Ko Tazawa va venir per primera vegada a Barcelona l’any 1978, enviat pel seu banc perquè hi aprengués castellà. El seu contacte amb la societat catalana el duria a convertir-se en un enamorat del país, de la seva cultura i de la seva llengua. I encara hi tornaria dues vegades més, la darrera l’any 1993, amb la seva dona i els dos fills, per doctorar-se en filologia catalana.
© Ko Tazawa
L’autor de l’article per l’època de la seva segona estada a Barcelona, l’any 1990.
Sóc japonès. Tinc 59 anys. Visc a Kobe, Japó. Sóc professor universitari i catalanòfil. Em dedico principalment a traduir obres catalanes al japonès i viceversa, i a escriure llibres per presentar la cultura catalana al poble japonès i viceversa. Ja fa més de trenta anys que em relaciono amb Barcelona. Tot i aquestes condicions, potser no sóc la persona més indicada per escriure un article sobre com es veu Barcelona des del Japó. M’explicaré. Per fer-ho caldria que hi hagués certa distància entre aquesta ciutat i jo. És cert que visc al Japó físicament, però emocionalment hi ha menys distància entre Barcelona i jo que no pas entre Tòquio (que és a uns 600 km de Kobe) i jo. El que exposaré a continuació serà, per tant, una visió molt personal de la ciutat…
M’he trobat amb tres Barcelones diferents en tres moments crucials de la meva vida.
© Ana Yael Zareceansky
La primera trobada es va produir cap al 1978. Aleshores jo treballava en un banc japonès. Em van enviar a Barcelona perquè hi aprengués el castellà (!). La Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics era una ciutat, en una paraula, fosca. Potser aquesta impressió la va causar el meu estat d’ànim, la meva angoixa, perquè havia d’aprendre el castellà, que no havia estudiat mai, i començar a treballar al cap de mig any a l’oficina de Madrid.
Era l’època del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Als carrers es veia i se sentia molt el català. No només això. Els noms dels carrers es canviaven del castellà al català d’un dia per l’altre. A vegades s’enganxava el paper amb el nom català del carrer a sobre del marbre amb el nom antic. Les escenes em van fascinar. “Aquí es poden observar de prop les relacions tan estretes entre la llengua i la societat!”, vaig pensar. Aquella experiència em va canviar el rumb de la vida, perquè em va fer adonar que el que realment m’interessava no era la feina del banc, sinó les llengües.
La intenció del banc de tenir un empleat més amb coneixement del castellà va fracassar perquè al cap d’un any de tornar al Japó vaig deixar de treballar-hi. Vaig entrar al curs de postgraduat d’una universitat. El tema dels estudis ja el tenia ben clar: sociolingüística catalana.
© Ana Yael Zareceansky
El segon contacte amb Barcelona es va produir quan ja tenia un cert coneixement del català. L’havia estudiat amb llibres i cassets, però no havia estat mai a Catalunya parlant-lo. Estava subscrit al diari Avui i llegia amb molt d’interès “A la vora de…”, d’en Josep Maria Espinàs. Un dia se’m va acudir escriure-li i demanar la seva col·laboració per tenir l’oportunitat de viure amb una família barcelonina, i així entrar en contacte directe amb el català. La veritat és que no esperava que em contestés, un escriptor tan important. Efectivament, van passar una setmana, dues setmanes… res. Quan vaig obrir, però, el diari del dia 13 de març del 1990, vaig veure el meu nom al seu article. No només el meu nom, sinó que també hi estava reproduïda la meva carta sencera. El senyor Espinàs demanava als lectors que em deixessin estar-me a casa seva. Després d’uns dies em van arribar una vintena de cartes oferint-me casa. Fins i tot n’hi havia una del propietari d’un restaurant que em convidava a dinar al seu establiment cada dia!
