Fotomuntatge de la plaça de Catalunya amb la transparent i lleugera biblioteca projectada per Pau Bajet a la ubicació d’El Corte Inglés.
Una exposició de l’Escola d’Arquitectura ha recopilat els millors treballs de final de carrera des de 1978. Aquest article presenta una petita mostra d’aquells treballs vistos pels seus autors, arquitectes en exercici que s’han prestat a l’experiment de tornar al passat i contextualitzar-lo en el present.
Els projectes de final de carrera de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) són una bona base de dades de la mirada dels arquitectes sobre la ciutat. Equipaments, desenvolupaments urbanístics, infraestructures, solucions per a problemes, idees arriscades…, tot això ha estat abordat per infinitat de propostes. Es van seleccionar dues-centes seixanta propostes, les millors dels darrers cinquanta anys de vida de l’ETSAB, per conformar l’exposició Escola-Ciutat, cinc dècades de projectes de fi de carrera d’arquitectura a Barcelona, una mostra que es va presentar durant una setmana al MNAC el mes d’octubre passat i que tindrà una segona vida a l’edifici de l’escola.
Els seus comissaris són Roger Such i Ariadna Perich, professors i subdirectors de l’àrea de cultura de l’ETSAB. Els projectes seleccionats des de 1977 també serveixen per fer una radiografia aproximada de l’esdevenir de la ciutat real i la imaginada pels alumnes quan es preparaven per sortir de la universitat. Els focus d’atenció dels treballs han estat múltiples: el districte de Ciutat Vella copa bona part de les propostes els primers anys de la democràcia, mentre que a la dècada dels noranta es fa palesa la dinàmica de la ciutat d’estendre i diversificar la xarxa d’equipaments. Uns altres eixos argumentals són el desenvolupament i la dignificació de l’urbanisme, l’impuls del 22@, el disseny de la gran àrea des de Glòries fins al Fòrum i les infraestructures i els espais naturals.
Tot seguit presentem una petita mostra d’aquells treballs de final de carrera vistos avui pels seus autors, arquitectes en exercici que s’han prestat a l’experiment de tornar al passat i contextualitzar-lo en el present.
Mercat a la plaça de la Gardunya, d’Eduard Gascón.
Mercat cobert a la plaça de la Gardunya
El treball de final de carrera d’Eduard Gascón va ser un projecte de mercat a la plaça de la Gardunya. El va plantejar el 1984 en el marc del programa d’estudis “Del Liceu al Seminari”, que es va realitzar a l’ETSAB a partir del projecte urbanístic municipal del mateix nom llançat uns anys abans per revitalitzar i cosir el Raval amb l’Eixample. Ho va fer amb Francesc Mitjans com a tutor principal. L’avui autor, entre molts altres projectes, del futur Nou Palau Blaugrana, recorda que el seu treball va provocar un cert embolic. “Vaig partir de la idea de recuperar la plaça de la Boqueria per a la ciutat, ja que, abans que s’hi construís l’estructura del mercat el 1840, era un espai bastant similar al de la plaça Reial. Estava convençut que era millor recuperar un espai de qualitat arquitectònica amb un perímetre de columnes neoclàssiques que per si mateixes ja conformaven una plaça”, explica. D’aquesta manera, la Rambla hauria tingut una connexió directa amb un espai obert, ciutadà, com és una plaça. “Vaig situar el mercat sobre l’aparcament de la Gardunya que ja existia i en el qual destinava una primera planta subterrània per a la càrrega i descàrrega. Seguia un criteri historicista i vaig dibuixar unes cobertes inclinades amb una estructura metàl·lica. Tindria dues altures: a la planta, el mercat del producte fresc, i al primer pis, un gran supermercat”, continua.
Unes dècades després de la proposta de Gascón, es va produir un cert debat en el sector sobre la possibilitat de traslladar la Boqueria a la plaça de la Gardunya. El curiós del cas és que avui, trenta-tres anys més tard del treball de final de carrera, la Gardunya està en procés de culminar la seva nova configuració. Passat el temps, Gascón es manté en la seva idea: “Continuo pensant que guanyar una plaça com la Boqueria era una bona idea”.
Jardins als terrats de l’Eixample, d’Eva Prats.
Jardí als terrats de l’Eixample
La idea originària d’aquest projecte de 1992 d’Eva Prats tenia com a punt de partida un terrat de Ciutat Vella que uns amics de l’arquitecta havien convertit en un espai comunitari. “Vaig pensar a desenvolupar una cosa semblant però a escala molt més gran, tota una illa de l’Eixample, precisament per la compacitat de la seva estructura, repetida i rígida”, apunta Prats. Es va fixar en una illa en concret, la conformada pels carrers d’Ausiàs March, Ali Bei, Girona i Bailèn. Era un espai completament construït, tant el perímetre com l’interior, i la configuració dels seus edificis, d’altures similars, li permetia traçar un continu d’estructures –fins i tot un pont!– per comunicar els terrats, que s’havien convertit en uns “espais tancats i abandonats un cop eliminats els antics dipòsits d’aigua”.
Prats, que va tenir com a tutor Enric Miralles, va partir d’un càlcul d’estructures per situar els diferents espais i les passarel·les que enllaçarien els edificis. Va projectar un gran terrat que acolliria un espai de pràctiques d’una escola de jardineria, una zona de plantes aquàtiques i una altra per a pràctiques de poda, un hivernacle, una extensió amb diferents tipus de gespa i una altra per a plantes enfiladisses. Tot això en recipients mínims amb poca terra i amb un sistema de reg basat en dipòsits d’aigua.
