L’aportació més important a la ciència del doctor Jordi Sabater Pi té a veure amb el descobriment de les àrees culturals dels ximpanzés. Els seus estudis i observacions sobre aquest tema, publicats a les revistes científiques més importants del món, han ajudat decisivament a canviar la visió antropocèntrica de l’univers.
© Col·lecció Sabater Pi. Universitat de Barcelona
El primatòleg fotografiant un ximpanzè a Guinea, en una data no determinada dels anys seixanta.
De totes les personalitats literàries o científiques que he conegut al llarg dels meus anys de professió periodística, la del doctor Jordi Sabater Pi (Barcelona, 1922-2009) és una de les que més m’ha fascinat. El seu nom va ser conegut a tot el món l’any 1966 arran de la captura del goril·la blanc Floquet de Neu, que de seguida es va convertir en la mascota del Zoològic de Barcelona i, poc temps després, de la ciutat sencera.
El doctor Sabater Pi hi va tenir una intervenció decisiva, en aquesta captura, com ell mateix explica molt bé en el llibre autobiogràfic Okorobikó. En aquell moment era el responsable del Centre d’Adaptació i Recerca d’Animals d’Ikunde, un poblet situat a dos quilòmetres de Bata, la capital de Guinea Equatorial. El centre depenia de l’Ajuntament de Barcelona.
Sabater Pi s’havia instal·lat a l’aleshores coneguda com a Guinea espanyola l’any 1940 –és a dir, als divuit anys–, fugint dels desastres de la postguerra i endut per una passió envers l’Àfrica que se li havia despertat en els anys d’estudi a les Escoles Franceses de Barcelona. Va arribar a Guinea amb una mà al davant i l’altra al darrere, i en va sortir de manera definitiva –convertit en una figura reconeguda mundialment en el camp de l’estudi dels primats– l’abril del 1969, pocs mesos després que el país aconseguís la independència, quan pràcticament tota la colònia blanca es va veure obligada a emigrar.
Però aquesta, diguem-ne, ascensió social, o professional, no va resultar gens fàcil per a Sabater Pi. Sense estudis universitaris, durant molts anys va haver de compaginar la seva feina com a capatàs en diverses plantacions i empreses agrícoles amb la seva passió per la flora i, sobretot, la fauna de l’Àfrica.
Beca de la National Geographic
Els seus primers estudis de camp es van començar a publicar en diverses revistes especialitzades estrangeres fins que van cridar l’atenció dels responsables de la National Geographic, que, com tothom sap, és molt més que una revista perquè patrocina estudis, atorga beques, etcètera. Paral·lelament havia entrat en contacte amb els responsables del Zoològic de Barcelona, però la beca que va aconseguir de la revista nord-americana va provocar més recels entre els seus superiors que millores en la seva situació laboral.
Mentrestant, a Guinea, Sabater Pi –encara no era doctor, ni tan sols llicenciat– aconseguia passar més hores a la selva que no pas a la plantació. En aquest procés va resultar decisiva la presència de la seva esposa Núria, amb qui s’havia casat per poders –ella, des d’Igualada; ell, des de Guinea– el juny del 1950. S’havien estat cartejant cada dia des de feia quatre anys. Com que les comunicacions amb la península no eren diàries, ell li enviava les cartes per remeses i el pare d’ella, a Igualada, les administrava i en donava una cada dia a la seva filla.
© Dani Codina
Sabater Pi, en una foto presa l’any 2008 a la UB.
En el camp professional, l’any 1950 també va resultar decisiu en la vida de Sabater Pi. Va iniciar l’observació dels primats, en contacte amb algun dels ornitòlegs més destacats del món, i va continuar l’aprenentatge de la llengua fang, la llengua que parlaven –i deuen parlar, si no estan espanyolitzats o afrancesats del tot– els nadius de Guinea.