Em va costar moltíssim triar-ne una. Finalment em vaig decidir per la casa més cèntrica del carrer de Pau Claris. La família que em va allotjar era una família molt catalana de classe mitjana. La senyora de la casa cuinava superbé. S’esforçava molt per oferir-me la varietat més àmplia de la cuina casolana catalana: mandonguilles, macarrons, canalons, arròs, crema catalana… El senyor era un empresari amb un criteri moral típic de la burgesia catalana, en el millor sentit de la paraula: amor al treball ben fet, amor a la família i amor a Déu. La meva estada va durar uns quinze dies. Va ser molt curta però molt fructífera. Vaig poder conèixer millor la llengua, la cultura i la gent de Catalunya. Barcelona ja no em semblava tan fosca com abans.
Hi va haver un subproducte d’aquesta trobada: Josep Maria Espinàs em va proposar escriure un llibre sobre la meva trajectòria relacionada amb Catalunya. El resultat és Catalunya i un japonès (La Campana), que es va convertir, per a sorpresa meva, en un petit best-seller.
© Ana Yael Zareceansky
La tercera trobada va tenir lloc cap al 1993. Havia començat a ensenyar el castellà en una universitat d’Osaka. Ja estava casat i teníem dos fills. La vida ens anava prou bé, però sentia la necessitat de conèixer Catalunya encara millor. Caldria anar a fer el doctorat a Barcelona, així ho creia, i això em suposava haver de renunciar a la meva feina a la universitat. No havia estat gens fàcil obtenir-la, i si la deixava no tenia cap garantia de poder tornar-hi.
Ja havia arriscat l’estabilitat de la meva vida quan vaig deixar de treballar al banc. Aleshores la meva dona havia estat molt comprensiva. Però aquesta vegada la situació era ben diferent, amb dos fills de sis i tres anys. Sabia, però, que els meus estudis catalanístics no tindrien futur sense moure’m d’on era. Finalment vaig parlar-ne amb la meva dona i va dir que sí. La decisió no li devia ser gens fàcil. Li ho agraeixo encara ara.
La destinació, Barcelona! Tots quatre vam llançar-nos a la nova aventura. Era un repte per a mi, és clar. Però també ho era per als fills, en Yu i en Kei. Cap dels dos no sabia res de català ni de castellà. Portar-los amb nosaltres significava separar-los d’un ambient totalment japonès per ficar-los en un altre de nou, el català. En Yu, al principi, a l’escola, no sabia ni demanar on era el lavabo, i quan en tenia necessitat havia de seguir algun company que fes pinta d’anar-hi. En Kei plorava molt cada matí quan es quedava en mans de la senyoreta del parvulari. El pobret no devia entendre per què la gent del voltant no tenien uns ulls oblics com els seus ni parlaven una llengua comprensible. Però al cap de mig any els dos ja sabien defensar-se en català a la seva manera. La meva dona, que ja sabia castellà, també va fer molts esforços per aprendre el català.
L’existència dels fills ens va proporcionar oportunitats extres per eixamplar el nostre radi d’activitats. Vam establir amistat amb els pares de bastants dels seus col·legues. A Barcelona, a diferència del que passa al Japó, és habitual que la gent et convidi a casa seva perquè hi juguin els fills. Això ajuda molt a trencar el gel. Si el teu fill et diu que vol anar a jugar amb un amic, has de relacionar-te amb els seus pares forçosament, encara que no els coneguis bé.
Gràcies a la col·laboració de la meva dona i dels fills, l’estada de tres anys a Barcelona va resultar tot un èxit. Vaig poder obtenir el títol de doctor en filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Però, sobretot, tots nosaltres hi vam tenir unes experiències precioses. Si Barcelona em semblava més lluminosa que abans, no devia ser només per la campanya de “Barcelona, posa’t guapa”.
Els nostres fills encara mantenen l’amistat d’aleshores. I nosaltres mateixos tenim més amics a Catalunya que al Japó. La meva dona diu que es troba més a gust a Catalunya perquè la gent diu el que realment pensa i sent. Al Japó, moltes vegades, has d’endevinar què s’amaga darrere de les paraules dels altres. Per a la meva dona, que és una persona molt senzilla, aquest costum és difícil d’assumir.
Quan serà la nostra quarta trobada amb Barcelona? Els fills ja són independents. Se’ns apropa la jubilació. Per a nosaltres seria ideal poder fer la vida entre Barcelona i Kobe, publicant jo traduccions i escrits.