La commemoració dels tres-cents anys dels Tractats d’Utrecht (1713), que posaven fi a la Guerra de Successió espanyola en la seva dimensió internacional, és un bon moment per recuperar la mirada sobre la posició britànica en el conflicte dinàstic, a través dels ulls de Daniel Defoe, un novel·lista compromès amb la seva època.

© Guillem H. Pongiluppi

Des de molt jove, la vida de Daniel Defoe va estar entrellaçada amb els principals esdeveniments polítics, que el van treure dels seus respectables orígens d’home de negocis purità i el van empènyer a donar suport a Guillem d’Orange. Durant la contesa espanyola, Defoe va ser agent del Govern i va dur a terme amb gran habilitat la missió d’observar les respostes dels escocesos a la proposta d’unió d’Anglaterra i Escòcia. Amb la fi de la guerra, desencisat de la política ­i havent fracassat en les seves activitats comercials, els últims anys es va dedicar a escriure novel·les. Fins aleshores havia publicat diversos escrits i pamflets sobre diferents temes, com ara la crisi dinàstica espanyola, amb els quals, a més d’informar, pretenia influir en l’opinió pública britànica; en darrer terme, però, manifestaven la connexió entre la “bibliografia” i la “biografia” de Defoe.

El “cas dels catalans”, que va condicionar les negociacions de pau hispanobritàniques d’Utrecht en la fase final de la guerra, va centrar l’atenció de l’opinió pública internacional sobre el Principat. En aquest context se situa una interessant novel·la titulada The Memoirs of an English Officer, impresa a Londres el 1728 per E. Symon. Quan aquesta obra va sortir a la llum, havien transcorregut deu anys des de la publicació de la primera novel·la de Defoe, Robinson Crusoe (1719), escrita quan tenia prop de seixanta anys, i ell s’havia convertit en un escriptor experimentat. Però les Memoirs només van ser conegudes quan Walter Scott va decidir tornar-les a publicar a principis de la centúria següent, el 1809, per situar les campanyes del duc de Wellington a Espanya durant la Guerra d’Independència contra les tropes napoleòniques. Publicades en castellà per primera vegada el 2002 amb el títol Memorias de guerra del capitán George Carleton (Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant), i en català aquest mateix any 2013, sota l’encapçalament més breu d’El capità Carleton (editorial La Mansarda), les memòries han tingut una gran difusió per la seva excel·lent acollida entre els historiadors i el gran públic i avui dia ofereixen una nova actualitat.

Objectivitat històrica i ficció literària

Amb una peculiar originalitat, l’autor aplega l’objectivitat històrica amb la ficció literària del personatge que protagonitza la narració. Les Memoirs es van atribuir durant un temps al seu narrador i protagonista, el capità George Carleton, un personatge real que va ser incorporat al Dictionary of National Biography. Ni tan sols Walter Scott, en la seva edició del principi del segle XIX, dubtava de l’autoria del capità anglès, cosa que no sorprèn pas si tenim en compte l’esforç de Defoe per presentar el text com un relat verídic, ajustant la ficció narrativa al gust de l’època per les memòries. El realisme amb què relata els fets va convertir aquesta obra en una font inestimable per a la majoria dels historiadors britànics del segle XIX que es van interessar per la Guerra de Successió. El text de Defoe es basava en unes notes manuscrites de sir Harold Williams i en altres materials recollits d’obres, com la de Madame d’Aulnoy, així com en els records d’un possible viatge de joventut a Espanya.

A manera de crònica, a les Memoirs hi trobem un testimoni suggeridor i singular sobre la participació anglesa en el conflicte successori; tanmateix, destaquen no solament pels temes històrics, sinó també pel seu valor literari i de document curiós sobre el caràcter i els costums dels espanyols del començament del segle XVIII, tot i que de vegades es fan ressò de freqüents tòpics difosos a les fonts literàries. En aquest sentit, el llibre és fidel a la tradició anglesa dels llibres de viatge, un gènere que li permet expressar amb bastant llibertat el seu punt de vista, no exempt de relativisme, sobre diferents qüestions, tant polítiques com religioses.

