• Política, economia i guerra
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2012
• 286 pàgines

El volum dedicat a Política, economia i guerra (2012) de la col·lecció Barcelona 1700 inclou articles d’Albert Garcia Espuche, Joaquim Albareda, Eduard Puig, Eduard Martí, Rosa M. Alabrús, Agustí Alcoberro, Neus Ballbé, Francesc Miralpeix, i Miquel Gea, Laia Santanach i Juan Álvaro González. Aquests tres darrers signen col·lectivament un article dedicat a “La reconstrucció de la Ciutadella” en què expliquen no sols la detallada planimetria que va emprar l’arquitecte Joris Prosper van Verboom per projectar la Ciutadella segons el model de Vauvan, sinó també el seu propi projecte informàtic de reconstrucció en tres dimensions de la Ciutadella, que es pot veure ara al Born, com si fos una maqueta de fusta a escala 1/500.

Si els volums de la col·lecció Barcelona 1700 es poden emmarcar dins la microhistòria i pouen fonamentalment dels magnífics arxius notarials barcelonins, aquest volum, en canvi, està molt més centrat en les estructures de poder anteriors a la guerra i en les conseqüències socials i polítiques de la derrota. Un historiador notarà tot seguit que el volum recull les línies d’interpretació de Joaquim Albareda, que hi col·labora amb dos textos: “Política, economia i guerra” i “Ramon de Vilana Perlas”. Queden molt enrere els temps en què es podia parlar de decadència per referir-nos als segles XVII i XVIII, i els estudis d’Albareda han estat d’una importància central a l’hora d’explicar el canvi de model interpretatiu que ha portat a redescobrir una Barcelona centre marítim de la Mediterrània, capaç de comerciar activament amb tot Europa i emmirallada en el model polític holandès.

En la Barcelona anterior a la guerra, el Govern municipal barceloní és expressió, en paraules d’Albareda, d’una “mobilitat constant del personal polític, lluny de ser ocupat per una casta hereditària com succeïa amb els regidors de les ciutats castellanes”. En aquesta Barcelona que disposa d’un patriciat dinàmic i en una Catalunya molt vinculada a les seves pròpies constitucions, es fa possible una autoconsciència diferenciada que avui, des de les tesis del republicanisme, identifiquem com a nacionalista integradora. Com més es coneix la història dels segles XVII i XVIII des de les fonts primàries, més obvi és que el catalanisme popular constitueix el nervi del país al llarg del temps.

La vinculació de la ciutadania catalana amb les seves llibertats s’ha manifestat repetidament, i sovint en forma bèl·lica, al llarg dels segles. Però és molt significatiu que la continuïtat en la història del país calgui entendre-la en termes de llibertats civils. Segons Giovanni Botero, un dels filòsofs polítics més interessants del Barroc, Barcelona “apar més república franca que ciutat vassalla”. I com escriu Albareda, “l’absència reial, un autèntic inconvenient en sentit polític, significà un avantatge a l’hora de definir una política en termes propis, més republicana”. De la lectura del text se’n deriva una conseqüència força òbvia. En un temps de tendències absolutistes i centralitzadores, el poder absolutista no podia tolerar una Catalunya i una Barcelona dinàmiques, comercials i —aquí és on feia mal— vinculades a les seves tradicions polítiques pròpies, democràtiques i autocentrades. Bona part de la tragèdia política d’aquest país es congria en els segles XVII i XVIII quan és obvi que les dues lògiques de poder (tradicional i mercantilista versus imperialista i centralista) resulten incompatibles entre si.

La derrota de 1714 i la pèssima defensa internacional del cas dels catalans posteriorment van fer que Pau Ignasi Dalmases escrivís: “Quedant esclaus los catalans i arruïnada Catalunya, haurem amb nostres desditxes fabricat lo benefici dels alemans, inglesos, holandesos i portuguesos”. Aquesta mena de “consciència dissortada” ha acompanyat els catalans al llarg de tres segles. Senzillament, ja toca superar-la.

• Interiors domèstics
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2012
• 315 pàgines

Interiors domèstics (2012) és un volum que ens acosta al món de les cases particulars i a la intimitat dels barcelonins dels segles XVII i XVIII. Compta amb textos d’Albert Garcia Espuche, Xavier Lencina, Rosa M. Creixell, Immaculada Socias Batet, Anna Molina i Castellà, Julia Beltrán de Heredia Bercero i Núria Miró i Alaix. El dilema “interiors rics, interiors pobres” sembla que descriu a Barcelona la complexitat social d’una ciutat on no abunden els grans casals, ni hi ha bons col·leccionistes d’art, però on trobem una important indústria d’argenteria i la gent viu en cases prou confortables per a l’època. Una ciutat de classes mitjanes és un espai sense luxes però amb un parament domèstic molt acurat.

La Barcelona del Barroc era equiparable a tantes altres ciutats europees; val a dir que era comercial però no especialment sumptuària. No hi trobarem, doncs, grans interiors aristocràtics, ni riques decoracions ambientals. De fet, a la ciutat no s’estila parlar estrictament de “palaus”, sinó de “cases grans”. Les decoracions fastuoses no fan potser per a la psicologia del país. Les pintures del Vigatà, que avui es poden veure a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, a més de ser molt tardanes, representen un tipus de vida que estava lluny de ser l’habitual al país, fins i tot entre les classes benestants. Immaculada Socias fins i tot documenta que, entre la noblesa provincial barcelonina, cap no tenia una galeria dedicada als retrats dels avantpassats, cosa que hauria estat impensable a la majoria de grans capitals europees i que diu molt sobre el caràcter mesocràtic de la Catalunya dels segles XVII i XVIII. Sense pintura de Cort —potser només el pintor Joan Arnau va anar a Madrid i allí va estar en contacte amb Eugenio Gages—, el que es podia trobar a Barcelona eren “quadres de devoció” i pintura benintencionada de marededéus, pintades en sèrie, perquè la demanda social d’art existia, però la gosadia en les formes i els motius s’hauria considerat fora de lloc.

