La ciutat del verb ‘ésser’

El verb ésser es troba al cor de la poesia, de la identitat, del plaer de sentir parlar català. Qui som nosaltres en una llengua que va ser, ha estat, ha esdevingut i vibra, després de tants de segles, en el present ambigu dels nostres iPhones i de les nostres veus malenconioses i ciutadanes?

© Pep Montserrat

És una història. No vaig veure la nit. Vaig endinsar-me en la nit un dia de solstici a Barcelona. En sortir de l’estació de metro de Montbau, vaig caminar fins a l’entrada del parc del Laberint. És una història. No vaig veure la nit. Vaig sortir del laberint a trenc d’alba, quan les dones havien esdevingut parelles, espatlles i braços ardents entre els xiprers. El taxi em va deixar a la Rambla, prop del carrer de Ferran.

El 24 de juny de 1990, quatre-centes dones es van reunir al parc del Laberint d’Horta per celebrar l’última nit de la IV Fira del Llibre Feminista. La majoria vam agafar el metro a l’estació de Drassanes. A cada estació, vam deixar-hi una deessa que, des d’aleshores, vetlla per les passants solitàries.

La nuit verte du Parc Labyrinthe, Éditions Trois, Laval, 1992.

Fa vint-i-cinc anys, doncs, que vaig fer el meu primer viatge a Barcelona, un viatge que va inspirar un text curt escrit amb fervor, perquè la ciutat m’havia despertat un desig immens de conèixer i d’inventar narracions que me la fessin entrar al cap per sempre més. La ciutat era plena d’aquells colors i aquells llambrejos que les ceràmiques, els mosaics i els vitralls saben provocar a voluntat de la llum. La visió de les palmeres feia que m’hi trobés contenta i m’incitava a multiplicar les comparacions que fan venir ganes de viure. Barcelona era a tocar del mar i de la història i s’hi parlava una llengua els estrats de memòria i de silenci de la qual m’intrigaven. A més a més, hi havia conegut poetes i dones audaces i creadores, com ara Cinta Montagut i Anna Bofill. Aquesta força viva de Barcelona no va quedar desmentida en cap de les meves visites posteriors. He viscut en diàleg amb aquesta energia al llarg de les sis estades que van anar seguint la del 1990, totes elles visites de caire literari i motivades per la meva participació al Festival de Poesia, per una trobada entre dones poetes (1996), per un col·loqui sobre literatura quebequesa, per la publicació del meu llibre Barroco al alba (1998) i dels meus reculls Instal·lacions (2005) i Museu de l’os i de l’aigua (2013), traduïts per Antoni Clapés, i també amb motiu dels intercanvis sobre traducció emmarcats en el programa “Anada i tornada” (2015). No va ser fins fa ben poc que em vaig dir a mi mateixa que havia arribat l’hora de mirar d’entendre què hi havia en aquesta ciutat que se m’assemblés i de comprendre les emocions i els pensaments que em suscita.

Barcelona m’exalta i m’assossega al mateix temps. A Barcelona camino d’una manera diferent que a les altres ciutats, sovint amb el cap aixecat enlaire perquè la mirada es creui amb les façanes, les ceràmiques, les pedres, els maons i els mosaics, perquè es creui amb aquest art parabòlic que tant estimava Gaudí. L’estètica de l’ornament funciona bé en aquesta ciutat, on es pot caminar, menjar bé, enraonar, remenar llibres i sentir poesia i parlar-ne. Caminar i pensar. Menjar i enraonar en un marc d’amistat. Vull dir, anar fins a l’essència del benestar i del gust de pensar i de crear. Saber que el mar és allà, a tocar, estimar cada joc d’ombres i de llums que se m’atura als ulls i sobre la pell.

Quan penso en Barcelona, la catalana, i m’hi adreço, ho faig sempre sabent que em respondrà en francès.

Barcelona és una ciutat del verb ésser.

És aquest mateix verb ésser que es troba al cor de la poesia, de la identitat, del plaer de sentir parlar català. Qui som nosaltres en una llengua que va ser, ha estat, ha esdevingut i vibra, després de tants de segles, en el present ambigu dels nostres iPhones i de les nostres veus malenconioses i ciutadanes? A més a més, per a una quebequesa com jo, Barcelona va associada a una solidaritat els efectes lingüístics i polítics de la qual em toquen de ben a prop. Perquè estic segura que hi ha una joia que travessa el terreny subterrani de les relacions entre quebequesos i catalans. Una joia que s’encén amb plena naturalitat quan camines pels carrers íntims de Ciutat Vella o per l’espaiós passeig de Gràcia, el qual suscita dins meu un goig estrany, que es deu, sens dubte, al fet que l’associo als mots bellesa, arquitectura, salamandra, trencadís o a noms de poetes com ara Jordi de Sant Jordi o Maria Mercè Marçal, o a aquells pètals de rosa que es van convertir en punts d’un llibre que vaig comprar enmig de la multitud fervorosa d’un 23 d’abril.

