Una visió en positiu de les olors urbanes obre la porta a considerar-les un element del màrqueting urbà. La desodoració de les ciutats i la seva clonació olfactiva –les mateixes olors a tot arreu– són hereves de l’urbanisme modern, entestat a deslliurar d’emoció els espais públics.
Plantes al Park Güell, que amb Montjuïc i la Ciutadella concentra les olors de terra i vegetació.
Foto: Dani Codina
Tanquem els ulls. Ens posem taps a les orelles. I les úniques pistes per esbrinar on som ens arriben a través dels narius. Flairem els fums del trànsit. L’olor de patates fregides industrials d’un establiment de menjar ràpid. El perfum d’una senyora que ens passa pel costat. I el d’una botiga de la mateixa cadena de roba on vam comprar els texans que portem avui.
En treure’ns la bena dels ulls i destapar-nos les orelles, descobrim que som al passeig de Gràcia. Un minut abans, ens podrien haver dit que érem a l’avinguda comercial de qualsevol altra ciutat europea i ens ho hauríem cregut.
Les ciutats s’han desodoritzat. Han esdevingut olfactòriament neutres i estèrils. I no és un fenomen nou, sinó que es remunta al segle XIX amb el moviment higienista, que denunciava la manca de salubritat i d’higiene de les poblacions industrials. Des d’aleshores, a les urbs d’Occident, a les olors, fins i tot a aquelles que no per força es consideren desagradables, se’ls ha atorgat una connotació negativa i tota gestió en aquest sentit ha estat adreçada a eliminar-les. Cal afegir-hi que, a causa de la globalització, a totes les ciutats s’han establert els mateixos tipus d’establiments, que aporten les mateixes olors, per la qual cosa les zones urbanes han esdevingut clons des del punt de vista olfactiu.
La desodoració i la clonació de les ciutats són hereves de l’urbanisme modern, que cerca “deslliurar d’emoció els espais públics”, de manera que s’acaben convertint en “amorfs”. Ho explica Joan Nogué, catedràtic de Geografia de la Universitat de Girona i, fins fa poc, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Afegeix que, com a reacció a la globalització, s’ha produït un canvi de paradigma fonamentat en “un retorn als llocs, entesos com una porció d’espai amb idiosincràsia pròpia des d’on donem sentit al món”. Poden ser una escola, una plaça, un arbre, una bodega, el giravolt d’una carretera, “racons ínfims de la ciutat d’aspecte anodí” que s’omplen de significat i “que encarnen l’experiència i les aspiracions de la gent, evoquen records i expressen pensaments, idees i emocions diverses”, i als quals ens sentim arrelats. I són els sentits els qui juguen un paper clau en la intermediació entre l’espai físic i les emocions.
El sentit més poderós
Per viatjar en el temps i en l’espai, i furgar en la nostra memòria, no calen DeLoreans proveïts d’un condensador de flux, ni la TARDIS del Dr. Who, ni la màquina del temps de H. G. Wells. N’hi ha prou amb assaborir un bocinet de magdalena, sucat en una infusió de te o de til·la, com diria Proust, per transportar-nos a la infància. O topar amb algú que gasta el perfum que feia servir l’avi per enyorar-lo. O ensumar un mango dolç i madur com els que vam tastar al Brasil per imaginar que són vacances i estem ajaguts en una platja d’arena blanca.
L’olfacte té el poder d’evocar records i despertar-nos emocions més que cap altre sentit, i la raó és senzillament que les olors estan connectades amb el sistema límbic, la part més primitiva del nostre cervell i que regula les emocions i construeix la nostra memòria.
Tot i ser tan important en la manera com experimentem el món, l’olfacte ha estat històricament el sentit que s’ha menystingut més en la tradició científica i filosòfica occidental. A partir del naixement de la filosofia a l’antiga Grècia, fa 2.500 anys, la vista i l’oïda van passar a ser considerades els sentits nobles, d’una banda, perquè s’associaven a la ment i a l’esperit, i de l’altra, perquè es podien quantificar objectivament i, per tant, permetien interpretar la realitat de forma racional. El tacte, l’olfacte i el gust, en canvi, se’ls vinculava al cos i als instints més primaris –servien per gestionar les necessitats fisiològiques, com ara alimentar-se i reproduir-se, i per garantir la supervivència–, i proporcionaven sensacions subjectives que no podien mesurar-se.
Aquesta jerarquia dels sentits també és palesa en els espais urbans, de manera que a Occident les flaires rarament es tenen en compte en la gestió urbanística i, si es consideren, és “en termes de control i gestió –separació, desodorització, emmascarament i aromatització–, però no amb la finalitat de preservar i celebrar les olors que agraden a les persones”, denunciava Victoria Henshaw, professora d’urbanisme i disseny urbà a la Universitat de Sheffield i autora del llibre Urban smellscapes (2013), en una cita recollida pel diari The Guardian en el seu obituari.
La relació amb les olors, en canvi, és molt diferent en la cultura oriental, on són valors urbans que cal conservar i potenciar. Al Japó, sense anar més lluny, l’any 2001 el ministeri de Medi Ambient va fer una crida popular per triar els cent indrets del país que calia preservar per les seves qualitats olfactives. Entre els escollits, Kushiro per la boira marina o Koriyama per l’olor de goma d’enganxar dels carrerons on es concentren els artesans de nines.