S’ha dit, fins i tot aplicat a grans centres urbans com París, que al segle XVIII no existia encara estrictament parlant el concepte de confort domèstic; sovint les habitacions eren fosques i la majoria de les cases eren de planta baixa i dos pisos (51,9%) o de planta i un sol pis (29,2%), gens fastuoses. No seria fins a l’Anglaterra posterior a les guerres napoleòniques, i específicament fins als temps victorians, que la idea de privacitat aniria arrelant, fins a arribar a la seva consagració amb la famosa “habitació pròpia” que Virginia Woolf va consagrar en literatura. “Intimitat” és, al cap i a la fi, un concepte romàntic. El problema de la calefacció obligava a construir al voltant d’una llar de foc, que era l’autèntic centre de la casa. I si llar de foc i cuina coincidien, seria allí i no als espais més privats on es constituiria el centre de la casa. Les cases catalanes del període, vistes per dins, semblen més aviat la prolongació dels tallers, carregades d’estris, no sempre espaioses, però poc tancades en si mateixes i amb un mobiliari que denota sovint els usos complexos —i intercanviables— de l’espai domèstic on també es treballava en telers i altres feines de petits tallers. Fins i tot en els interiors setcentistes de les classes benestants el luxe urbà era mínim i la funcionalitat no tenia gaire de decorativa. Només algunes pintures de temàtica religiosa trencaven la monotonia dels espais. Catalunya, malgrat tot, no és Holanda, i la decoració floral no semblava gaire present en la pintura que compraven els burgesos de l’època.

Un cop més, i com resulta habitual en tota la sèrie de Barcelona 1700, trobem una ciutat construïda per burgesos que, quan se senten esplèndids o quan arriben a atresorar una petita fortuna, compren joies, de factura molt tradicional i molt sovint d’argent, tant com a inversió segura com per a regal, però que desconfien del valor que puguin tenir els quadres o les escultures a l’hora de fer créixer el patrimoni. La llista de compradors de l’argenter Francesc Roig inclou mestres, ferrers, sastres i alguna hortolana, i això vol dir que (tot i que de vegades compressin de fiat), a Barcelona hi havia una important xarxa urbana prou articulada, estalviadora i conscient del seu paper social. Albert Garcia Espuche i Anna Molina no poden, però, deixar d’avisar-nos que els registres notarials i els inventaris post mortem tenien bona cura a diferenciar els objectes “de valor” respecte als falsos, fent anotacions del tipus “or berberí”, “balaix” (robí fals) o “contrafet” (d’imitació), quan es referien a joies. Si en algun lloc es nota el cosmopolitisme és, curiosament, en la vaixella i en el parament de la llar. Terrissa, plats i olles i petits bibelots decoratius arriben d’arreu d’Europa a través de l’actiu comerç marítim.

Té força interès comparar la manera com els nostres avantpassats construïen l’espai domèstic amb la forma en què es van concebre els pisos “moderns”, sobretot a partir de la irrupció del noucentisme en l’arquitectura barcelonina. La societat catalana del segle XX va construir l’espai domèstic d’una manera molt freudiana i, si estem acostumats a la nostra concepció de la privacitat, sens dubte el món del 1700 ens quedarà prou lluny. En el model més habitual de pis de l’Eixample barceloní hi trobareu espais amplis per ensenyar a les visites, per mostrar i mostrar-se, com ara els salons i el famós “saló-menjador”, tan típic entre 1920 i 1970, que es contraposen als espais privats, les habitacions petites i que no es mostren. El piset barceloní de noranta metres, que avui encara és àmpliament majoritari a la ciutat, es pot descriure com un espai freudià, perquè hi ha un conscient (l’ensenyable) que es contraposa a un inconscient (allò que no es mostra), en una oposició molt marcada. L’interior domèstic del set-cents, en canvi, és un espai comunitari, molt més amuntegat, poc pensat com a espai d’exhibició però molt viscut. Més petit, però més viu. I qui sap si d’una manera o altra els nous usos socials no ens faran retornar a aquest model, menys individualista, d’habitació.

• Medicina i farmàcia
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2011
• 303 pàgines

El volum Medicina i farmàcia (2011), de la col·lecció Barcelona 1700, inclou contribucions d’Albert Garcia Espuche, Alfons Zarzoso, Josep Maria Camarasa, Àlvar Martínez Vidal, José Pardo Tomás, Teresa Huguet Termes, Adrià Casas Ibáñez i Julia Beltrán de Heredia Bercero. De fet, el tema de la medicina als segles XVII i XVIII resulta central no només des del sentit estricte de la salut, tant pel que fa a la higiene pública com a la privada, sinó per l’aportació que els metges van fer a l’aparició d’una nova mentalitat, el que en filosofia s’anomena l’empirisme. Medicina i higiene pública són dos dels paràmetres centrals en què s’expressa la modernitat.

No s’ha explicat prou la gran importància dels nous descobriments mèdics en la conformació del canvi de les mentalitats populars en el trànsit a l’edat moderna. Sense els primers èxits mèdics en la lluita contra una llarga sèrie de malalties, el poder de l’Església —i en general de la tradició— no hauria rebut el cop que va patir sota les Llums. Però la medicina no és només un tipus de coneixement; des de la mirada de l’historiador és també un gremi que acumula poder. Els metges catalans, i molt especialment gironins, tenien des de l’edat mitjana una llarga tradició d’ampliació d’estudis a Montpeller (que als segles XVII i XVIII va ser un dels centres del materialisme mèdic, fins i tot glossat per Diderot a El somni de D’Alembert) i constituïen una part central de l’oligarquia política i institucional. Per això el debat que a la segona meitat del XVII va recórrer tota la medicina europea, allò que enfrontava els galenistes tradicionals amb els innovadors “químics”, va tenir un ampli ressò a Catalunya, en un doble sentit, científic i institucional.