Les Memoirs comprenen des de la guerra d’Holanda (1672) fins a la Pau d’Utrecht (1713). En la narració novel·lada centrada en la Península cal distingir-hi una primera part en què predomina el caràcter militar i per la qual coneixem diferents aspectes de la contesa successòria –el setge de Barcelona, l’estratègia aliada, el funcionament del consell de guerra, les campanyes militars–, encara que també s’hi inclouen interessants descripcions i observacions sobre el paisatge. Poc després de la batalla d’Almansa, el capità Carleton va caure presoner. A partir d’aquest moment, les Memoirs es converteixen en el relat d’un viatger observador de la realitat i dels costums dels castellans, les seves tradicions i creences. I, encara que informa sobre les principals batalles, espera que en intercalar-les no es “desllueixin les meves memòries, d’ara endavant més pacífiques”. Després va ser traslladat a l’interior, a San Clemente de la Mancha, “bressol i residència” del Don Quixot de Cervantes, on va romandre més de tres anys. En aquesta etapa se sorprèn del pes de la religió i de la por a la Inquisició dels habitants, però admet que es tracta de l’opinió d’un “heretge”.

El principat de Catalunya i el regne de València constitueixen el principal escenari dels recorreguts del capità Carleton, el qual sent predilecció per València. No obstant això, de tots els llocs que esmenta és el monestir de Montserrat l’indret al qual dedica més pàgines, tenyides d’un cert misticisme. Carleton sent fascinació per la bellesa del paisatge i per l’arquitectura del monestir: “Si el que hi havia a dalt era un evident miracle de la natura, el que hi havia a baix era un absolut tresor prodigiós d’art.” Defoe no solament ens descriu amb detall les ermites, els boscos de color escarlata, les cascades d’aigua cristal·lina o la puresa de l’aire, sense estalviar qualificatius relatius al delit o l’admiració que produeix contemplar-los, sinó que també ens explica els costums dels eremites, com ara la seva alimentació o el caràcter amable dels monjos.

Portada de la recent versió catalana de les Memòries, i una versió londinenca de 1743 dels fons de la Universitat de Michigan, digitalizada per Google.

Les claus de la derrota aliada

Però a les Memoirs també hi trobem un balanç, no exempt d’autocrítica, de la intervenció d’Anglaterra en la Guerra de Successió, i a les seves pàgines hi descobrim les claus del fracàs i de la derrota aliada, així com la percepció anglesa de la contesa civil. El novel·lista aporta la seva pròpia visió del conflicte, sense perdre de vista els interessos britànics, que analitza amb la perspectiva d’una obra escrita al cap d’’uns anys. Potser és per això que s’inhibeix de prendre partit clarament en favor d’un candidat o de l’altre i només quan Anglaterra veu perillar els avantatges econòmics obtinguts d’Espanya a Utrecht es mostra crític amb Felip V.

A les Memoirs es presta una atenció especial al desenvolupament de la guerra a Catalunya. Defoe descriu amb detall el difícil assalt a la fortalesa de Montjuïc, l’èxit de la qual atribueix al comte de Peterborough; de fet, a les Memoirs es fa una defensa del comte i aquestes van tenir la seva aprovació. Un passatge particularment interessant és el relat de l’entrada de l’arxiduc a la capital catalana el 1705, quan va ser proclamat rei amb el títol de Carles III després del compromís adquirit a Viena de “conservar furs i privilegis dels dominis d’Espanya”; significativament, Defoe interpreta la bandada d’ocells de diferents colors que es van deixar anar a la cerimònia com una representació de “la llibertat acabada d’aconseguir”.

