Tinc una cita amb l’escriptor Albert Sánchez Piñol; hem quedat al bar Canigó de la plaça de la Revolució per fer un cafè. En tots els anys que fa que ens coneixem, sempre hem compartit la curiositat per la nostra ciutat –“un lloc que no te l’acabes”, diu. A l’Albert no li costa gens definir-se com un “barceloní de soca-rel”; tanmateix, no ha estat fins a la publicació de Victus que per primera vegada ens ha proposat una història que passa a Barcelona. Li pregunto el perquè i em mira amb un mig somriure.

Els meus llibres els podria haver escrit un búlgar o un turc, mai no he lligat l’argument a un paisatge determinat. Per a mi, sempre ha estat més important la història que volia explicar que el lloc on la situava.

Et semblava una ciutat poc literària?

Aquesta mena de definicions són una collonada, un clixé que em molesta. Menys Tirana, qualsevol lloc del món és literari.

Llavors, per quin motiu has tardat tant a incorporar Barcelona a la teva narrativa?

És molt difícil saber per què els escriptors parlem d’unes coses i no d’unes altres. Els temes t’escullen a tu, i no tu a ells. De fet, Victus és un llibre que portava al cap des de feia vint anys, però parlar de la meva ciutat resultava més difícil que fer-ho d’una illa o d’una selva, que són paisatges més metafòrics.

 T’he sentit moltes vegades definir-te com un barceloní de cap a peus.

Jo he nascut i he viscut sempre aquí; potser per això estic tan convençut que tots els barcelonins ens diem Sánchez Piñol, que som fruit d’una barreja afortunada. Els meus conciutadans em recorden el vell baró de Maldà, sempre emprenyats, criticant-ho tot constantment. El tipus local és una persona obligada a desconfiar i que, per tant, domina els temps llargs. Diuen que som gent freda i distant, i potser hi ha una mica de veritat en això. Per al nouvingut, l’entrada és difícil, costa molt establir relacions socials. Però si aconsegueixes rompre el glaç, les amistats solen ser duradores. Tenim fama d’antipàtics, però jo crec que som una societat on és fàcil arrelar.

Quin seria el motiu d’aquest caràcter complicat?

Segurament s’hauria de buscar en la nostra pròpia història. Aquesta ciutat té dues línies de conflicte, que en una capital sense país encara es fan més agudes. Per una banda, hi ha un conflicte nacional, el d’una Catalunya que a vegades ha de ser antipàtica si vol sobreviure. Per l’altra, hi ha un conflicte social, de classes, com a resultat d’haver estat l’únic territori peninsular on hi va haver una revolució industrial i, per tant, una consciència obrera. La doble dicotomia entre català i espanyol –i entre proletari i burgès– ha marcat la nostra manera de relacionar-nos amb el món.

No obstant això, tu dius que aquí és fàcil arrelar…

Sí, Barcelona és una gran fàbrica de fer barcelonins. A Madrid els agrada dir que ningú no és de Madrid, que tots són d’un altre lloc. A Barcelona diem que tothom és de Barcelona si vol ser-ho; aquí volem integrar fins i tot a qui no ho desitja. A vegades crec que bona part de les desavinences entre totes dues ciutats surten precisament d’aquesta diferència tan senzilla. El fet de ser un lloc acollidor també obliga a gestionar la diversitat. I això cansa, has de fer un esforç extraordinari i permanent.

Quines han estat les vies més usuals per a aquest procés d’integració?

Per començar, hem d’entendre que Barcelona no existeix; en tot cas existeixen les Barcelones. El concepte Barcelona és molt difícil de precisar, ja que és una ciutat amb molts matisos i on els barris han jugat un paper fonamental per crear identitat. Tradicionalment, la integració dels immigrants s’ha fet mitjançant la llengua: qualsevol que parlava català era català. Durant un temps, l’altra via d’integració va ser el Barça, encara que avui en dia el club s’ha fet massa cosmopolita. Qualsevol persona del planeta pot ser del Barça –de Barhain a Tòquio, i d’Alaska a Sud-àfrica–, la qual cosa acaba per no voler dir res. Jo vaig ser molt de temps soci de l’Europa, i allà sí que no hi havia mitges tintes. Al Camp Nou hi van els russos amb barret mexicà com si anessin als toros, i no saben ni què és Catalunya. Al camp de l’Europa, si hi ha un pakistanès, vol dir que ja està integrat. Ningú no es pot integrar en la universalitat; tothom és d’un lloc concret, el que sigui.

Amb un cognom com Sánchez, he d’entendre que els teus parents també el van viure, aquest procés.