L’Estudi de Medicina barceloní, creat el 1565, no tan sols estava articulat al voltant de la facultat i de l’Hospital de la Santa Creu, sinó que havia bastit una complexa xarxa de salut pública, en què metges, apotecaris, cirurgians i barbers, sanadors, llevadores i fins i tot manescals tenien cadascun un àmbit de responsabilitat pròpia i on sovint apareixien complicats problemes de convivència. De fet, els metges no tan sols havien de saber català, sinó també llatí. Obres com la Pharmacopea catalana, de Joan d’Alòs (1686), mostren la dificultat de la regulació de la professió. I no sobra pas saber que aquest text va ser substituït l’any 1739 per la Pharmacopeia matritensis, imposada amb voluntat uniformadora pel Reial Tribunal del Protomedicat de Castella.

El trencament que va significar la derrota catalana a la Guerra de Successió va esquinçar la tradició mèdica catalana, tal com documenta el valuós article d’Alfons Zarzoso “Més que metges: ‘gaudints’”. Els metges eren gent de lectura i sovint establien complexos mecanismes per formar part de la gente bien (els “gaudints”) de la ciutat. Però, al mateix temps, la medicina i l’activitat científica eren ben vives; en aquest àmbit va destacar la nissaga dels botànics Salvador i, especialment, Jaume Salvador i Riera (1683-1726), format a França i a Itàlia, que va mantenir una extensa correspondència amb científics de l’època i que mostra la vitalitat de la cultura a l’època de l’arxiduc. Els treballs sobre “Mestres cirurgians i mestres anatòmics”, d’Àlvar Martínez Vidal i José Pardo Tomás, i sobre “L’Hospital de la Santa Creu”, de Teresa Huguet Termes, aporten també una nombrosa documentació sobre una activitat científica gens menyspreable, que es va aturar d’una manera brutal com a conseqüència de la derrota del país.

• Llengua i literatura [Language and literature]
  • Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
  • Albert Garcia Espuche (direcció)
  • Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
  • Barcelona, 2011
  • 287 pàgines

El sisè volum de la col·lecció Barcelona 1700 ha estat dedicat al tema sempre arriscat de Llengua i literatura i inclou articles de Joan Santañach i Suñol, Xavier Torres Sans, Xavier Cazeneuve i Descarrega, Albert Garcia Espuche, Francesc Feliu i Josep Solervicens. Com tota la sèrie, aquest volum també incideix en la microhistòria i en la història social per tal de mostrar el creixement cultural d’una ciutat que l’any 1516 tenia deu llibreters i que abans de 1714 n’havia arribat a aixoplugar fins a 23. Articles com “La decadència de la Decadència. Consideracions sobre un concepte historiogràfic prescindible”, de Joan Santañach, estableixen que cal revisar la construcció romàntica (i molt ideològica, en el pitjor sentit del mot) de la suposada “vergonyosa decadència / en què vui jau la catalana faula”, per dir-ho com Aribau a Ramon Muns l’any 1817. Confondre la diglòssia, políticament obligada per l’absolutisme, amb la castellanització ha estat un error massa sovintejat fins no fa gaire, però avui és una posició documentalment insostenible.

El text de Xavier Torres Sans sobre “Llegir, escriure i escoltar a la Barcelona del Sis-cents” coincideix amb les observacions d’Albert Rossich i Pep Vallsalobre a valorar l’esforç dels literats de les darreries del XVI per bastir una literatura més exigent en català, frustrat pel “silenci espès” de la postguerra dels Segadors. Queda per revisar sense prejudicis l’apòcrif Llibre de feits d’armes de Catalunya que va treballar Coll i Alentorn i que, essent un text girbat per un suposat rector de Blanes del segle XV, constitueix en realitat una “forma obliqua de polèmica política”. També hauria estat interessant analitzar en profunditat la figura, tan complexa, de Narcís Feliu de la Penya i el seu Fènix de Catalunya (1683), que, malgrat tenir fama de constituir “literatura de contrició”, possiblement és força més que això. Feliu és un personatge difícil i excessivament marcat pel que en història literària s’anomenen “lectures retrospectives”.

Però és un fet que la reculada del català no va començar amb la derrota de 1714; cal anar-la a buscar sobretot a la crisi política posterior a la guerra dels Segadors. Cada vegada és més evident per als historiadors que la pèrdua de les llibertats catalanes s’ha de llegir com una tragèdia en dos actes i no només en un. Des d’un punt de vista sociolingüístic resulta obvi que la pèrdua de poder polític d’un país sempre està acompanyada per la pèrdua de prestigi social de la llengua pròpia. L’autoodi dels vençuts és un factor prou conegut també pels psicòlegs, de manera que no pot sorprendre que la vacil·lació lingüística i la temptació d’abandonar la llengua pròpia per adoptar la dels veïns constituïssin una característica molt òbvia en les classes dominants al cap de dues derrotes, en la guerra dels Segadors i en la de Successió, que van deixar el país molt malmès i sense classes dirigents prou segures d’elles mateixes. La mateixa barreja macarrònica de català, castellà i llatí que usen poetes de l’època com Jaume de Portell, estudiat per Francesc Feliu en l’article “La llengua literària”, només pot produir avui un somriure de commiseració. Del mateix article de Francesc Feliu paga la pena recuperar, però, un fragment molt breu del canonge Josep Romaguera, datat l’any 1681, on aquest vol “desmentir lo error vulgar ab què.s desprecia nostra llengua per basta y per grosera”. Romaguera, que posteriorment va esdevenir un austriacista militant, mostra també fins a quin punt almenys la gent més lúcida de Catalunya a l’època era conscient de l’existència de greus problemes en l’àmbit del que avui anomenem diglòssia.

La situació es va posar definitivament malament per a la llengua catalana amb la derrota de l’11 de setembre. El notari Aleix Claramunt, a la crònica del setge de Barcelona de 1713-1714, explícitament titulada Per desengany dels esdevenidors, va escriure: “Vulla sa divina magestad mirar-nos amb ulls de pietat perquè sapiam esmenar-nos y complir a la obligació de lleals vassalls. Que amb lo temps s’acomódan las cosas”. Com se sap, les coses “no es van acomodar” gens ni mica, però la llengua catalana era ben viva al carrer i va resistir fins i tot en la persecució política més dura; una persecució que va ser brutal i que ha estat documentada per Ferrer i Gironès d’una manera incontrovertible.

