gil de Biedma, segurament de visita al seu amic Salinas. Per la banda del darrere, hi ha un estol de finques conservades que donen al parc. Passejar-s’hi és com fer una visita al passat.

Alguna cosa s’hauria de fer amb la fincassa –ara tapiada– enclavada entre Cadis, Monegal i Manacor, que era, fins que la van tancar fa uns anys, la Clínica Sant Josep, una clínica privada que encara portaven monges, on el rei Joan Carles passava revisions mèdiques periòdiques; la gent del barri ens n’adonàvem per la discreta o no tan discreta vigilància dels membres de seguretat. Fent costat a la clínica ens trobem amb una altra finca noble que fa cantonada amb Cadis i el carrer Putxet, i que també té un important jardí interior: és la casa pairal de l’Elvira Farreras i Valentí, casada amb el galerista d’art Joan Gaspar i traspassada l’any 2005. L’Elvira era senzilla, oberta i assequible, amb qui vaig tenir un bon tracte, “de veïnatge”. Un dia em va convidar a entrar i, sabent que jo era escriptora, em va voler regalar i dedicar els seus llibres. Molt poc després va morir. L’Elvira Farreras era tota una senyora de vida interessantíssima, cronista del Putxet, que havia estat secretària de l’escriptor André Malraux quan aquest va venir a Barcelona, durant la Guerra Civil, per filmar L’espoir. Una mestressa de casa que va pujar els fills, que va treballar a la Sala Gaspar, que viatjava i que tenia encara temps per escriure llibres.

A part del meu “triangle màgic del Putxet”, cal dir també que, per una mena d’osmosi, una part de la gent que vivim en els pisos creats els anys setanta, potser per atzar, potser perquè la veu va córrer, érem gent relacionada amb l’art o la literatura. Veïns de casa meva, hi ha el cineasta Gonzalo Herralde i el fill d’en Rafael Tasis; també hi van viure anys el pintor Joan Artigau, l’escriptor Miquel Obiols… A la casa de sota, el pintor August Puig, i a la casa de sobre, Norman Narotzky; a la del davant hi va viure l’Enrique Irazoqui, que va ser actor amb Pasolini fent el paper de Crist a la pel·lícula Il vangelo secondo Matteo…

O sigui, que el jardí de tots els jardins rodoredià segueix desprenent olor, encara que moltes torretes que hi vaig trobar en arribar es van enderrocar i van desaparèixer. Alguna memòria deu tenir la terra, o l’aire, que tan bé saben arrossegar històries humanes, perquè els nouvinguts, recents o antics, i els habitants de sempre, estimem tan profundament el barri.