Manifestació a l’actual passeig de Lluís Companys, llavors Saló de Sant Joan, el 2 de desembre de 1917, en demanda d’amnistia per als presos polítics i socials i per la readmissió dels treballadors acomiadats durant la vaga d’agost.
Foto: Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya
En mig d’una gran crisi política i social, els sindicats CNT i UGT, amb el suport del PSOE i dels partits republicans, van convocar una vaga general revolucionària l’estiu de 1917. La Revolució Russa, en curs en aquells moments, va afavorir la creació d’unes expectatives exageradament optimistes.
Un dels llibres que conservo amb més estima des que era petit és Tintín al país dels soviets, joia editorial publicada originàriament entre el 1929 i el 1930 al setmanari belga Le Petit Vingtième. Es diu que va ser un encàrrec a posta del diari Le Vingtième Siècle, conservador, catòlic i nacionalista, per fer propaganda anticomunista durant el govern de Ióssif Stalin. Així va ser com Hergé va enviar en Tintín i en Milú a la terra hipotètica del socialisme per desemmascarar les seves polítiques i descobrir els secrets d’un règim contradictori que farà el que calgui per treure-se’l de sobre. Sempre en va: en Tintín, el periodista que no escrivia, barreja d’Indiana Jones i Sherlock Holmes, tornarà a casa rebut com un heroi. Metàfora ideològica d’entreguerres.
Aquest va ser un dels meus primers contactes amb Rússia, seguit d’una consistent i dilatada llista d’icones, perills públics, tòpics i referències diverses entremig de les quals hi ha també la revolució, de la qual aquest any se celebra el centenari i motiu pel qual escric aquest article. Concretament, sobre els seus efectes a l’estat espanyol, a Catalunya i a la Ciutat Comtal. Posem-nos en antecedents.
Barcelona, “la Rosa de Foc”, poc després de la Setmana Tràgica. Primera Guerra Mundial en curs i una Espanya neutral en plena crisi colonial. Govern de la Mancomunitat amb Prat de la Riba al capdavant. I la CNT a la cantonada. Primers serveis de taxis i autobusos urbans…, i protestes de les companyies de tramvies. L’economia en hores baixes, acomiadaments laborals, l’obrerisme en ebullició creixent i el sistema de la Restauració a la corda fluixa. Inestabilitat i discòrdia social latents. Al cap de poc, en una Rússia assolada per la fam i la inflació, esclata la revolta contra el tsar Nicolau II.
El territori que descobreix en Tintín, més o menys distorsionat, és inimaginable sense la Revolució Russa, però cal entendre que ha passat una dècada i que qui governa ja no és Lenin, sinó Stalin, que Trotski ha estat desterrat i que el règim bolxevic comença a introduir els plans quinquennals. A Espanya, el temps de la Dictablanda s’esgota en espera de passar el relleu a la Segona República i posar punt i a part als mandats borbònics. Però el sistema de la Restauració ja feia temps que havia entrat en crisi, i va ser en el context de la Revolució Russa quan Alfons XIII va veure perillar més seriosament la seva estabilitat.
Obsolescència política
L’any 1917, l’agitació militar i política estava més viva que mai i coexistia amb les protestes del moviment obrer i les reclamacions d’alguns partits que volien modernitzar la monarquia, com la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, que reclamava l’autonomia de Catalunya, una reforma constitucional i la conversió de les Corts en constituents en el marc d’un estat federat. Malgrat les contencions econòmiques, la burgesia treia partit de la neutralitat espanyola durant la Gran Guerra, ja que aquesta situació li permetia fer negoci amb les exportacions. Però la realitat social del país era una altra, amb una misèria creixent que contrastava amb l’opulència de les classes benestants. Mentre la riquesa d’uns augmentava, la consciència de classe dels altres s’acabava de consolidar. I una part de l’Exèrcit, al seu torn, decidia mobilitzar-se contra l’arbitrària divisió jeràrquica de l’organització.
La segona reunió de l’Assemblea de Parlamentaris va tenir lloc el 19 de juliol del 1917 a la Ciutadella; els 68 assistents van demanar unes corts constituents que abordessin la reforma del règim.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya
Segons l’historiador José Luis Martín Ramos, el 1917 hi ha una crisi política greu, tot i que les alternatives majoritàries “s’adrecen a reformar el sistema des del sistema, o amb un altre sistema, però no a una revolució social”. Reformes, però no sotracs. En aquesta conjuntura, la Lliga i el nacionalisme català ensumen la seva oportunitat i amb l’excusa de la reforma aspiren a entrar en la gestió de l’Estat, a tenir més poder en un país on la divisió política es veu agreujada per la presència disruptiva d’aliadòfils i germanòfils. El rei, sense anar més lluny, era germanòfil i tenia ministres aliadòfils. José Luis Martín Ramos, investigador del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, que el mes de juny passat va participar al seminari del MUHBA “Crisis i revolucions a Barcelona, 1917”, resumeix les circumstàncies parlant d’obsolescència política. Tot indicava que aquella societat estava arribant a una cruïlla i que tenia molts números per acabar seguint un altre camí.