Potser per això el més innovador del volum són sengles articles, “Paraules de la ciutat del Born”, de Garcia Espuche, que documenta el lèxic de l’època en la seva riquesa, i l’extraordinari “La llengua de la documentació notarial de la Barcelona del 1700”, de Xavier Cazeneuve, on es mostra que el castellà era pràcticament inexistent en els documents anteriors a 1714 per ser anecdòtic després, simplement pel fet que la gent no coneixia la llengua de Castella. Va fer falta tot un programa repressiu brutal orquestrat fins al detall per l’absolutisme borbònic per intentar canviar les coses i minoritzar la llengua catalana.

• Drogues, dolços i tabac
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2010
• 240 pàgines

Drogues, dolços i tabac (2010) és un exemple més del que constitueix la tesi central de tota la col·lecció Barcelona 1700. Els volums d’aquesta sèrie formen tot un arsenal de documentació que ens permet afirmar, basant-nos en fonts primàries, que la Barcelona de la segona meitat del XVII no tenia res de decadent; més aviat al contrari: era un nucli comercial europeu de primer ordre. Això es pot afirmar avui basant-nos en una documentació aclaparadora i ho expliquen amb prou detall els textos d’Albert Garcia Espuche, Maria dels Àngels Pérez Samper, Sergio Solbes Ferri, Julia Beltrán de Heredia Bercero i Núria Miró i Alaix. Com en els volums precedents, aquí es documenta el dinamisme de la ciutat anterior a 1714, a través ara de l’adrogueria. “Adroguer” és un mot que té un punt d’exotisme i fantasia inevitable, un mot que ressona d’una manera especial almenys per als qui passen una mica dels cinquanta i van conèixer aquell món botiguer que sembla condemnat pels moderns supermercats d’ara. Des de finals del segle XVI, adroguers, pastissers, confiters, importadors de vins i aiguardents i venedors de tabac (en “estancs”, perquè era un monopoli reial cobejat, tal com es documenta a bastament) van donar vida a una Barcelona popular, que ha perdurat fins fa com qui diu quatre dies. I el llibre ens mostra que la fama de Barcelona com a ciutat “botiguera” i menestral està més que ben fonamentada.

Barcelona ha estat d’antic una ciutat avesada a viure bé i la documentació que se’ns aporta al volum mostra que, sobretot en la darrera meitat del segle XVII, el nivell de consum era molt alt i més equitatiu del que sovint s’havia pensat. Si les societats antigues es barallaven per la sal, en les ciutats modernes, en canvi, la riquesa i el creixement segurament es poden mesurar per l’augment del consum del sucre i el tabac. Però a un historiador l’adrogueria li interessa perquè és, també, un fenomen econòmic decisiu. L’univers mental de l’adrogueria no es limita als estrets verals de la ciutat, sinó que s’estén arreu. Per definició, la provinença dels materials que l’adroguer posa a disposició dels seus clients és global. Un adroguer en els temps del Barroc i de les Llums era un comerciant que es relacionava amb les colònies americanes i amb països que tenien noms de somni. Una ciutat com Barcelona, que consumia quina, palo santo o xina, productes que arribaven a la ciutat travessant la mar Mediterrània i els oceans, era un lloc que estava ben integrat en els grans fluxos d’intercanvis, capaç d’un consum prou potent. No debades els articles d’adrogueria s’acabarien denominant, amb el temps, “colonials”. La ciutat en què abunden els adroguers i on es menja amb un cert nivell de luxe i distinció ha d’estar per força, abans i ara, ben connectada al món.

El tabac o l’aiguardent no haurien de ser considerats tan sols productes comercials; en la perspectiva del que ara s’anomena “la imaginació sociològica”, el seu comerç i el consum que se’n fa constitueixen sobretot el símptoma d’una xarxa de relacions socials molt complexes en què Barcelona ocupava un lloc significatiu. A partir de la segona meitat del XVII, parlant en termes molt generals, sembla que arreu d’Europa capes cada cop més àmplies de l’àmbit urbà van aconseguir passar d’una economia de pura subsistència a un cert nivell de consum sumptuari. Al llarg del segle XVIII van aparèixer nous consumidors entre els petits burgesos i els qui fins feia dues generacions s’anomenaven “menestrals” (concepte que, per cert, convindria afinar algun dia en la seva complexa relació amb el que d’ençà de finals del XIX cal considerar “classes mitjanes”). Una característica d’aquesta menestralia feinera és el seu incipient consum de productes d’un cert luxe, com la xocolata, el tabac i el cafè, abans reservats a aristòcrates i clergues desvagats. Potser és cert que, per als petitíssims burgesos catalans, la xicra de xocolata devia ser un luxe que assenyalava un dia especial (un aniversari, un casament), perquè el món de la pastisseria evoca la sofisticació i la complexitat de les relacions socials. Avui com ahir, una ciutat on paga la pena viure té bones pastisseries i millors cafès.

La pastisseria i la confiteria al llarg del XVII es van anar convertint en objectes de consum, propis en primer lloc de les classes més altes (el rei Carles tenia un pastisser francès, cosa que feia un gran respecte als seus súbdits catalans), però cada vegada van anar arribant a un públic més ampli. Garcia Espuche documenta que abans de 1663 en una adrogueria barcelonina s’hi podien trobar prop de 560 articles diferents, mentre que després d’aquesta data algunes botigues n’oferien més de 800. És obvi, però, que el gran consum que va ser novetat als segles XVII i XVIII és el tabac, ofert en formes molt diverses i cada vegada més demanat. Quedaven lluny aquells temps en què un acompanyant de Colom, Rodrigo de Jerez, havia estat empresonat per la Inquisició a Barcelona per fumar en públic “perquè només el diable podia donar a un home el poder de treure fum per la boca”. Deu anys de presó li va costar la broma al pobre Rodrigo, segons sembla!

