És com una xarxa d’espais amb capes superposades, moltes de les quals s’han perdut i d’altres s’han transformat irremeiablement, mentre que a algunes només s’hi pot accedir mitjançant records incerts o fotografies encara menys fiables.
© Elisenda Llonch
“I la darrera escena,
la fi d’un conte estrany, ple d’esdeveniments,
és la segona infància, el pur oblit:
sense ulls i sense dents; sense gust…, sense res.”
(Del soliloqui conegut com “Les set edats de l’home”, de l’obra Al vostre gust, de William Shakespeare. Traducció catalana de Salvador Oliva.)
Tinc una imatge gravada de la meva infantesa en la qual hi ha dues nenes vestides amb dues granotes iguals de color morat i baixos acampanats que van de la mà de sa mare, d’aspecte força hipster i vestida amb uns texans també de campana, i que tenen com a fons una plaça de Catalunya de colors cridaners (gairebé en tecnicolor de tanta sobreexposició). Quin any devia ser? El 1976? El 1977? Crec que són els colors el que em fa pensar que va ser després de Franco, però potser va ser només tot just després. El que se’m fa més estrany, però, mirant-ho retrospectivament (com passa amb tantes altres fotos de les meves visites d’infantesa a Barcelona, fetes en els llargs passejos per la Gran Via, la Rambla i, en aquells dies, també el carrer d’Urgell), és la sensació d’espai obert al nostre voltant, un espai avui pràcticament inimaginable al centre de Barcelona en un dia clar, ni en aquesta plaça reformada o renovada (ara una mica més grisa i menys atraient) ni en cap de les altres vies de la ciutat que s’han convertit en zones de vianants. També recordo amb tendresa la Rambla i les tardes que hi vaig passar passejant per aquelles parades sorolloses, plenes de colors i absolutament atractives, o asseguda amb els avis, per unes quantes pessetes, a les dobles fileres de cadires que hi havia gairebé a dalt de tot per veure-hi l’espectacle del món deambular davant nostre, lluint les millors gales de tarda.
Aquests plaers rituals, repetitius, m’han quedat a la memòria amb molta més insistència que la primera vegada que vaig veure cap dels edificis, monuments o llocs turístics emblemàtics de Barcelona, potser exceptuant-ne els paisatges màgics del Park Güell i els jardins de Montjuïc, que en els anys següents esdevindrien l’escenari d’escapades divertides.
És clar que els llibres d’història, les memòries i moltes de les notables novel·les catalanes, m’han explicat que aquells mateixos anys van estar marcats per dies vertiginosos de marxes històriques i campanyes a favor de la democràcia, però avui no en conservo ni el més remot record personal. Pel que fa al context sociocultural, el que sí que recordo dels meus anys de preadolescència és la Ruperta fantasma de l’Un, dos, tres, flaixos del programa de nit de l’Àngel Casas, que entrevèiem mentre ens feien fora perquè anéssim a dormir, la meva àvia cantant que era una “iaia ie-iè”, i a mi mateixa quan m’obligaven a interpretar Kisses for me per a divertiment moderat de la meva familia extensa.
Barcelona, vista amb ulls de criatura. Sense cap indici dels efímers paisatges bucòlics on es refugiaven, potser massa idealitzadament, les infàncies angleses o irlandeses, sinó plena d’aquells terres enrajolats i gravats que resseguíem, dels parterres i les voreres per on saltàvem, i de les portes i els llindars foscos on ens amagàvem (llocs curiosos i irregulars on més tard veuria els meus fills pujar, saltar i ensopegar i que, per a tants visitants actuals, omplen la ciutat d’encant). Perquè, malgrat l’alarma recent que han generat les bretolades que es fan als llocs turístics i les sospitoses xarxes urbanes criminals, per al visitant esporàdic i per a moltes famílies irlandeses Barcelona continua sent una ciutat ideal per anar-hi amb nens, plena de platges, de parcs i de bars, restaurants, mercats i museus acollidors per als infants. Si bé és cert que hi ha zones que és millor no visitar, n’hi ha d’altres que ofereixen tota mena d’aventures. Aquesta primavera he acompanyat la meva filla de vuit anys i la seva preuada possessió, per bé que poc duradora, una “Superpatata” feta a mà, i he gaudit de la seva incoherent (tot i que enormement suggeridora per a mi) selecció de llocs memorables en un recorregut llampec, però també de les reaccions dels botiguers, els comerciants i els cambrers locals: “I aquesta patata tan maca, com es diu? I com es troba? I què s’explica la senyora patata?”