Sardines en una parada de peix de la Boqueria, un dels principals indrets d’on emanen els flaires de menjar.
Foto: Dani Codina
Una visió en positiu de les olors urbanes, tal com suggereix Henshaw, obre la porta a considerar-les un element de màrqueting urbà. Igual com les multinacionals de roba i les cadenes hoteleres de luxe recorren al màrqueting olfactiu per crear marca, es podria fer el mateix a les diferents àrees de la ciutat, si és possible sense necessitat d’usar aromes artificials, sinó respectant i potenciant les pròpies.
En el marc del ressorgiment de l’interès pels llocs de què parla Joan Nogué i atès que les flaires urbanes fan una contribució vital a la construcció de la identitat col·lectiva de lloc, es planteja, també, el gran repte d’incorporar les flaires urbanes positives a la planificació urbanística. “El nostre nas és una gran màquina de big data que pot captar fins a un trilió d’olors, de les quals els governs locals gestionen una porció ínfima, potser entre deu i cinquanta, normalment negatives”, explica Daniele Quercia, investigador dels Laboratoris Bells de Nokia a la Universitat de Cambridge. El motiu pel qual les olors restants es negligeixen és que “són molt difícils de detectar”, entre d’altres coses, perquè són subjectives i efímeres, i aquest és “el principal obstacle a l’hora d’incorporar-les al planejament urbanístic”.
En el camp de la recerca, s’ha intentat mesurar les olors de diverses maneres –amb nassos en forma de trompeta que en mesuren aspectes com la intensitat i la durada, mapes en línia alimentats col·lectivament i rutes olfactives en què participen grups reduïts de persones–, però no han estat efectives perquè requerien una gran implicació col·lectiva.
De les pituïtàries al planejament
“Aturem-nos! Sentiu alguna olor?” Deuen ser les dues frases que Kate McLean, doctoranda al Royal College of Art de Londres, ha pronunciat més cops durant la fase de recollida de dades de la seva tesi doctoral, que consisteix a dissenyar mapes olfactius de les ciutats a partir de la percepció humana. Kate McLean ha portat a terme diverses rutes olfactives o smellwalks a ciutats com Barcelona, Singapur, Londres o Nova York, en les quals ha convidat els participants a ensumar els carrers i descriure les aromes que hi anaven detectant. En un primer estadi, els resultats s’il·lustren amb mapes pintats amb aquarel·les en què els colors informen de si les fragàncies són agradables o no, i la magnitud de les taques, de la seva intensitat i durada. Al mateix temps, en un arxiu d’Excel, McLean aplega el vocabulari usat pels participants per descriure les olors detectades en temps real durant la ruta. Són habituals mots com “vòmit”, “gespa” o “metro”, tot i que, de tant en tant, com explica amb un somriure, en recull de tan originals com “patxaran” i “puro”, que algú li va dir a Pamplona, o “secrets profunds i foscos”, que li van deixar caure durant una ruta nocturna a Singapur.
La pudor de contaminació és dominant en algunes de les zones creuades per grans rutes urbanes.
Foto: Dani Codina
Un dels resultats de la recollida de dades feta per McLean és un vocabulari de 285 termes usats per descriure les flaires de la ciutat, que ha servit de base per a una recerca liderada per Daniele Quercia i feta per a diverses ciutats, entre les quals hi ha Barcelona. Els termes es van creuar amb les etiquetes utilitzades a Twitter i als textos que acompanyen les fotografies georreferenciades a Flickr i Instagram. El producte són mapes elaborats sense necessitat d’una implicació col·lectiva, i que potencialment podran servir com a eina per incorporar les olors en el planejament urbanístic i fer-ne el seguiment.
De què fa olor Barcelona?
En total, per a la nostra ciutat, es van utilitzar 74.381 fotografies de Flickr, 5.637 d’Instagram i 3.915 piulades. El mapa olfactiu que en resulta revela que les olors predominants a Barcelona tenen a veure amb el menjar i la natura, mentre que les emanacions que caracteritzen Londres estan relacionades amb les emissions del trànsit i els residus. A Londres, l’olor de menjar es concentra sobretot al mercat de Borough; a Barcelona, al de la Boqueria i en zones on abunden els restaurants, com el Born o la Barceloneta. Pel que fa a l’olor de natura, i com que l’experiència olfactiva està condicionada, entre d’altres factors, per la qualitat de l’aire, a Barcelona predomina al parc de Montjuïc i al Park Güell, i queda anul·lada als carrers pròxims a la ronda Litoral o a la travessera de Dalt.
Quant als efluvis de deixalles i tabac, es localitzen en àrees amb una rica activitat nocturna, com són la Barceloneta i la platja del Bogatell, o, a Londres, a les zones de Blackfriars i Elephant and Castle. Per Shoreditch, que és al nord-est de la capital britànica, s’hi ensumen productes de neteja. Les emanacions de productes químics es detecten en zones industrials com Sant Adrià, els voltants de l’hospital de Sant Pau i les grans estacions de tren, com és la londinenca King’s Cross.
Sigui com sigui, el que és clar és que, en matèria d’olors, dos més dos mai no seran quatre, atès que la percepció depèn de factors individuals, socials i de context. Tot i això, l’aproximació feta per Quercia et al. obre noves vies que faran més fàcil que la interpretació de les flaires s’incorpori a disciplines com les arts i les humanitats, les ciències computacionals o el planejament urbanístic.