La primatologia és un coneixement que sorgeix a partir de les aportacions de Darwin, que va ser el primer a defensar que els primats formen part de l’arbre filètic de l’home. L’any 1950 era, encara, una ciència a les beceroles si es té en compte que els estudis sistemàtics sobre els primats no van començar fins al 1924. Sabater Pi residia lluny dels centres acadèmics en què s’havia despertat l’interès per la primatologia però ho feia al costat de la selva on vivien els goril·les i els ximpanzés. Gràcies als seus coneixements de la llengua fang va poder establir molt bones relacions amb els habitants tradicionals de Guinea, que li van servir de guia, ja des de les primeres exploracions. Per poder observar els goril·les havia de caminar hores i hores per la selva, sempre seguint les indicacions d’un guia local que era el qui millor sabia interpretar, a partir de petits rastres que els animals deixaven al seu pas, la proximitat dels animals. S’obrien pas a cops de matxet i sovint la nit els queia a sobre literalment –a la selva no hi ha capvespres– i havien d’improvisar un jaç.
Sense dubte, l’aportació més important a la ciència del nostre personatge té relació amb el descobriment de les àrees culturals dels ximpanzés. Els estudis i les observacions de Sabater Pi sobre aquest tema, publicats a les revistes científiques més importants del món, han ajudat decisivament a canviar la visió antropocèntrica de l’univers.
Fixem-nos-hi bé: allò que comença sent una pura observació, es transforma en veritat científica quan l’observació es fa amb mètode, continuïtat i rigor i acaba per endinsar-se plenament en allò que en diríem el sentit de la vida. En efecte, una de les obsessions del doctor Sabater Pi, quan ja havia aconseguit un reconeixement acadèmic incontestable, era lluitar contra la visió antropocèntrica del món. Per exemple, la idea de l’home com a fill de Déu és una idea més relacionada amb la màgia que no pas amb la lògica, perquè la lògica ens diu que som descendents dels primats i que, per tant, formem part d’una anella biològica que en cap cas no podem menystenir si de veritat volem entendre el comportament dels humans.
Això no exclou –és clar– cap mena de creença metafísica, sinó que vol ser una crida a la, diguem-ne, humilitat biològica. Mai no podem oblidar la pertinença del gènere humà a la gran anella biològica de l’univers. L’home, per exemple, és un animal que té por. Molts antropòlegs –explicava Sabater Pi– consideren que la dimensió idònia de les col·lectivitats humanes se situa al llindar de les cinc-centes persones. Si se sobrepassa aquesta xifra l’individu comença a desenvolupar uns mecanismes d’autodefensa, com ara de sospita o de por, que poden arribar a ser violents.
Universitari tardà
© Col·lecció Sabater Pi. Universitat de Barcelona
Notes i dibuixos sobre els goril·les de muntanya que va prendre durant una expedició de l’any 1972 amb suport de la National Geografic Society; integrats en el quadern de camp de Rwanda del fons Sabater Pi de la UB, els treballs es poden consultar en línia.
A partir del seu retorn, l’any 1969, Sabater Pi va començar a estudiar a la universitat. Tenia quaranta-vuit anys i durant una temporada li va tocar treballar en feines en les quals no era especialista, al Zoològic de Barcelona. L’any 1975 es va llicenciar i va començar a donar classes a la Universitat de Barcelona. El 1981 es va doctorar amb una tesi titulada Estudio comparativo de los chimpancés y los gorilas de río Muni. En aquest temps va ser l’introductor dels estudis d’etologia a les universitats del país. L’etologia és l’estudi biològic de la conducta animal i humana des d’una perspectiva evolutiva i descriptiva.
Els últims anys de la seva vida el doctor Sabater Pi va obtenir alguns dels reconeixements catalans i espanyols més rellevants: doctor honoris causa per les universitats autònomes de Barcelona i Madrid, Medalla d’Or al Mèrit Científic de l’Ajuntament de Barcelona i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va morir l’agost del 2009, quan acabava de fer vuitanta-set anys. Alguns, entre els quals em compto, lamentem que marxés d’aquest món sense la Medalla d’Or de la Generalitat.