Les excavacions a la Barcelona del Born han permès retrobar una gran quantitat de parament de la llar realment esplèndid pel que fa a la seva factura i sovint importat d’arreu de la Mediterrània i dels països del nord. Ens han fornit també una gran quantitat de pipes de caolí (gairebé 8.000 fragments procedents tant de tallers locals com d’Anglaterra, d’Holanda i de diversos ports mediterranis i balcànics), que mostren fins a quin punt l’hàbit —o n’hem de dir el vici?— de fumar estava àmpliament estès entre classes socials molt diverses. Un article interessantíssim de Núria Miró i Alaix, “L’èxit dels nous productes d’adrogueria: xocolata, te, cafè i tabac”, farcit de fotografies molt reeixides, documenta la porcellana fina de l’època, les xicres i “marcelines” per a la xocolata, les importacions de majòlica de Gènova, de ceràmica d’Úmbria, de porcellana xinesa o imitacions síries. Sabem que entre 1667 i 1675 es van importar a Barcelona gairebé 70.000 pipes procedents d’Holanda i que una societat refinada es preocupava de la pastisseria amb molta cura, de manera que a Barcelona floria una indústria de terrissaires: gerros, càntirs, pots, olles, escorredores i una àmplia gamma de paraments de la llar eren consumits àmpliament, i fins i tot resulta possible parlar d’una incipient indústria de la moda a la ciutat en l’àmbit de la llar. L’article “Adroguers i adrogueries, tot un univers d’objectes”, de Julia Beltrán de Heredia Bercero, acompanyat també de fotografies molt interessants, ofereix al lector una panoràmica molt significativa de les troballes fetes al Born en aquest àmbit domèstic i no dubtem que quan s’exposin al públic provocaran una gran curiositat.

Maria dels Àngels Pérez Samper aporta al volum un interessant article sobre “La confitura en els receptaris”, un tema que podria semblar menor, però que diu molt no tan sols sobre el nivell de vida de la Barcelona del Born, sinó també sobre la sensibilitat femenina del període. Que els barcelonins es caracteritzen per ser llépols no sembla cap novetat; avui també en són. Les receptes que ens copia al seu text (“per fer olletas de guindas”, “per fer conserva de codonys”, “per fer marçapans”, etc.) constitueixen el testimoni viu de l’activitat quotidiana de tantes i tantes dones anònimes que, tot cal dir-ho, sabien llegir i escriure i es consideraven obligades a passar el seu saber a filles i nétes. A més, el lector ha de saber que pot provar de seguir a casa les receptes que ens proposa la professora Pérez Samper, perquè, segons em diuen, la tècnica de les conserves i confitures no ha canviat gaire en tres segles…

Però tal vegada l’article més significatiu és el que Sergio Solbes Ferri dedica a “Una cita con el monopolio del tabaco en España”, que permet seguir el desenvolupament de l’estanco general de tabaco, un puntal bàsic per a les finances de l’Estat absolutista, que havia començat l’any 1636 a Castella per anar-se imposant a poc a poc, però indefectiblement, arreu d’Espanya. A Catalunya, l’estanc definitiu del tabac va arribar amb la Nova Planta, tot i que les aventures de l’impost sobre el tabac són molt anteriors, perquè ja l’any 1655 el Consell de Cent l’havia gravat per tal de sanejar les finances de la ciutat, fet que va provocar, per cert, un rebombori extraordinari. Significativament, el monopoli del tabac va comportar que el fumador barceloní passés de poder triar entre més de cinquanta varietats abans de la guerra de Successió a conformar-se amb l’abastiment de la fàbrica de Sevilla, cosa que va provocar el consegüent contraban. Res de nou sota la capa del sol.

• Festes i celebracions
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2010
• 310 pàgines

El volum dedicat a Festes i celebracions (2010) de Barcelona 1700 inclou articles d’Albert Garcia Espuche, Henry Ettinghausen i Lluís Calvo amb Josep Martí, que incideixen en la tesi general de la col·lecció: Barcelona era abans de 1700 una ciutat oberta i passablement feliç, en què la festa religiosa o profana (i fins i tot la festa de caire més estrictament polític) era una ocasió, paradoxalment, de reforçar els vincles de convivència i on la pugna política sovint aprofitava quasi estratègicament la celebració lúdica.

És molt ben conegut en l’àmbit de l’antropologia urbana que la festa, lluny de ser motiu de disbauxa, constitueix un testimoni molt pautat de la civilitat: la festa integra en la mesura que permet una transversalitat social que el treball quotidià nega. L’article “Una ciutat de festes”, de Garcia Espuche, que dedica bona part del text a l’estudi del Carnestoltes, fa, però, una afirmació que té molta significació per a l’estudi de la xarxa de relacions urbanes. Si la seva tesi és correcta, seria el paper dels gremis i les confraries com a organitzadors de les festes l’element que els hauria donat una significació pròpia i que hauria frenat la possibilitat d’avalots i de bullangues per part de grups suposadament conflictius. L’autonomia de la ciutat era, al mateix temps, la garantia de l’ordre. Al cap i a la fi, espais com el Born no deixaven de ser “places majors”, ben lluny de cap espai aristocràtic. Barcelona, ahir com avui, tenia pocs espais per a l’escenografia del poder.

Un tema significatiu, abordat també per Ettinghausen a “Barcelona, centre mediàtic del segle XVII”, és el de la pugna entre autoritat religiosa i autoritat civil per al control de la festa. Tant les petites publicacions que es feien amb motiu de les festes de canonització o de les vingudes de personatges significatius a la ciutat, com la normativa oficial de les confraries (però, de cap manera, la seva pràctica!), fan palès que les festes en honor dels patrons tenien menys de religiós que de lúdic i les repetides prohibicions són en si mateixes una clara expressió del fracàs en la repressió.