Ara em ve al cap un altre record, gràcies a les imatges que ha pres la ballarina i coreògrafa Àngels Margarit per a l’estudi sobre els fluxos urbans de Barcelona que forma part del projecte URBS. Els diaris en vídeo filmats per la Núria Font mostren la negociació diària que mantenen persones d’entorns socials, culturals i generacionals diversos amb un paisatge urbà canviant. Em va commoure especialment la imatge de la plaça de la Universitat del segle xxi, amb el terra de ciment i uns bancs baixos de pedra, ara plenament funcional per als skaters que recorren, rabents i estrepitosos, les actuals places públiques de disseny. Fa només una dècada, aquest paisatge era ple d’arbres, herba i bancs de fusta, i hi sovintejaven tot de pensionistes de moviments lents, com ara els meus avis, que l’ocupaven per xerrar amb altres parelles de gent gran sobre flaqueses familiars, escàndols del veïnat o el preu de la llet. És la Barcelona de la sisena edat, que sembla que ara ha quedat apartada de la vista.
Aquesta juxtaposició em fa pensar en una xarxa d’espais amb capes superposades, moltes de les quals s’han perdut i moltes de les quals s’han transformat irremeiablement, mentre que a algunes només s’hi pot accedir mitjançant records incerts o fotografies encara menys fiables, on la realitat s’amaga en certa manera fora del marc; un palimpsest urbà realitzat, de forma reveladora, en material de pel·lícules i documentals i també a través de relats que intenten conservar una capa d’aquell paisatge quan està en ple procés de ser esborrat (com Rodoreda, com Tusquets, com Marçal). Si en seguim l’estela, observem i escoltem restes d’una ciutat diferent, d’una ciutat en trasllat, entre idiomes, entre edats, entre mons.
Fa relativament poc vaig llegir una història que l’escriptora mexicanocatalana exiliada Maruxa Vilalta va escriure després de retornar per primera vegada a Barcelona, de visita, sent una adolescent, l’any 1949-50. Hi esmenta els carrers, les places i els monuments més representatius de la ciutat, incloent-hi el carrer on Vilalta havia nascut (Muntaner), i altres símbols culturals relacionats amb la infantesa. El meu dia foll (1958) desprèn una aura de nostàlgia en què es difuminen les fronteres entre el passat i el present, la realitat i la imaginació, i explora els efectes d’aquest llindar intermedi sobre la constitució de la persona. En aquest relat, la narradora/protagonista adolescent adopta i habita diverses subjectivitats, entre les quals hi ha la del turista:
“La noble Barcelona sí, ella sí, estava allí, senyorívola i bona. Però jo no me n’adonava. Em creia que no em pertanyia. Em sentia sense dret a embrutar-la.
“L’embarcador. Al peu de la columna, herois i banderes. La plaça de Macià, amb fuetades de palmeres. Les pacients esglésies, pedra sobre pedra. Els jardins de Montjuïc. Art. Més art! L’Arc de Triomf. L’estació de França. Així, tot a prop i tot lluny. Tot barrejat. Tot lluny de turistes i de coloms, soldats i minyones, nens color de rosa, tipus folls i burgesos grassos. Calor i fred. Llum i ombra. Necis i eixerits. Dolents i bons…. Quina era jo, de totes aqueixes persones?”
Entre aquesta caòtica sèrie de llocs, visions i sensacions que ens presenta la narradora, n’hi ha un que, de ben segur, havia de superar els coneixements de qualsevol turista autèntic: la plaça de Macià, dita així només entre 1931 i 1939. Pel temps de la visita de Vilalta ja tornava a portar el seu nom històric i actual, Real o Reial. Enterrada sota aquesta història, doncs, hi trobem la tragèdia de la Barcelona republicana i catalanista, amagada rere una referència que només es pot reconèixer si estem disposats a compartir la mateixa llengua i la mateixa visió de la història. En evocar els senyals, els indrets i els objectes perduts, sorgeix la preocupació per la convivència i la preservació de temporalitats diverses en l’espai present.