El primer Sánchez de la meva família que es va instal·lar a Barcelona venia de Múrcia i va arribar via marítima. Era un grumet d’un vaixell esclavista de mitjan segle XIX, quan aquesta activitat ja estava prohibida. Una nau anglesa els va detenir davant les costes catalanes, i ell va preferir saltar per la borda i arribar nedant a la Barceloneta, on va decidir quedar-se. En canvi, els Piñol eren catalans del Matarranya –a l’Aragó– que van venir després de la Guerra Civil perquè aquella zona va quedar molt malmesa. Els meus avis paterns vivien a la Barceloneta i el més lluny que van arribar va ser al carrer de Wellington, on va nàixer el meu pare. Els meus avis materns es van instal·lar al Guinardó, llavors encara un territori amb hortes. El meu pare vivia al costat del mar, i la meva mare, a la muntanya. Ell era metal·lúrgic i ella dependenta dels grans magatzems El Águila de la plaça de la Universitat. Mira com són les coses, que durant unes festes de Gràcia es van conèixer a l’envelat de la plaça del Diamant i d’aquella feliç coincidència vaig nàixer jo.

Tu ets del Baix Guinardó. De fet, ets l’única persona que conec que encara parla del Baix o de l’Alt Guinardó. Com recordes el teu barri?

Sociològicament érem de Gràcia, però jo estudiava al Pare Claret i els meus companys graciencs de col·legi no ho entenien així. El Baix Guinardó encara tenia l’estructura d’un poble; els meus amics eren els fills dels amics del meu pare, gent de tota la vida que mantenien relacions entre ells. Era un lloc molt feréstec, salvatge i conflictiu, un espai fronterer entre la ciutat que acabava a Gràcia i els suburbis d’immigrants. Jo em recordo de petit sempre a hòsties amb les bandes de nanos del Carmel, llavors encara un barri de barraques. Nosaltres vam ser la darrera generació que va fer vida al carrer, i vam viure de ple el conflicte entre ciutat i infantesa, entre el trànsit i la gent. Al meu barri, la urbanització definitiva va tardar més que en altres zones. Encara podies jugar a futbol per les cantonades, malgrat els accidents i els atropellaments. Llavors l’espai seguia en disputa entre infants i automòbils.

Tu formes part del baby boom dels anys seixanta.

Sí, nosaltres som els que vam patir la Transició. Hi havia una crisi econòmica quasi com l’actual, amb molta gent a l’atur i molta violència quotidiana. Sembla que allò va ser un procés molt civilitzat, i no és pas veritat. Vivies al carrer perquè les cases eren incòmodes: a l’estiu hi feia calor i a l’hivern fred. La meitat dels meus amics d’aquella època van morir per la droga. Els nens ara semblen de porcellana. Nosaltres vam ser la darrera generació lliure; el problema de la llibertat és que resulta perillosa, la pots palmar.

Era una societat amb molta testosterona.

Hi havia la violència política, i després, la violència que dominava el barri, la del quinqui amb una navalla. Els petits delinqüents baixaven a robar-nos; érem enemics irreconciliables. Després vam descobrir que eren pobres desgraciats que encara estaven pitjor que nosaltres. Aquell enfrontament no tenia un caràcter ètnic, no era una guerra de llengües, ni un problema d’orígens. Ens enfrontàvem per una qüestió de singularitat.

Defensàveu el vostre territori.

No sortíem mai de les nostres quatre cantonades! Era una visió molt patrimonial de l’espai; els nostres límits eren com les pixades de gos. Només de tant en tant ens atrevíem a fer incursions més enllà de les nostres fronteres pactades. Fora del barri tot era territori desconegut.

Descrius una infantesa molt abocada a l’exterior.

Jo no vaig aprendre res a l’escola. Sorties de casa perquè era incòmoda, al carrer t’atracaven, i tot per arribar a un col·legi de capellans! Va ser al carrer on vaig aprendre coses importants, com la solidaritat. Els meus amics de llavors encara són els meus amics ara, al marge de diferències de classe o d’evolució personal. En canvi, dels claretians no conservo relació amb ningú.

Com vas trencar el cordó umbilical?

La meva primera sortida del barri va ser després de la mort del meu germà. Fins aleshores jo treballava en una compa­nyia d’assegurances i vaig aprendre que cap companyia no pot assegurar res, que la vida no és segura. Vaig deixar la feina i em van donar uns mesos d’atur. Me’n vaig anar a viure sol al carrer de Sant Jacint i vaig acabar compartint pis amb l’antropòleg Gustau Nerín. En aquella casa vaig ser molt feliç. La manca de pretensions em va donar molt de temps lliure, el qual vaig aprofitar per escriure. Llavors el barri de Santa Caterina era molt populós, de veïnat antic: tot el dia respiraves història, notaves el pes dels segles només de trepitjar la vorera. Després van venir els viatges al Congo, i de tornada em vaig instal·lar en un pis molt gran del carrer de Petritxol, en un barri molt menys popular.

Ara allò és una zona turística.

