Si bé el català és la principal llengua vehicular a les aules catalanes, la presència del castellà dista molt de ser anecdòtica. L’ús o no del castellà com a eina docent no es deriva d’un projecte explícit, sinó més aviat de la combinació de les preferències personals d’alguns docents i alumnes.

Una classe en català a l’Institut Ferran Tallada del barri del Carmel. En el pas a secundària l’ús escolar del castellà guanya terreny a les aules de la regió metropolitana de Barcelona, però no tant de manera isolada com en règim de bilingüisme.
Foto: Pere Virgili.

L’escola ha anat adquirint un paper central en les polítiques lingüístiques d’arreu del món, i Catalunya no n’és pas una excepció. A hores d’ara, encara, el model lingüístic educatiu català continua sent un tema de debat polític i social de primer nivell. El model de conjunció en català, que fa del català la llengua vehicular del sistema educatiu, ha reeixit plenament pel que fa a la cohesió social i en la majoria de casos pel que fa a l’aprenentatge de llengües. Ara bé, cada cop hi ha més veus i dades que ens indiquen que dins les aules de Catalunya –i no només als patis– l’alternança de català i castellà és present en un grau superior al que faria esperar el model teòric. Davant d’aquest fet, no hi ha encara cap projecte lingüístic explícit de com gestionar l’alternança de llengües a les aules.

Les pràctiques lingüístiques dins l’aula són un tema complex d’analitzar, per tal com en l’activitat docent es combinen diversos tipus de relacions i de situacions, que van des de la classe magistral fins al treball en petit grup, les exposicions davant els companys, els usos orals enfront dels escrits, etc. És freqüent que un mateix docent canviï de llengua per adreçar-se a un alumne concret. L’ús de materials reals –documentació escrita o recursos audiovisuals– fa més habitual la presència de diverses llengües en l’activitat docent quotidiana.

Davant d’aquesta situació ens plantegem: quines són les llengües usades en les relacions entre alumnes i professors dins les aules? I quines estratègies segueixen aquests darrers per gestionar les llengües a secundària? Per tal de respondre a aquestes preguntes, s’han usat algunes de les dades recollides en diversos projectes de la Universitat de Barcelona.¹

Actualment, als centres de secundària de la regió metropolitana de Barcelona conviuen un nombre considerable de llengües, però són dues clarament les que hi tenen un paper destacat: el català i el castellà. Entre una legislació que vol convertir el català en la llengua normal de l’ensenyament i una realitat sociolingüística que ho fa complex, les dades i les veus del professorat mostren que en diferents entorns, i per diferents raons, el pes del castellà continua sent molt alt tant en el cas dels alumnes com en el dels docents, però amb diferències importants en cada col·lectiu.

Els alumnes són més bilingües que els professors

Els professors utilitzen més el català dins l’aula que els alumnes, que en canvi usen més les dues llengües que els seus docents. En general, els professors tendeixen a utilitzar per defecte el català dins l’aula; ara bé, molt sovint de manera inconscient i rutinària es convergeix cap al castellà amb certs alumnes, com bé exemplifica aquesta professora de català de Mataró: “Els professors declaren que fan les classes en català, però què és fer una classe en català? Entrar en català i sortir en català, i no que un alumne se’t dirigeixi en castellà i tu li responguis en castellà.”

En alguns casos s’utilitza el castellà com a recurs didàctic dins l’aula, i una minoria de professors fan les classes només en castellà. L’equip directiu d’una escola de Sant Joan Despí així ho confirma: “La llengua vehicular és el català. Però de vegades se sent castellà dins les aules. […] Hi continua havent persones que fan les classes mig en català mig en castellà, o algunes que les fan en castellà. Tot i que la majoria les fan en català; parlo d’una certa minoria.”

Des d’un punt de vista longitudinal, l’ús del català per part del professorat a classe segueix una dinàmica una mica ondulant: cau abruptament de 6è (79 %) a 1r d’ESO (68 %), però després torna a augmentar de 1r a 4t d’ESO (70 %). El canvi important en la llengua del professorat és la transició a l’educació secundària.

