D’esquerra a dreta, la façana marítima vista des de Miramar, les torres de Marina, l’hotel W Barcelona o Vela, i l’avió captiu del parc d’atraccions del Tibidabo.
Fotos: Albert Armengol
El día del Watusi, la monumental obra de Francisco Casavella, es pot llegir com la gran novel·la de la Transició o com un relat de “per què hem passat de ser un país dramàtic a ser un país imbècil”. Però sobretot és una novel·la sobre el conflicte de l’individu amb si mateix, entre el poder i la supervivència, i entre éssers mortals i invencions immortals.
Agost de 1971. El cos del Watusi es bressola en l’aigua del port de Barcelona. Sembla un animal blanc i blau, sense resplendor, pàl·lid. L’han rapat i li han tret les sabates i els pantalons, però li han deixat la caçadora de beisbol amb la W i la inscripció “Watusi 65” cosides a l’esquena. Així arrenca la monumental novel·la El día del Watusi, de Francisco Casavella, que Anagrama ha reeditat recentment amb molt de seny. I avui, sobre l’antic dic esfondrat, al mateix lloc on a la novel·la apareix el cadàver d’aquest misteriós criminal, filòsof i ballarí, s’aixeca un hotel coronat també amb una W des del qual s’albira l’skyline de la Barcelona que Francisco Casavella va escollir com a escenari d’una de les seves obres més ambicioses.
El día del Watusi es pot llegir com la gran novel·la de la Transició espanyola o com un relat de “per què hem passat de ser un país dramàtic a ser un país imbècil”, però és sobretot una novel·la sobre el conflicte de l’individu amb si mateix, entre el poder i la supervivència, i entre éssers mortals i invencions immortals.
“No sé si vostè n’està al corrent, però els catalans de les pedres en fem pans. Doni’m una parcel·la erma i la converteixo en un territori mític en un tres i no-res”, afirmava Casavella, i així va veure la llum l’skyline literari d’una ciutat encaixonada entre el mar, dos rius i una cadena muntanyenca en la qual “en una implacable progressió descendent, hom es pot anar empobrint fins a viure en els insalubres barris marítims i vendre llumins per les cantonades on sona el lament de l’acordió”. Una Barcelona als peus de Montjuïc on les últimes barraques en les quals s’ha criat el protagonista d’El día del Watusi conviuen amb els vestigis d’una remota Exposició Internacional –palaus abandonats, mansions perdudes entre els arbres i un estadi olímpic ruïnós–, com si en aquesta lloma hi sobrevisqués una Antiguitat inabastable o tot això fos “una resta d’ombra somiada per un Plató quinqui”. Una ciutat els habitants de la qual viuen sota l’amenaçador perill de la caiguda, ja que, a la ciutat del Watusi, mudar-se cinc carrers més amunt era un progrés evident i fer el contrari suposava un desprestigi, de manera que la gent grimpava pendent amunt per fer-se un lloc a les faldes de la muntanya del Tibidabo, una mena de terra promesa.
El 15 d’agost de 1971 marcarà la manera de veure el món del protagonista de la novel·la, Fernando Atienza, quan en el deixant del cadàver flotant del Watusi descobreix que totes les històries de la ciutat desemboquen al mar. Des d’aquest dia del Watusi, en Fernando serà testimoni de la transformació del món que l’envolta –“Vés amb compte com mires el món, perquè el món serà com el miris”, diu l’aforisme que explica més bé la paranoia– i ho relatarà el dia de Reis de 1995, quan, en una festa benèfica organitzada al Tibidabo per un conegut financer que acaba de ser empresonat, li encarreguen un informe confidencial sobre un personatge envoltat de tèrbols secrets. Un informe al lector que comprèn des de l’agonia del franquisme fins al moment en què la democràcia espanyola –o, si més no, una certa ingenuïtat que va acompanyar la Transició– trontolla entre escàndols polítics i financers protagonitzats per éssers de mil cares amb una aura aventurera i criminal o simplement grotescos. És fàcil i alhora hilarant posar cara als personatges de la novel·la –banquers, polítics que acaben de descobrir la democràcia, conversos de tots colors i arribistes de tota mena–, protagonistes d’una època en la qual es va fomentar l’oblit com a valor i ningú no s’avergonyia de la seva amnèsia.
