Els centenaris haurien de ser un estímul per llegir les obres dels celebrats. I això hauríem de fer en ocasió del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. Però com l’hem de llegir? El fet és que ens trobem davant d’un gran manipulador, potser un dels més grans del nostre passat medieval.
Foto: Prisma Archivo
Entrada de Roger de Flor a Constantinoble, oli de José Moreno Carbonero (1888), del Palau del Senat de Madrid, que representa la desfilada dels almogàvers davant de l’emperador bizantí, Andrònic II, l’any 1303.
Els centenaris: una manera de crear memòria literària i històrica sovint descontrolada. Perquè, ¿què en fem d’aquells autors que no tenen una data segura de naixement o de mort, o per a les quals s’ha d’esperar massa temps, o que, per alguna misteriosa raó, passen desapercebuts, tot i la seva gran importància? Penso en Bernat Desclot, per exemple, o en Bernat Metge, possiblement el més gran autor català de l’edat mitjana.
Un perill dels centenaris rau en la tendència a celebrar una glòria pàtria (real o pressuposada) sovint sense projecció exterior; a no utilitzar l’oportunitat per interrogar-se i plantejar una visió del passat menys de barretina, en podríem dir, o bé menys acadèmica, de nota a peu de pàgina; i a no comprovar la seva relació amb el present, sense victimismes i sense triomfalismes buits i autocomplaents. Com a mínim els centenaris haurien de servir d’estímul per tornar a llegir les obres dels celebrats, i no ens hauríem de limitar a acudir a algun acte social. Això hauríem de fer en ocasió del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. Però ¿com l’hem de llegir, ja que, juntament amb Ramon Llull, ens trobem davant d’un gran manipulador, potser dels més grans del nostre passat medieval? No parlaré de Llull, ja que no som gaire amics, i sí de Muntaner, amb el qual tinc una relació força més dialogant. Ramon Muntaner ens ofereix una gran oportunitat per analitzar el passat col·lectiu i la seva relació amb el present. Oportunitat que podem perdre, per desgràcia.
Muntaner va focalitzar (i sembla que ho sabia, que ho va fer expressament) anhels del país donant peu a una visió cristiana/burgesa/heroica de Catalunya poc fonamentada, que va despertar ganes de victòries i de protagonisme internacional. I al mateix temps ha estat tractat per l’acadèmia com si fos un producte absolutament neutre. Vet aquí una curiosa, i eloqüent, mostra de certes idiosincràsies típiques del país, inclosa l’asepticitat acadèmica. Assistim a un bon grapat de contradiccions, com la de qui acaba celebrant derrotes i s’emmiralla en una època de victòries (només en algunes, però); la d’un país que es vol sempre més pacifista, i que alhora exalta episodis d’extrema violència, com els protagonitzats pels almogàvers; finalment, la d’un país que des de ja fa segles s’ha divorciat de la monarquia, que és sempre més republicà, i que alhora gaudeix de la visió més falsa, embafadora i popular, gairebé de revista del cor, que la literatura catalana ha donat mai dels seus monarques. ¿Volem seguir pensant així, tant en relació al passat com mirant al futur, o, millor, aspirem a conèixer els fets per incòmodes que ens puguin semblar, fent-nos càrrec alhora –consideració important– d’aquestes contradiccions?
La crítica ens ha transmès un Ramon Muntaner guerrer i aventurer, un burgès que es va fer soldat, bon catòlic i amant de la pàtria, un bon administrador i un home de cor, servidor des de la infantesa de tots els reis possibles sortits del casal de Barcelona; “un dels homes més noblement característics de la terra catalana”, escrivia Rafael Tasis als anys seixanta del segle passat. Però, de debò fou així?