En aquesta atmosfera vel·leïtosa, les grans ofensives amb què s’ha d’enfrontar Alfons XIII són tres: la militar, formalitzada a través del famós conflicte de les Juntes de Defensa; la política, que es tradueix en la polèmica Assemblea de Parlamentaris, i la social, la més clamorosa, encapçalada per un moviment obrer en procés ascendent que s’alia amb el republicanisme i es posa a fer política. Tres propostes de canvi de tres entorns ben diferenciats. Quan arriben les notícies sobre els fets de Rússia, l’esclat revolucionari sembla inevitable. L’únic problema aparent, la falta de consens, tornarà a ser determinant per esmorteir la seva força.
Unions improbables
Després de la vaga de vint-i-quatre hores organitzada el desembre del 1916, la CNT i la UGT van tornar a col·laborar amb l’objectiu de paralitzar el país durant més d’un dia, i de seguida van rebre el suport del PSOE i dels partits republicans. El rerefons de la vaga, òbviament, tenia una altra dimensió, projectada per l’esperança que l’Exèrcit estigués al costat dels manifestants, com a Rússia. Però l’Exèrcit, igual que els polítics, els va girar l’esquena. I no només això, sinó que va reprimir durament la protesta. L’explicació és senzilla: els militars dissidents havien aconseguit que el rei els escoltés. A partir d’aquí, el seu compromís polític o les ànsies de canviar de règim eren una mera abstracció, i poca cosa els unia amb les protestes del moviment obrer i l’anarquisme.
La manca de suport de les forces polítiques també es comprèn si considerem les aspiracions que tenien uns i altres. Veure Cambó i la CNT lluitant plegats era tan improbable com avui un pacte entre la CUP i l’antiga Convergència. I tot i que això últim s’hagi esdevingut, la primera hipòtesi no va ser mai una realitat. El líder de la Lliga, a més, tampoc va ser acceptat per les Juntes de Defensa, cosa que va truncar la seva possible aliança en les lluites parlamentàries. Les tres potes de la crisi política es van trencar. La vaga, doncs, posaria de manifest la desunió dels revoltats, partits polítics i moviments sindicals, i esquinçaria l’homogeneïtat de l’Assemblea de Parlamentaris. Un cop acabada, la CNT i la UGT van eixamplar diferències, l’Exèrcit va tornar a fer costat al poder oficial…, i els partits republicans, de bracet amb la burgesia, van fer el mateix. L’etern promiscu i permeable pragmatisme polític.
La vaga i els perquès del fracàs revolucionari
La capital catalana es va aturar durant cinc dies, entre el 13 i el 18 d’agost. Malgrat el fracàs global i ideològic de la protesta, el Govern va declarar l’estat de guerra i la violència es va deixar sentir en molts cantons d’una població convulsa que, poc després, passaria a ser coneguda com “la ciutat de les pistoles”. Res a envejar al Chicago d’Al Capone. La vaga es va saldar amb trenta-dos morts, una seixantena de ferits i cent vuitanta detinguts. Una tragèdia que hauria pogut ser pitjor, però la revolta va ser més curta i menys transcendent del que s’esperava. S’havia generat un excés d’expectatives revolucionàries, afavorides pels fets de Rússia, on els bolxevics estaven a punt d’assolir el poder. Un altre handicap gens menor en comparació amb el cas rus era l’absència d’intel·lectuals que fessin costat als revolucionaris. A la resta de ciutats peninsulars on hi va haver mobilitzacions destacades el resultat no va ser diferent. La vaga general havia fet misto. Però la conflictivitat social no es va esvair.
Ho demostra, deixant de banda el pistolerisme, la vaga de 1919 de la Canadenca (el nom amb què era coneguda popularment l’empresa de producció i distribució elèctrica Barcelona Traction, Light and Power, d’origen canadenc). I ens podem fer una pregunta raonable: per què aquesta va funcionar i la del 1917 va fracassar?
Tropes al carrer durant la vaga de la Canadenca del 1919, un moviment social que sí que va triomfar, al contrari de la vaga de 1917.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana / Arxiu Nacional de Catalunya
L’historiador Pelai Pagès, que també va participar al seminari del MUHBA, ho atribueix a diversos factors, començant per la poca coordinació entre la CNT i la UGT (la vaga de la Canadenca, en canvi, només la convocaria la CNT, que uns mesos abans havia creat el sindicat únic). “Va ser massa precipitada i el Govern va provocar que fos així”, explica Pagès. La manca de col·laboració amb l’Exèrcit i els partits polítics va fer que l’ímpetu revolucionari acabés de desinflar-se. A més, l’any 1919 es continuen notant els efectes del final de la Primera Guerra Mundial –res a veure amb el panorama del 1917. I, finalment, la qüestió fonamental: darrere la vaga de la Canadenca –que es va estendre a altres sectors industrials fins a convertir-se en general– hi ha, en paraules de Pagès, “una demanda clau, al marge del malestar social”, la jornada laboral de vuit hores. I això sí que va ser un èxit.
Durant aquests anys va quedar demostrada la incompetència dels governants i el consegüent esgotament d’un règim incapaç de donar respostes als desafiaments del moment. El descontentament estava generalitzat, però el 1923 el general Primo de Rivera va suspendre la Constitució i va instaurar una dictadura que va durar fins al 1929.