Sembla mentida com ha canviat en tan pocs anys, no hi tornaria a viure pas. Tot i així, crec que és molt fàcil criticar el turisme; si dels immigrants diguéssim el mateix que diem a diàriament dels turistes, a tots ens posarien una querella. El problema no és el turisme, sinó una indústria que no socialitza els guanys però sí els perjudicis. Del negoci turístic se n’aprofiten quatre, però les conseqüències les paguem tots. Hem d’aprendre a gestionar-lo d’una altra manera. Cap ciutat del món no renunciaria a resultar atractiva per a la resta. Penso que tenim un capital simbòlic desaprofitat. Governa un alcalde nacionalista i no veig cartells de Welcome to Catalonia a les parets. Per què continuem venent barrets mexicans i ballarines de flamenc? Al sector turístic li manquen normatives; França és aquí al costat i no hi passa el que ens passa a nosaltres.

No tenim el tipus de turista que voldríem?

Tampoc no tenim el tipus d’indústria turística que voldríem. Allà on arriben els turistes tot puja de preu i és de pitjor qualitat. Els tractem fatal, quan hauríem de tenir-ne cura, perquè després d’ells venim nosaltres. No pot ser que el model d’una ciutat com Barcelona sigui el mateix que el que han permès a Lloret.

Creus que Victus pot portar turistes que vinguin a buscar la Barcelona de 1714?

Tant de bo, encara que molt possiblement ens costaria identificar-nos amb la gent d’aquella Barcelona. Tinguem en compte que era una ciutat molt isocràtica, on rics i pobres estaven barrejats, vivien paret per paret i tenien més clar que nosaltres que els drets nacionals i els drets socials són una mateixa cosa. Barcelona era bàsicament un port, un lloc molt lúdic. Els barcelonins del barroc eren uns ludòpates totals; fins i tot els clergues invertien en trinquets i en tavernes, i després els condemnaven des del púlpit.

Es jugava molt?

Hi havia un trinquet a cada cantonada, on es feien partides amb apostes de cartes, de daus, de billar i d’una mena de tennis primitiu. Això és una cosa que ha canviat només fa cinquanta o seixanta anys, ja que abans de la Guerra Civil molta gent es jugava la setmanada així que la cobrava. Vivien en una societat molt més pobra que l’actual, on eren les xarxes de solidaritat personal les que donaven seguretat i no els diners. L’esperança de vida era molt curta i, per tant, els canvis generacionals eren molt ràpids. Llavors la futura herència formava part del capital d’una persona i era normal que la gent la hipotequés en vida dels pares. Ara la gent no es mor mai.

Quina seria la principal diferència amb la ciutat actual?

Que es vivia de cara al mar: Barcelona era una república italiana abocada a la Mediterrània. De fet, menys Madrid, totes les capitals del món eren ports. Això explica que fos també una ciutat molt ben connectada amb l’exterior. Sortia una moda a París i quinze dies després ja arribava aquí. Era una societat més dinàmica que l’actual, on els qui defensaven les institucions eren les classes populars perquè eren la garantia dels seus drets.

I llavors va venir la desfeta.

Els bombardejos del setge van modificar molt la fesomia de la ciutat i dels seus habitants; de fet, encara en patim les conseqüències. Som un poble amb moltes contradiccions i dubtes –el famós fatalisme català. No hem aconseguit cap victòria militar des de Jaume I. Tot i així, ningú no hauria pensat que sobreviuríem entre dos gegants com Espanya i França, que han estat de tot menys bons veïns. I per acabar-ho d’adobar, la Guerra Civil, que va planxar definitivament aquest país. Cap nació no pot suportar tantes derrotes i mantenir-se en peus. En un territori tan feble demogràficament, a les sagnies de la guerra s’hi han de sumar els afusellats i els exiliats, tant el 1714 com el 1939. Però quan hi ha un període de pau, aquest sentiment revifa i sempre en la mateixa direcció. Per tant, hem de creure que la democràcia és l’aliat natural de Catalunya.

Em diries un bon llibre per descobrir Barcelona?

La ciutat del Born, de Garcia Espuche; hem d’estar molt agraïts a gent com ell. I també les Narraciones históricas, de Castellví, un llibre que no s’ha editat mai a Catalunya i que va publicar fa poc una editorial carlina de Madrid.

I un lloc per passejar?

El carrer de Verdi, perquè és el cor de Gràcia, que és un barri que m’agrada molt. I després, la part del darrere del passeig del Born.

T’agrada el memorial que hi estan fent?

Hi ha molta hipocresia en les crítiques. Ningú no es preocupava gens per la biblioteca ni pel mercat, fins que es van trobar les restes arqueològiques. El problema és que les ruïnes són poc espectaculars i en si mateixes no aporten gaire. Més que un memorial, el que s’hauria d’evitar és el revisionisme, deixar clar que aquelles persones defensaven constitucions i llibertats pròpies, que ja tenien i que no volien perdre.

Ets conscient d’haver-te convertit en un ambaixador de Barcelona?

Les ciutats són una marca que ajuda els escriptors, però són els escriptors els que fixen aquesta marca. És la narrativa la que crea un imaginari, i no a l’inrevés. Victus és una història universal, la d’algú que defensa casa seva de la tirania. Hem de vendre al món el nostre punt de vista i la nostra creativitat.