Sobreviure en un pla inclinat
I tanmateix, les novel·les de Casavella no són realistes, perquè la història és la ficció més perfecta per versemblant o la més imperfecta per inversemblant, i el protagonista d’El día del Watusi ha de sobreviure en aquest pla inclinat de la ciutat –a l’skyline marcat per la muntanya dels pobres i la dels rics, on és fàcil rodar fent tombs vessant avall–, fent-se amb els seus antics veïns de les barraques i amb la burgesia emparada per la banca local, que davant les imminents eleccions crea formacions polítiques per adaptar-se al nou marc del poder. I Fernando Atienza –que, com a picardiós postmodern, ha conegut el dolor, la tragèdia, la seguretat que tot és il·lusió i que, al cap i a la fi, res no és seriós– raonarà amb el relat de la seva existència el perquè d’aquesta transformació, ja que sap que el món sempre dirà a l’individu “el que creu que hauria de saber i sempre li donarà el que creu que hauria de voler, però l’individu no rebrà mai el que vol rebre i no sentirà mai el que vol saber”.
Aquesta és la saviesa que impregna El día del Watusi i que Casavella va saber traslladar ja des de la seva primera novel·la, El triunfo, amb la qual va obrir una majestuosa paràbola narrativa truncada prematurament amb la seva mort després de la publicació de Lo que sé de los vampiros.
Temples expiatoris
L’skyline de Barcelona, però, s’ha anat transformant des d’aleshores. La Vila Olímpica en va redibuixar el traçat, van aparèixer noves antenes a les llomes de les seves muntanyes circumdants i també edificis singulars, i les torres de la Sagrada Família no deixen de créixer en altura i en horror, a un ritme més accelerat ara que s’alimenten de les entrades que els turistes paguen bitllo-bitllo. Quins temps, aquells del Watusi, quan el temple expiatori creixia amb les prudents aportacions dels acaptes anuals dels barcelonins! “Ja tenim cinc torres! Ja en tenim sis!”, exclamava la població amb entusiasme davant aquest deliri inacabat.
També és expiatori el temple que corona el Tibidabo. Entre atraccions i autòmats, el sentit ascensional de l’edifici des de la cripta fins al Crist que el culmina reflecteix la voluntat d’esborrar les culpes i purificar-se pel sacrifici. O simplement remet al pla inclinat de la ciutat del Watusi. A les portes del temple, un avió vermell captiu del seu eix, condemnat a l’eterna expiació, sobrevola la ciutat. Des de les finestretes s’albira el mític Lío Grande de la Playa, aquell enfrontament de bandes a la platja ballant al so del Black is Black, de Los Bravos, fins a enfonsar-se en la sorra, o l’assalt al Banco Central, que va coincidir amb un robatori de pernils al mercat de La Boqueria que els ionquis revenien per quatre xavos per la Rambla, esdeveniments que els lectors d’El día del Watusi no oblidaran mai i que ja formen part de la llegenda urbana.
Els espais mítics –la Barcelona de Marsé, el Madrid de García Hortelano, Yoknapatawpha… i, per descomptat, la Barcelona del Watusi– no són solament localitzacions en un atles imaginari. Per a Casavella, la utilitat de la novel·la, d’explicar històries, és, sobretot, revifar paraules fatigades com memòria, justícia, corrupció, il·lusió o derrota. I l’escriptor que vol explicar una història ha de delimitar fronteres, aixecar plànols i tornar a anomenar perquè una ficció més vigorosa competeixi amb aquesta altra ficció que el poder i la desídia fan passar per veritat. Per això la Barcelona del Watusi sobreviu com els territoris mítics dels grans novel·listes a les barrabassades urbanístiques o a la gentrificació, i fins i tot suportaria catàstrofes naturals més greus. Perquè solament els grans novel·listes tenen el poder d’urbanitzar la imaginació; per això són més grans fins i tot que els mites. I així Casavella, en ser preguntat per la seva identificació amb el Watusi, va afirmar: “Ballar, ho faig més bé. Matar, ho faig malament. Filosofar, ho evito. A morir, m’hi nego”.