• Jocs, triquets i jugadors
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2009
• 237 pàgines

A Jocs, triquets i jugadors (2009), tercer volum de la col·lecció Barcelona 1700, se’ns presenten tres extensos articles, els dos primers de més de cent planes cadascun, a càrrec respectivament d’Albert Garcia Espuche, que descriu “Una ciutat de triquets i jugadors”; Paloma Sànchez i Esther Sarrà, que presenten “Naips, l’origen. Una aproximació”, i Julia Beltrán de Heredia Bercero, que, amb Núria Miró i Alaix, documenta les troballes arqueològiques fetes al Born en aquest àmbit a l’article “Jugar a la Barcelona dels segles XVI-XVII: objectes de joc i joguines trobats a les excavacions de la ciutat”.

Qualsevol interessat en les formes de socialització sap que, avui com ahir, el joc —si voleu ser més moderns, digueu-ne “l’esport”, tot i que el mot és de finals del segle XIX i resulta anacrònic usar-lo en el context setcentista— no tan sols “desferma passions”, sinó que és un camp formidable de relació social. A través del joc i de les apostes que sempre hi han anat vinculades podem adonar-nos (com en el cas de les festes) de la manera com els diversos grups socials marquen un territori, com es mouen les transaccions econòmiques i com la ciutat és capaç de recollir i fer seves una gran quantitat d’influències forasteres. En paraules de Garcia Espuche: “El joc mostra, com ho fan altres àmbits, que la capital catalana era un lloc de recepció d’elements culturals forans, però també de creació i de difusió d’alguns altres de gestació local.”

Per la mateixa naturalesa fugissera dels seus materials, l’àmbit del joc compta amb molt pocs testimonis directes i encara amb menys imatges. A Barcelona no es conserva cap dibuix o pintura de l’època que representin elements de joc, cosa fàcil de comprendre si es recorda que “jocs de mans, jocs de vilans” i que els consumidors de pintura eren els grups de nobles o gent adinerada. Tampoc la cultura material no es valorava socialment, i per això les nines i les joguines de l’època en general, com les cartes, els billars o les pilotes dels trinquets, les coneixem més per descripcions —i per les prohibicions governatives— que per materials conservats en mans de col·leccionistes. Però a través de documents notarials i pels inventaris post mortem sabem que la gent tenia habitualment a casa “cartes de jugar” i de vegades, tot i que més escadusserament, escacs.

Les constitucions sinodals de 1673 van manar que “en los portals, parets y pòrtics de las Iglesias de la present Ciutat” no es poguessin vendre “nines de terra”, que eren la joguina barata de les criatures. Ens són coneguts també els problemes derivats de les “pedrades” (baralles a pedres no pas entre nois de diversos carrers, sinó organitzades i reglamentades), i fins i tot sabem coses sobre les trampes del joc de cartes i la manipulació dels daus. Al cap i a la fi, els trilers de la Rambla tampoc no són un invent d’avui i se’n troben a totes les ciutats marítimes. Del joc innocent de la canalla al vici, associat a la taberna i la prostitució, aquest llibre documenta una part important de la vida lúdica i festiva dels barcelonins del segle XVII i principis del XVIII.

Segons reportava Miquel Ribes, un natural de Granollers que va visitar Barcelona durant el Carnestoltes de 1616, els barcelonins “jugan a polla/ pilota, argolla/ i passa Déu”. S’anomenava “polla” la quantitat de diners que es posaven sobre la taula al joc de cartes; la pilota és el jeu de paume francès, antecedent del tennis, i l’argolla es troba a mig camí entre el criquet i el golf. Del “passa Déu” no se n’ha pogut establir la filiació. Des de 1682 hi ha documentats billars a Barcelona. S’anomenaven “trinquets” els llocs habilitats per a jocs (no necessàriament de pilota, com els actuals a València). El trinquet no era un joc, sinó un espai lúdic, de vegades amb prostitució més o menys encoberta; Garcia Espuche n’ha localitzat 21 i n’hi havia com a mínim un, la Casa de la Lleona, clarament aristocràtic i austriacista, raó per la qual va ser clausurat pels felipistes.

Un cas interessant és el del “joc de l’auca” (una variant del qual és el nostre joc de l’oca), que segurament va néixer a Florència cap al 1580. Se sap que Lluís XIII de França hi jugava de nen l’any 1612. A Catalunya, cap a l’any 1675 l’impressor de Moià Pere Abadal va imprimir un joc de l’auca primitiu, amb caselles blanques i dibuixades. Però, com que la història dóna sorpreses, sembla que d’aquesta “auca” en deriva també el joc de la ruleta. En definitiva, quan s’estudia la història de la gent sense història, el que es descobreix és que els nostres avantpassats del set-cents, lluny de ser gent sorruda i de passar el temps a les esglésies i fent pudor de ciri, eren gent ben divertida i vitalista.

No pot estranyar, doncs, que —com passa avui i com passarà sempre— les autoritats dels segles XVII i XVIII expressessin un desig clar de control sobre el joc, en la mesura que podia ser un lloc d’aldarulls, de trampes i de vici. El paper del joc, de la seva extensió i dels sistemes de control que es generen al seu voltant (àdhuc dels problemes d’ordre públic que pugui comportar), és un mirall excel·lent de les tensions socials. La tesi de Garcia Espuche, segons la qual el joc no generava tensions socials, sinó que al seu voltant convivien “una ciutat alta, noble i passiva; una ciutat baixa, comercial i activa; una ciutat levítica silenciosa i reverencial, i una ciutat popular, mesuradament abocada als vicis”, permet una aproximació excel·lent al que era la segmentació social de Barcelona a l’edat moderna.