Foto: Prisma Archivo
Primer foli de la Crònica de Muntaner, conservada a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona
Nascut l’any 1265 a Peralada, fill d’un mercader, mercader ell mateix i home de negocis, els seus contactes amb els monarques que va veure quan era infant (Jaume I, Alfons X de Castella, Felip III de França, Pere II, Jaume II de Mallorca) van impactar la seva fantasia, fins al punt de formar-se’n una imatge idealitzada, idíl·lica. Però, malgrat el que s’ha escrit, no va tenir tractes directes amb cap rei fins als darrers anys del segle, quan ja era un home acabalat. La seva vida va canviar radicalment l’any 1300. Va anar a Sicília, aleshores en guerra; va conèixer el pirata Roger de Flor, hi va intimar i el va seguir a Bizanci, amb la Companyia Catalana de mercenaris que havien d’entrar al servei de l’emperador. El seu càrrec era el d’administrador de la Companyia, ofici que li va permetre acumular una fortuna.
És a Anatòlia que, obligat per les circumstàncies, descobreix el plaer de combatre. Un cop abandonada la Companyia, el 1307, no és fins al 1315, quan ja és un home casat i amb tres fills, que s’acaben les seves peripècies per la Mediterrània: es trasllada a València, on serà un membre destacat del govern de la ciutat, i on, entre el 1325 i el 1328, escriurà la Crònica. Els seus darrers anys, com a batlle d’Eivissa, ara al servei de Jaume III de Mallorca, es veuen tacats per denúncies de prevaricació, corrupció i interessos privats en l’administració pública. Morirà a l’illa l’any 1336.
Home de negocis tal vegada no gaire escrupolós, aventurer i pirata, a més de gran escriptor, Muntaner narra l’època més triomfant de la Corona d’Aragó. A la seva crònica veiem les conquestes de Mallorca, de València, de Sicília, de Sardenya i dels comtats catalans a Grècia. Això cala profundament en la seva consciència personal (i en la de molta historiografia dels segles xix i xx) i en la visió de si mateix dins de la història; per això necessita envoltar-se de les figures dels monarques per poder-se expressar. Però amb quins valors, idees i visió del món?
Els viatges, les comparacions, les victòries el van dur a ser un fervent defensor de la seva terra –que hem de veure més com el Països Catalans que no pas només com Catalunya– i de la seva llengua. La unió dels monarques del casal, amb la famosa metàfora de la mata de joncs, havia de dur-los a governar el món, talment com feien els tàrtars. Es va convertir, així, en impulsor d’una política agressiva i expansionista adreçada a la formació d’un imperi mundial –un imperi català medieval no tan ampli és el que n’ha quedat en la cultura popular i en part, encara, de l’acadèmica. I tot això, d’altra banda, acompanyat per una total manca de curiositat envers l’element estranger i per un fortíssim sentiment d’hostilitat, que vorejava la xenofòbia, cap a tot allò que no era català o que era enemic dels catalans.
Portada del nou llibre sobre Muntaner de l’autor d’aquest article.
El passat, mirall o eina per entendre
Muntaner no és simplement un bon cristià, sinó un fonamentalista, perquè el Déu que apareix a la seva crònica no és el Déu misericordiós protector dels bons, sinó el venjatiu de l’Antic Testament, que protegeix el poble elegit (els catalans) i esclafa amb ira tots els seus enemics, que són, en el fons, els enemics dels reis d’Aragó i els seus propis, del mateix Muntaner. Per això modifica, manipula i menteix, per donar-nos una visió de la història de Catalunya tota plena de bons i políticament correcta, i on el seu gust narratiu preval sempre per damunt de la fidelitat als fets.
Són aquestes les característiques de la nació catalana de què parlava Tasis? O potser són unes altres, i, senzillament, s’ha de pensar que hem canviat al llarg dels segles, i que el passat no és un mirall, sinó una eina per entendre? No ens enganyem i no ens deixem enganyar. Aquestes consideracions les haurem de tenir en compte a l’hora de llegir la Crònica, sense que ens tregui el plaer de la lectura. Plaer que ha atret els lectors exactament per aquest sentiment de victòria i de superioritat, pel fet de sortir del clos de la Corona d’Aragó i de la península per viatjar per la Mediterrània, pel to col·loquial i dialogant, per l’aventura. Tot això, en molt bona mesura, invent de l’escriptor, gairebé més un novel·lista que un historiador.