Salom, fill de Sinera, pels carrers espectrals de Lavínia

En el centenari de Salvador Espriu. Fantasia de Julius von Fuck amb fagot i timbales

I Salom diu:

«Fill de Sinera per voluntat, i veí obligat d’aquesta Lavínia de ressons virgilians, la ciutat de Lavini, germà del rei Latinus, o la fundada per Enees en homenatge a la seva dona, Lavínia, filla de Latinus, en temps de fusions entre aborígens i nouvinguts que anticipaven la futura Roma. Que lluny de l’urbs, la nostra Lavínia, perquè som dintre Konilòsia, un país situat entre Rarotonga i la Mar del Somni. Els konilosians, gent d’una història gloriosa, rodolaren, i encara rodolen, per un pendent d’una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten llur patrimoni col·lectiu, espiritual i material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d’una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, res no els interessa […] Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter.

»Lavínia és una gran ciutat anàrquica i modèlica, xiroia i plebea, focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i els defectes konilosians, augmentats. A Lavínia es balla la dansa més bella, es produeix una excelsa literatura, i el poble és conscient i totalitari. Hi ha un metropolità potser de mig quilòmetre de llarg, el més important del món: li diuen el Gran Metro. Com que Lavínia és una ciutat opulenta, sempre disposa d’un senyor bisbe in partibus de recanvi. Ens dediquem al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril, i a l’exercici de l’advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians som els rics de Konilòsia, o almenys ho érem, abans de la panacea combinada d’emigració i turisme.

»En aquesta ciutat-laberint, com tantes en la història –posem Ctesifon, si voleu–, entre una república escarnida i una crudelíssima guerra civil

Gorges lascives, pels terrats,
xisclen desigs propis de gats.
Infants de rostres demacrats
roben per fam als plens mercats.
[…]
A trenc d’albada canta el gall,
entren manobres al treball,
esmorzant trossos de badall.
[…]
Menges de fonda o d’ambigú,
regalimoses d’oli cru,
tornen el fetge gros i dur,
com si el tinguéssiu de cautxú.

»Capvespre. Calda. Calma. Carrerons avall, em perdia aviat, entre xisclets de mainada, venedors de taronges i cacaueters. Pols, mandra, batusses, blasfèmies. Pluja d’escombraries des de balcons misèrrims. Cans tinyosos, plens de brians, es disputen rosegons d’immundícies. Entro a la taverna. Rere el taulell, m’increpa el monstre rabassut i geperut: “¿Què desitjava…?” A l’habitació llargaruda, curulla de taules amb estovalles tacades, una trentena de desferres s’hi arredossen. Crits, fortor de tabac baratíssim, ganivets sobre tendrums, ritme de xarrups. Un perdis maltracta, sense soroll, una pigada per obligar-la a afluixar la mosca. Indiferència. Desfilen, escarafallosos, els invertits: Verge Folla, Pell i Os, Pitoperume, la Colometa, Faisà Daurat, la Lleona, el Lliri, Crisantem. La cambrera en detalla currículums, amb menyspreu de dona. M’hi fixo: ¿I aquella Afrodita rostida, estulta, ocassa…? Però si és… en Josep Sereno! I plego i me’n vaig. A la plaça, m’envolten brivalls d’àgils mans, feinotes d’amors de fosca, tavernes al bany maria i ramats de carnestoltes que remuguen colomassa cervantina de Terrassa.

Ah, tristesa, tristesa,
ulls meus, terra envilida,
ran del mar! A les ombres
vacil·lants que s’apleguen
ara a l’entorn, començo
a recordar l’antiga
dignitat, amb paraules
d’aquesta llengua morta:
carreus d’esforç i pena
que bastiran la nova
ciutat de les lloances.

»Sortia inquiet, apressat, sense gosar tombar el cap, de la projecció de M, el vampir de Düsseldorf, quan ensopego Secundina Llopart, la portera de l’edifici del carrer Diputació que van habitar els meus pares en arribar a Lavínia, el 1915. Nerviosa encara, Secundina es queixa que un lladregot jove li ha afanat “trenta sagrades” (“Quins nervis! Si he hagut de prendre fins i tot una til·la!”). Li demano per les germanes Ginebredes. “La Magdalena Blasi visitava quatre o cinc vegades l’any –diu Secundina– el pis humilíssim del carrer de la Llanterna, prop de la plaça del Sol, on vivien aquelles desgraciades. Cada dia, l’Amèlia baixava les escales a portar la feina de mitja encarregada i a fer cua per obtenir una mica de carn per a la germana enllitada, a qui va acabar desitjant-li la mort. La Blasi les va deixar quan s’acostava la guerra i elles es van quedar soles, esperant una mort comuna i barrejada amb el capellà, el fuster, el matrimoni jove i els propietaris (si no se n’anaven al camp) de l’edifici on vivien.”

Un fagot, un patètic
violí, a la dansa
suburbana dels tristos
morts amics. Més profundes,
amb excessiu missatge
de premi o de condemna,
trompetes del Judici.

»De la mà de Secundina –que un dia ha de passar a la immortalitat amb frase memorable: “Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera”–, trobo Efrem Pedagog, E(s)colampadi Miravitlles, Pura Yerovi i, quina casualitat, Magdalena Blasi. “Quin dia de sol gloriós! –murmurava, climatològica, la vella dama–. I la vida, quines coses. Ara que em divertia, pobre home, i es mor mentre feia putxinel·lis, al mig del carrer… Li resaré un parenostre… Eren savis, aquells senyors…” I aclaria Miravitlles: “Discutíem amb un cervantista sobre el nombre de dimonis que veié l’Altisidora del Quixot a les portes de l’Infern, quan l’home va caure rodó amb les mans enguantades d’Altisidora i de Diable.” La sempre lúcida Secundina cantava les absoltes del titellaire mort: “Certus que el número d’aquest paiet no es cantarà mai més als biribisos. I gràcies que una no jugava a la seva rifa: als temps que corren, si la marres, tururut ginjola.” La jove dama Pura Yerovi, de sina feixuga, va reflexionar, mentre se n’anava, sobre l’orfenet que ajudava el mort: “I aquell infeliç! Un nen abandonat…! Quanta misèria…! Em trobaré malament!” Però la senyora Magdalena Blasi, imparcial, va controlar: “I mira, he agafat gana…”