El canvi gros serà que el barri de Sant Antoni tingui el mercat on sempre havia estat, que desaparegui el mercat provisional i que tot torni al seu lloc d’abans del 2009.
© Laura Borràs Dalmau
La meva enorme panxa de trenta-sis setmanes i mitja de bessones va anar a la inauguració del mercat provisional de Sant Antoni, l’octubre del 2009. La ronda sempre havia estat un malson de fums i sorolls fins aquell dia. Tres dies després paria a la part alta de la ciutat. I en tornar a casa, amb la panxa desinflada i dues nenes minúscules i rosades, el meu sogre va suar de valent per trobar una alternativa a la ronda i deixar-nos davant del portal. Ja a casa, vaig agrair que la provisionalitat del mercat amortís l’enrenou del carrer, que la pudor de benzina cedís el lloc a la de peix, sang animal i restes de verdura. En ple postpart, tot el que t’acosti a la terra, a la víscera, a l’origen, t’és balsàmic.
Deu ser per això que cada cop que diuen que el mercat que tinc davant de casa és provisional, se’m remou alguna cosa molt fonda, com si m’haguessin de prendre les nenes quan s’acabin les obres.
Que la nostra rutina era provisional, a casa ho vam oblidar fa temps. El canvi gros per a nosaltres serà que el barri tingui el mercat on sempre l’havia tingut, que tot torni al seu lloc. El mercat de la roba ja no el veurem des del balcó. El de menjar no serà de camí cap a l’escola. El dels llibres ja no tallarà el carrer d’Urgell cada diumenge. Tot retornarà al quadrat que durant més de cinc anys ha estat un núvol de pols i sorolls esquinçats pels colls llargs de les grues. I llavors ja res no serà provisional.
Com puc no tenir vertigen? No sé com serà el camí a l’escola, el cafè del matí, la parada de la Lola d’aquí a poc més d’un any. No sé quants canvis haurem de fer per adaptar-nos al canvi. Quants canvis farem els que ara ens cuidem la rutina de dilluns a divendres, ens l’acariciem mútuament i ja li sabem trobar el pelatge suau. Com ens sentirem després de l’eufòria de la novetat. Què trobarem a faltar d’aquests cinc anys llargs.
I si penso en les meves filles el vertigen es torna físic i és un esvoranc que em comença sota els peus mateix. Recordaran el mercat provisional d’aquí a uns anys? O amb la memòria nova de trinca adoptaran el mercat nou, el de tota la vida, com a únic, i aquest envelat que veig ara des de la finestra els l’hauré de recordar jo, com quan ma mare em recorda que el primer mes de vida, abans d’anar a viure a Premià, el vaig passar a Sant Andreu, a tocar de la Fabra i Coats? El mercat provisional serà el meu Fabra i Coats, penso, i ara ja caic per aquest forat fosc i sense fons de la memòria.
Què recordo jo d’abans dels cinc anys? Als meus cinc anys va néixer ma germana i gairebé no tinc records de filla única. Els que tinc me’ls va fer ma mare a mida, amb fotos i paraules, i de tant en tant me’ls repassa, perquè se’m desdibuixen. Això ho fan, les mares. Vas pel carrer i et trobes amb algú i, com una viquipèdia de carn i ossos, te’n reciten la biografia i et restauren els enllaços que t’uneixen a aquella persona –“anàveu junts a piscina, no te’n recordes? Vau aprendre a nedar plegats!”–, i tu has de fer que sí, clicar a tots els enllaços, passar l’scroll fins a baix de tot de la pantalla i acceptar aquell record com a teu perquè els ulls de ta mare, plens de zeros i uns, et diuen que no tens alternativa.
O sigui que quan acabi d’escriure –amb aquest respecte dens que no em deixa respirar del tot, perquè parlar de Sant Antoni quan fa cinc anys que hi visc em sembla que és gairebé trair-lo–, baixaré a fer fotos de l’envelat. Més tard, recolliré les nenes a l’escola, tornarem a casa per dins del mercat, i les ajudaré a fabricar-se un record prou definit i durador d’una rutina que elles no saben que té data de caducitat –aviat aprendran el significat de la paraula provisional. I quan arribi el moment, faré de mare viquipèdia i els redibuixaré els records de la nostra rutina provisional de cinc anys llargs en un barri que ens és definitiu.