Una altra part indispensable del projecte era crear espais per als veïns. “Tots els residents dels pisos de l’illa gaudirien del conjunt –explica l’arquitecta–. La idea era que el poguessin compartir per celebrar festes o dinars i sopars que no et pots plantejar fer en un habitatge a causa de les limitacions d’espai.” L’aposta de Prats no va caure en sac foradat; al cap dels anys aquell projecte ha suscitat interès i les maquetes que va fer el 1992 han estat reclamades per a exposicions. Fins i tot l’Ajuntament de Barcelona –tant en el mandat actual com durant el de Xavier Trias– ha fet alguna aproximació a la idea, tot i que sense arribar a desenvolupar-la. En el transcurs del seu exercici professional, l’arquitecta, juntament amb el seu company, Ricardo Flores –premi Ciutat de Barcelona d’enguany per la reforma de la sala Beckett–, ha seguit la línia de propiciar espais comunitaris i de buscar solucions amb elements enjardinats. “Per enjardinar un terrat, l’única cosa realment imprescindible és que la comunitat de veïns tingui la voluntat de fer-ho”, defensa vint-i-cinc anys després.
Ordenació del pont de Santa Coloma, de David Martínez.
Ordenació del Pont Vell de Santa Coloma
David Martínez García, nascut a Santa Coloma de Gramenet el 1973, observava aquest poc hospitalari pont just entrat el segle xxi i va pensar a transformar-lo en una rambla metropolitana que servís de nexe d’unió, de cosit del carrer principal de la localitat amb el passeig que connecta amb la Meridiana, segons el projecte que va concebre el 2001. “Imaginava el pont com un símbol de la recuperació per a les persones de l’espai urbà deprimit, en aquest cas en el context de la recuperació del riu Besòs, que tots recordem quan era una claveguera a cel obert. Vaig prendre com a referència els ponts italians clàssics i més concretament el Ponte Vecchio de Florència. Es podria dir que va ser un projecte arquitectònic amb un marcat component urbanístic”, explica Martínez.
De fet, aquest ha estat principalment el seu exercici professional des d’aleshores: va ser responsable dels serveis urbanístics de l’Ajuntament de Badalona fins a 2011, quan es va integrar en aquesta mateixa àrea de la corporació barcelonina, on continua actualment amb l’encàrrec de rellançar el districte 22@. “El programa que vaig desenvolupar tenia tres parts: en primer lloc, obria una zona d’espais comercials, de botigues; en segon lloc, proposava cobrir parcialment la Ronda amb un sistema de peces prefabricades sense pilars, en les quals també es podria desenvolupar activitat econòmica, i en tercer lloc, situava un centre d’interpretació del riu Besòs que n’expliqués la història. El projecte també incloïa una estructura que facilitava l’accés de les persones a la riba del riu”, recorda. La idea que animava tot el projecte era humanitzar una zona que s’havia convertit en una simple carretera de connexió. “Per contra, en tots aquests anys al Pont Vell amb prou feines s’ha intervingut d’una manera ambiciosa; només s’hi ha guanyat una mica d’espai per als vianants”, conclou David Martínez.
Una biblioteca molt central
Més que nacional o provincial, el projecte signat el 2013 per Pau Bajet era el d’una biblioteca central al bell mig de Barcelona: la plaça de Catalunya, exactament en la immensa pastilla urbana que ocupa El Corte Inglés. Eduard Bru, el seu tutor i catedràtic de l’ETSAB, li va suggerir aquest programa amb una idea trencadora: “Per què no col·loquem un catalitzador cultural al centre de la ciutat confrontant-lo al poder capitalista que representa la resta de l’activitat urbana?” Aquesta reflexió no estava lluny d’algunes propostes per ubicar la llavors projectada Biblioteca Provincial a l’edifici del Banc d’Espanya de la mateixa plaça. “Es tractava d’un gran edifici de prop de 30.000 metres quadrats, construït a partir del concepte renaixentista de la biblioteca com a gran espai representatiu del coneixement; hi afegia, per la meva banda, la voluntat que fos trencador. L’estructura era de formigó polit, el més semblant a la pedra, desenvolupada amb elements prefabricats i amb unes mesures a escala humana”, explica.
En contraposició amb l’edifici d’El Corte Inglés i la seva façana opaca, Bajet proposava tancar externament la biblioteca amb una façana a manera de gelosia que permetés veure’n l’interior des de la plaça, tot i que no des del passeig de Gràcia o Fontanella. El visitant hi trobaria un gran atri i un sistema de rampes amb les parets folrades de prestatgeries i llibres: “Deixant de banda l’aspecte tradicional de les biblioteques clàssiques amb compartiments i plantes, dissenyava un únic espai que es pogués recórrer de forma contínua, sense plantes. Des del moment en què hi entraves ja es podria distingir el sostre. Amb tot, es generaven zones més recollides: la monumentalitat general de la construcció contrastava amb el caràcter més domèstic d’altres àrees de dimensions reduïdes”.
Ningú no discuteix que la plaça de Catalunya és el resultat de diferents operacions en el temps que li han donat un aspecte global bastant dispers i discutible. Uns anys més tard d’aquella proposta, Bajet, que després de col·laborar a Anglaterra amb David Chipperfield va obrir el seu propi despatx a Barcelona, considera que el seu projecte contribuïa a millorar aquest conjunt desmanegat que constitueix ara per ara la plaça de Catalunya.