L’ús del català entre l’alumnat cau de 6è (73 %) a 4t d’ESO (58 %). En el pas a secundària, l’ús escolar del castellà guanya terreny, no tant de manera isolada, sinó en règim de bilingüisme, fins al punt que prop d’un terç de l’alumnat utilitza les dues llengües dins les aules. El percentatge d’alumnes que diuen que parlen només en castellà amb tots els professors als municipis de la regió metropolitana de Barcelona es mou a l’entorn del 7 %. El motiu és, d’una banda, que hi continua havent alumnes amb un domini feble del català després d’acabar l’educació primària, i, de l’altra, que n’hi ha que mostren unes actituds negatives cap al català i que fins i tot qüestionen el seu paper dins l’ensenyament secundari.

Davant d’aquesta minoria d’alumnes la majoria del professorat evita el conflicte obert i la politització buscant arguments a favor de l’ús i la utilitat de la llengua catalana. Hem identificat diferents estratègies.

La primera és l’estratègia moral i emocional: el professorat apel·la al respecte, l’afecte i l’empatia dels alumnes envers les llengües. La premissa és que cal respectar la diversitat lingüística mundial i local i que les llengües estan relacionades amb les nostres emocions.

La segona és una estratègia de tipus social, és a dir, s’intenta vincular la llengua a aspectes socials de fora l’aula a partir de la idea que vivim en un entorn sociolingüístic ric on conviuen diferents llengües, i explicar que aquestes són font de coneixement.

En tercer lloc, trobem estratègies de tipus instrumental. La llengua es presenta només com a eina de comunicació, molts cops amb intenció d’esquivar el problema i no polititzar-lo. Altres professors recorren a la seva autoritat, és a dir, potencien l’ús del català a l’aula amb sancions i incentius en la nota.

Finalment, un nombre important de docents declaren no tenir cap estratègia per afrontar els reptes sociolingüístics de l’aula. Tal com declara un tutor de 4t d’ESO de Mataró: “Com a mínim, s’intenta que els alumnes parlin català a totes les assignatures, que facin els exàmens en català i descomptar-los les faltes. Però aconseguir que tots els alumnes parlin en català és una lluita molt dura.”

En conclusió, s’evidencia que rere el model de conjunció en català s’amaguen una gran varietat de pràctiques lingüístiques. Les dades de diferents projectes mostren que, si bé el català és la principal llengua vehicular, la presència del castellà a les aules dista molt de ser anecdòtica, sobretot a secundària. Hi ha un percentatge gens negligible d’alumnes de primària i de secundària que diuen que també es relacionen en castellà amb els seus docents, i la xifra dels qui afirmen que almenys una part dels seus docents se’ls adrecen en aquesta llengua és igualment molt significativa.

Caldria, doncs, avançar en el coneixement de com s’organitzen aquests usos bilingües i quins resultats tenen en l’aprenentatge de les llengües objecte d’estudi. Les dades disponibles fan pensar que l’ús o no del castellà com a eina docent no es deriva d’un projecte explícit, sinó més aviat de la combinació de les preferències personals d’alguns docents i alumnes. Així doncs, molts professors es troben en situacions sociolingüístiques complexes. Alguns se’n surten prou bé, segurament perquè tenen experiència o fins i tot formació en sociolingüística. Però també es fa evident que d’altres empren estratègies que no sempre els funcionen prou bé, o que se senten desemparats. En aquest sentit, seria útil preveure algun tipus de formació inicial o permanent al voltant de la sociolingüística en l’àmbit de la secundària.

Nota

1. Els projectes concrets que han donat lloc a aquest estudi són: Resocialització i llengües (RESOL): els efectes lingüístics del pas de l’educació primària a secundària en contextos plurilingües (2006-2009) i Resocialització lingüística en educació secundària (RESOLSEC) (2010-2012), tots dos del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la UB (CUSC-UB), i Diversitat sociocultural i adquisició de la confiança lingüística en català i castellà (2012-2015), dins del RecerCaixa2012. Més informació al CUSC.