• Dansa i música
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2009
• 326 pàgines

El volum Dansa i música (2009), de la col·lecció Barcelona 1700, ha estat redactat per Albert Garcia Espuche, Josep Borràs i Roca, Joan Pellisa i Pujades, Josep Dolcet, i Carles Mas i Garcia, i inclou, a més, la transcripció del manuscrit inèdit —conservat a l’Arxiu Històric de la Ciutat— Memòria de les danses, de Josep Faust de Potau i de Ferran (1701), a cura de Joaquim Albareda. Cal dir que aquest text ara rescatat és d’una importància excepcional i que, en aquests darrers tres o quatre anys, ha tingut una gran repercussió en l’àmbit del ballet a tot Europa, perquè és un dels pocs documents en què es detalla la manera de ballar tota una sèrie de danses cultes. La transcripció dels passos de dansa que el noble Potau havia après del mestre barceloní Francesc Olivelles ja forma part del repertori d’algunes companyies i esperem que, més aviat que tard, alguna d’aquestes coreografies es pugui veure als nostres escenaris.

La dansa acadèmica, juntament amb l’esgrima, va ser un element central en la socialització dels nobles i de l’alta societat setcentista, com explica Josep Dolcet en un documentat article d’aquest volum, “L’expansió de la dansa d’escola”, que precedeix l’edició del manuscrit. Entre 1603 i 1721 es calcula que a Barcelona hi ha ni més ni menys que 35 mestres de dansa, que és una xifra realment impressionant per a una societat demogràficament limitada. Dolcet suggereix, però, que els mestres de dansa catalans, que al cap i a la fi es guanyaven la vida en una societat amb una noblesa molt exigua i lluny de la Cort, “han estat probablement en contacte amb capes molt àmplies de la societat”; els seus clients són la burgesia enriquida, els comerciants amb ganes de muntar un sarau i els joves tarambanes que busquen casament. La dada és molt significativa perquè permet establir sociològicament que a Barcelona al llarg dels segles XVI i XVII hi havia un canvi social en marxa: si hi ha mestres de dansa, això vol dir que existeixen unes capes socials enriquides que donen noves sortides a la seva socialité. Qualsevol interessat en les formes de sociabilitat de l’Antic Règim trobarà una documentació exhaustiva sobre aquesta qüestió a les planes del llibre. Però en el món preindustrial la música no era tan sols privilegi de nobles o acompanyament de funcions religioses, sinó que inundava tota la ciutat. El paper dels mestres de capella i de la música religiosa no era, en la Barcelona del 1700, tan decisiu com s’havia cregut, perquè al seu costat hi havia una abundosa tradició musical d’arrel popular, però no per això ha de ser menystingut.

La música, com és ben sabut, posseeix una característica sorprenent i estranya: és capaç de despertar un aspecte inconscient, profund i quasi irracional de la personalitat humana que marca el caràcter i el tarannà dels individus. Si qui canta els seus mals espanta, la música acompanya (si voleu, “dóna ritme”) els batecs urbans, accentua les relacions personals, i posa solfa i contrapunt a la vida i la mort. Sabem prou bé que totes les ciutats antigues tenien en la música un element de socialització fonamental. No es pot oblidar el paper de “lubricant social” que té la festa en l’àmbit tradicional. El ritme de les campanes marcava el batec de les ciutats i les festes religioses o civils anaven acompanyades de músiques i balls. Els veïns dels barris diversos contractaven grups musicals (i moltes vegades els formaven), que actuaven en festes majors, diades dels gremis i trobades familiars. A la ciutat antiga, la música no era mai “música de fons”, sinó tonada de treball i invitació a la socialització i la festa. Fins que amb la revolució industrial el soroll dels telers va escanyar les cançons urbanes, la música va constituir un element perfectament central en la convivència. Abunden arreu els testimonis dels habitants de les grans ciutats europees que, sobretot en els anys centrals del segle XIX, testimonien com el soroll de les fàbriques havia silenciat les cançons dels cecs, o les veus de les dones que cantaven tot estenent la roba. Encara al segle XX, en la duríssima postguerra civil, Manuel Vázquez Montalbán va escriure planes ja clàssiques sobre el paper de la música i de les cançons de la ràdio en la sensibilitat popular.

Segons es desprèn de la investigació del volum que comentem, Barcelona va ser en el trànsit dels segles XVI al XVII “una ciutat de danses i guitarres”, amb carnestoltes animats i organitzats “per barris”, amb autonomia en la despesa i nascuts molt sovint directament des de baix. Garcia Espuche recull un text del cronista Miquel Ribes, que l’any 1616 escriu a propòsit del Carnestoltes: “La gent que balla/ a vela i rem/ molt en extrem,/ com és costum/ ab gran tum tum/ de tamborins;/ vells i fadrins/ i menestrals,/ en dies tals/ tothom fa festa.” A Barcelona, les guitarres eren “l’instrument dels fadrins”, i la vida de taberna no deixava de ser preocupació dels benpensants i de les autoritats eclesiàstiques, que la veien de mal ull; l’esca del pecat (jovent, música i taberna) estava al centre de les preocupacions dels poders públics ahir, com ho està avui.

Josep Borràs, en un documentat article sobre “Els instruments musicals i els seus constructors”, descriu els tallers de construcció d’instruments barcelonins del XVII “que disposen d’una base tecnològica que poc temps abans hauria resultat inaudita”, on des del 1556 existia un gremi propi (els dels torners) que fabricaven des de flautes i xeremies fins a oboès i fagots. Barcelona comptava amb una cobla de ministrils (l’antecedent de l’orquestra de la ciutat) que actuava a recepcions oficials, processons i actes públics, així com a oficis de dies sants especialment solemnes. Ens explica fins i tot amb un cert detall l’organització dels trompeters de la ciutat (prop de la dotzena d’integrants) que Barcelona tenia “en nòmina”, igual que ciutats com Bolonya, Nàpols, Florència o Anvers. Joan Pellisa, ultra aportar-nos documentació molt interessant sobre els lutiers de l’època, també documenta d’una manera exhaustiva la vinculació entre els gremis de fusters i els músics de la ciutat.

Òbviament, en una ciutat del pes de Barcelona no hi podien faltar nissagues d’organistes i en aquest sentit l’article de Josep Borràs recupera la informació que ens aporten dos llibres molt significatius per a la cultura musical del segle XVIII: Guía para los principiantes (1720), de Pere Rabassa (Barcelona, 1683-Sevilla, 1767), i Mapa armónico, de Francesc Valls (c. 1671-1747), mestre de l’anterior i mestre de capella a la catedral de Barcelona entre 1709 i 1726.