A excepció del setge de Barcelona, el capità anglès no va estar present en cap de les grans batalles que van tenir lloc al territori peninsular durant la guerra. Carleton era a Alacant quan va rebre la notícia que s’havia lliurat la batalla d’Almansa (1707). Defoe defineix la derrota així: “Va ser total i va suposar la major desfeta que havia patit mai l’exèrcit anglès durant la guerra contra Espanya.” L’exèrcit borbònic no va trigar a conquerir novament València i Aragó i va arribar a Catalunya. A la narració seguim millor les conseqüències de la victòria borbònica a la zona d’Alacant. A manera d’autocrítica, reconeix que una de les principals causes del fracàs aliat va ser la divisió estratègica i, especialment, la rivalitat entre Galway i Peterborough.

Carleton estava pres a la Manxa quan va rebre la notícia de les victòries aliades de 1710 d’Almenar i Saragossa que obrien de nou el camí de Carles III cap a Madrid. Defoe reconeix que “la marxa del rei Carles a Madrid va constituir l’error més greu de tota la guerra”, encara que fos el govern anglès el responsable d’aquella decisió. Escriu que després de les derrotes de Brihuega i Villaviciosa a finals de 1710 “van arribar notícies de la pau”, referint-se a les negociacions anglofranceses que es van concretar en els Preliminars de Londres de 1711 i que van establir les bases de la Pau d’Utrecht-Rastadt (1713-1714). El triomf dels tories a les eleccions angleses de 1710, en representació d’una opinió pública que volia la pau, va significar que Gran Bretanya es retirés a poc a poc de la contesa.

Divisió de la societat anglesa

En el transcurs de les negociacions, el compromís que Anglaterra havia contret en el Pacte de Gènova amb els catalans va donar lloc a un intens debat al Parlament que es va traslladar a l’opinió pública, perquè, tal com s’instava el secretari d’Estat Bolingbroke, “calia salvar l’honor de la reina Anna quant als catalans”. Defoe reflecteix a les Memoirs l’ambient de divisió a la societat anglesa que va provocar la nova política dels tories quan afirma: “En tornar, els vaig trobar perfectament enemistats…, els uns a favor de la pau i els altres en contra.”

Les ambaixades dels ministres catalans a les Corts de Viena, l’Haia i Londres no van tenir èxit davant les pressions dels representants de Felip V. Publicistes i intel·lectuals van contribuir amb els seus escrits a donar suport públicament a la polèmica parlamentària britànica. Defoe va intervenir en el debat defensant la posició pacifista del Govern els arguments de la qual van ser recollits en diversos escrits, com ara a The Balance of Europe i a Succesion of Spain Considered (1711). Un altre famós pamflet, The Conduct of the Allies (1712), de Jonathan Swift, va ser responsable en gran manera que l’opinió pública anglesa acceptés la política del secretari d’Estat. En aquell debat, el govern tory finalment sacrificaria els interessos dels catalans. Defoe, amb la perspectiva dels anys, pretén tancar a les Memoirs aquell capítol –“el temps ha demostrat que tots dos estaven equivocats i que ningú no tenia raó”– i anima a la reconciliació dels partits. Ni la historiografia anglesa ni la catalana no han pogut oblidar aquell abandó de la causa catalana sota la subtil fórmula que va trobar Bolingbroke.

Les Memoirs es van publicar poc després de la signatura de la Pau de Viena entre Felip V i Carles VI el 1725. La novel·la convida a la reflexió; potser havia arribat el moment de canviar el discurs sobre la participació britànica durant la guerra. Malgrat tot, Daniel Defoe no oblida justificar l’actuació anglesa en “un exercici de tranquil·litzar la consciència britànica”. Potser la seva escassa difusió inicial –es va imprimir una única vegada en el segle XVIII– respon a una conjuntura internacional poc propícia a remoure el passat. Encara cap a 1735 els catalans recordaven al monarca anglès el seu compromís moral de donar suport a la recuperació dels seus furs davant el govern de Felip V. Camí de la commemoració de l’11 de setembre de 1714, l’obra de Defoe suposa una aportació molt valuosa indicativa de com l’abandó de Catalunya es va mantenir en la memòria dels europeus.