Barcelona s’ha anat construint pàgina a pàgina des de Miguel de Cervantes fins als nostres dies. És la ciutat més literària de totes, feta de pàgines i carrers, de barris i de tinta. És literatura sota el fanal indecent d’un prostíbul. És més que una ciutat.

© Manel Andreu

Percebuda en una cantonada mediterrània del mapa peninsular, Barcelona és la ciutat més literària de totes. Tant és així que fins i tot Don Quixot hi va caminar i hi va visitar una impremta. Convé recordar les paraules que Cervantes va fer dir al seu personatge més universal: “Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.

Des de Miguel de Cervantes fins avui, Barcelona s’ha anat construint pàgina a pàgina, i ha quedat definida a partir del segle passat amb la mirada de Juli Vallmitjana, un autor oblidat avui dia, però d’una intensitat única a l’hora de captar la vida a l’altra banda dels marges. Gitanos, ravals, barraques, nens tinyosos i aigües estancades on va quedar submergida una època que va castigar Barcelona amb la realitat de les epidèmies i de la fam. La ciutat que no volia veure ningú, la va denunciar Vallmitjana a les seves obres.

Si modernament hi ha hagut un hereu de Vallmitjana, és sens dubte Francesc Candel, fill d’emigrants que va créixer a les barraques de Montjuïc i que va escriure unes històries plenes de cicatrius i sabors obscens. Uns anys després sorgiria un altre fill bastard de Montjuïc: Francisco Casavella. Per a Casavella, Barcelona va ser mare, núvia, esposa i alguna cosa pitjor: una exdona amb qui continuava compartint pis, vergonya i una salutació de circumstàncies a la porta del lavabo. Casavella va deixar escrites les millors pàgines de la Barcelona de finals del segle passat. Sens dubte, el millor narrador de la seva generació, que també és la meva. Juan Marsé ho assegurava.

Ja que escrivim sobre Marsé, cal apuntar que Barcelona no seria Barcelona sense l’ajuda de Marsé i d’unes aventis que van contribuir a aixecar els fonaments d’una ciutat arruïnada per la guerra. L’agressió que va patir per part de l’Espanya dels privilegis es va fer més suportable gràcies a la imaginació d’homes com Marsé o Francisco González Ledesma, que es va convertir en Silver Kane per entretenir la postguerra. Ho va fer escrivint novel•les de butxaca per a adults; històries d’acció directa on l’heroi era un cowboy cremat pel sol i per la pólvora, però que podria haver estat un d’aquells llibertaris que van lluitar per defensar la dignitat del seu poble. Un d’aquests personatges de carn i ossos que apareixen a les memòries de García Oliver, el combatiu anarquista que, juntament amb Ascaso i Durruti, formaria el grup d’acció Los Solidarios, un grup que només podia sorgir a Barcelona, bressol de l’anarquisme actiu.

Amb tot, si hi ha una novel•la que conté totes les altres novel•les de Barcelona i sense la qual no existirien ni Marsé, ni Mendoza, ni González Ledesma, ni jo mateix, i que és la mare dels ous de la novel•la contemporània escrita en castellà –tot i que va ser escrita en català–, és Vida privada, de Josep Maria de Sagarra. És la història de la família Lloberola, una família exemplar que va veure com el seu llinatge es floria; una família de classe alta a qui deixaria exposada el corc del vici. Ara que preparo una novel•la que es desenvolupa a Barcelona, carrego la motxilla amb les obres de tota la colla i oriento el meu rumb cap a aquesta ciutat tan literària com certa. Perquè Barcelona són pàgines i carrers, barris i tinta. Barcelona és literatura sota el fanal indecent d’un prostíbul. Barcelona és més que una ciutat.

.