Però potser per a un lector curiós i no professional de la música el més significatiu del volum es troba entre les planes de l’article “Músiques de la Barcelona barroca” (1640-1711), de Josep Dolcet, que documenta el món de la música dels mestres de capella, escolans i organistes i, sobretot, el naixement de l’òpera a Catalunya a la cort reial de Carles III. L’òpera italiana és la gran novetat de l’època i els Dietaris de la Generalitat deixen constància que després del casament del rei i “acabats els besamans dels Comuns anaren Ses Magestats a veure una òpera italiana que es representaria en la casa de la Llotja de Mar”. El lector no pot deixar d’imaginar-se l’escena. Segurament convindria aprofundir en la relació entre els músics catalans i italians de la Cort i algun dia potser tindrem més informació sobre la vinculació del compositor català instal·lat a Itàlia Domènec Tarradellas amb l’ambient austriacista. Pocs catalans saben que les obres de Tarradellas, que avui s’estan reeditant, eren considerades a l’altura de les més importants d’Europa —tant, que fins i tot Diderot en parla a El nebot de Rameau. En tot cas, la lectura del volum no deixa lloc a cap mena de dubte: Barcelona ha estat una ciutat sofisticada i musical des de fa segles! I ho vol seguir essent.

• Jardins, jardineria i botànica
• Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
• Albert Garcia Espuche (direcció)
• Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
• Barcelona, 2008
• 229 pàgines

Jardins, jardineria i botànica (2008) és el primer llibre de la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700, una sèrie que ha publicat fins ara deu volums sota un doble designi: el de donar a conèixer i situar les troballes que s’han fet en l’excavació del Born i el de situar la Barcelona dels segles XVII i XVIII a partir de la microhistòria i d’una acurada comprensió de la vida quotidiana, especialment a partir dels arxius notarials i gremials. En aquest primer llibre hi participen Albert Garcia Espuche, Montse Rivero Matas, Josep M. Montserrat Martí i Neus Ibáñez Cortina. El volum es clou amb la transcripció, a cura de X. Cazeneuve, del manuscrit anònim del 1703 Cultura de jardins per governar perfetament las flors, arbres y plantas per la constel·lació de Barcelona, un autèntic manual de jardineria, obra d’un bon afeccionat, que descriu amb tot detall el món de les flors i les plantes “per a qui vol un jardí ab bon consert y polit”. Aquest text va precedit per un interessant article de Montse Rivero, “Cultura de Jardins. Les anotacions d’un jardiner”, que ens permet saber, per exemple, que en el clima de Barcelona (una mica més fred que l’actual) es podien conrear tarongers i llimoners sense cap mena de protecció hivernal.

És significatiu que a l’inici de l’edat moderna aparegui el concepte de jardí contraposat al d’hort. Un jardí és un espai dedicat a la flor ornamental, amb una certa organització arquitectònica dels espais i amb una finalitat de lleure. L’hort, en canvi, és un espai d’agricultura de subsistència, alimentària, i sovint serveix com a entreteniment a persones d’edat que no poden sortir al camp. El jardí, de model versallesc, italià o centreeuropeu, sempre ha tingut una funció simbòlica i marca un estatus; ens parla de la sensibilitat urbana i cortesana. L’hort, en canvi, ens diu coses sobre la difícil subsistència en societats rurals, tancades i sovint agitades per l’espectre de la fam. El jardí és urbà i l’hort, en canvi, és periurbà.

Hi ha alguna cosa d’íntim i d’infranquejable en el jardí, de manera que el fet de recloure’s a l’hortus conclusus, al “jardí secret”, aliè al soroll de món, va ser sovint en els literats clàssics el gest i la metàfora exacta de l’ànima sensible. No sabem com era el Jardí d’Epicur, model d’harmonia i amistat per excel·lència al llarg dels segles, tot i que consta que s’acostava més a l’hort que no pas al que avui identificaríem com un espai d’oci. Però el tòpic de l’hortus amoenus pagà (barreja de biblioteca i jardí, en una carta de Ciceró) va durar poc a mans dels bàrbars i no va reaparèixer fins al Renaixement. Els cristians medievals i els primers humanistes que, com Petrarca i Boccaccio, veien la naturalesa com un espai perillós, van reconstruir (potser a partir d’una matriu àrab) tota una mitologia de les flors i el jardí que els servia com a espai de plaer, d’entreteniment i de relació social. El laberint era, al mateix temps, un símbol i un joc de societat.

Saber que Barcelona va ser al llarg dels segles XVII i XVIII una autèntica “ciutat de jardins”, on s’importaven flors d’arreu i es creaven varietats autòctones de tulipes, significa com a mínim tres coses: que no era una ciutat densament poblada (la densificació de la ciutat va ser una més de les conseqüències de la derrota de 1714); que era una ciutat amable i rica, amb gent prou sofisticada per disposar de temps i diners per dedicar-los a l’oci cum dignitatem, i que era una ciutat ben connectada amb el món, on arribaven fruits i llavors que els jardiners feien créixer. Pere Serra Postius encara podia descriure (entre 1734 i 1748) els horts de la Fusina, propers a la Ciutadella, dient que “se dubte que en altre part del món hi agués passeig més alegre y deliciós”. Les aigües del Rec Comtal garantien un abastiment continuat a la ciutat i ens consta, tal com descriu amb prou detall aquest mateix volum, que per a un gran nombre de comerciants l’“hort de regalo” era un petit luxe a l’abast.

Si la jardineria és un sinònim de la civilitat i la flor és una expressió de bon gust, no hi ha dubte que la Barcelona que conreava “horts de regalo” amb plantes d’anís, lavanda, tarongina o romaní a les cases havia de ser un lloc eminentment civil. La derrota de 1714 no va ser només un daltabaix polític i institucional. Com sempre passa en totes les guerres, va significar, a més, un daltabaix en la civilitat.