La meva Barcelona és poètica, cultural i del tot amigable. Quan dic “cultural” vull dir original, fantasiosa, no gens convencional i, malgrat tot, plena de saviesa. Penso aquí en Núvol i cadira, de Tàpies, una traça, un enlairament colpidor. Allà on hi ha traces de la nostra capacitat d’enlairar-nos i de deixar-nos endur, sempre em trobo en estat d’aprenentatge i d’inspiració. Penso aquí en els museus, envoltats molt sovint d’un parc com si l’art sabés respirar, i en les biblioteques, entre altres, en la biblioteca de l’Institut Ramon Llull, consagrada als llibres traduïts del català i en català, i que serveix per fer-se una idea de la influència i de l’interès per la literatura catalana al món. Somio que al Quebec fóssim capaços de materialitzar un concepte semblant de presència i de transmissió per mitjà de la traducció, la qual, per a mi, protegeix la humanitat de la seva pròpia erosió. Parlo de traducció perquè és un puntal de la meva escriptura, però també de la meva relació amb Barcelona. I penso aquí, entre altres, en Antoni Clapés, que fa uns quants anys va crear un moviment vital d’intercanvi i de circulació entre poemes i poetes pensat perquè puguem veure i sentir des de dins els pensaments i les imatges que cadascuna de les nostres llengües permet d’imaginar. Penso també en la dinàmica dels intercanvis viscuts amb la Lídia Anoll, en Carles Biosca i la Dolors Udina, amb qui recentment he tingut el plaer de compartir moments de lectura, de debat i de creació que ens han fet recórrer la frontera del que és possible i impossible en les nostres llengües respectives. Penso també en el meravellós espectacle Com elles, presentat per la Mireia Vidal-Conte, l’Odile Arqué i en Marc Romera i en el qual vaig tenir el goig de trobar alguns poemes meus; en la llibreria Jaimes, on el francès quebequès es troba amb el català els vespres de lectura, en l’editorial Cafè Central i en el seu director, Víctor Sunyol.

És estrany, però en aquest article també m’agradaria fer servir el mot fanal. Tant si es pensa com no en Gaudí o en el Petit Príncep de Saint-Exupéry, la paraula fanal forma part de Barcelona, perquè recorda, dia i nit, els indicis de bellesa escampats per la ciutat d’alba i de crepuscle, aquesta ciutat d’urbanitat extrema i de mar que desperta sentiments en els moments més inesperats: el sorgiment d’una espiral de ferro forjat, la visió sobtada d’una façana feta de balcons amb forma de màscara, un blau de ceràmica que travessa el jove fullatge d’abril. El fanal és una puntuació arquitectònica i aèria que projecta en el temps la somiadora que viu en mi, de la mateixa manera que ho fan els mosaics hidràulics, que tan aviat mostren pops com cargols i estrelles de mar, i que vibren sota els nostres peus tot projectant-nos per l’espai. Barcelona convida a sentir amb força els quatre elements, i això, n’estic convençuda, té un paper subliminar en l’atracció que provoca.

Quan penso en Barcelona, em ve salivera, sens dubte: pop, pernil, olives, salmorejo, vi negre i, al mateix temps, em trobo sempre en un viure invisible, el dels pensaments, les sensacions i les emocions que només jo conec, creuant-me amb els éssers com si fes via per un llarg tràveling on es creuen, al seu torn, la història, els paisatges, els rostres, forces vives antigues o contemporànies, Santa Maria del Mar o l’edifici Walden, a l’altra punta de la ciutat.

Barcelona és una ciutat del verb ésser, una ciutat que brilla d’una llengua a l’altra, d’una tendresa a l’altra; és una reflexió, en el sentit visual del terme i en el sentit del pensament. Si una part del seu cos és en la pedra i en la ceràmica, l’altra és en la llum i en la poesia. És un laberint i un horitzó al mateix temps, un lloc on la veu se m’incendia fàcilment. “La literatura serveix per a això, per atansar-se.”