Quant a Miquel Puig Raposo

Economista

Només hi ha dos models turístics: el bo i el dolent

En la mesura que el nostre turisme es basa en la creació de llocs de treball mal remunerats, no tan sols crea poc valor, sinó que fa una redistribució favorable per als turistes i els empresaris turístics i perjudicial per a la resta de la societat. El model actual desemboca en un seriós conflicte.

Podem provar de classificar el turisme barceloní en diferents models: de creuers, de congressos, arquitectonicocultural, de compres, de comiats-de-solter-i-caps-de-
setmana-de-baix-cost, etcètera. Cada un presenta característiques molt diferents que apassionen els experts i són crucials per als professionals. Sense ser ni una cosa ni l’altra, el meu punt de vista és el del ciutadà que ha de conviure amb el turisme, i que té uns ingressos que no en depenen més que molt indirectament. Des d’aquest punt de vista només hi ha dos models turístics: el bo i el dolent. El bo és el que crea molt de valor i el distribueix correctament entre la ciutadania, i el dolent és el que en crea poc i el distribueix de mala manera. El turisme barceloní és dels dolents, però és al nostre abast convertir-lo en un dels bons.

Anem a pams. El turisme crea valor i té costos, i la qüestió és maximitzar el valor i minimitzar els costos. Genera valor perquè crea llocs de treball i perquè els turistes paguen per gaudir d’un patrimoni heretat: l’entorn. I té costos perquè els turistes pertorben la mateixa bellesa que persegueixen, causen aglomeracions i encareixen els productes. Està molt bé que els turistes dinin a prop del Park Güell, però és una calamitat que tornar la tranquil·litat al parc hagi exigit establir-hi una entrada de vuit euros.

El nostre turisme crea poc valor

Disposem d’estadístiques que mesuren la despesa que fan els turistes, sobretot els estrangers, i, com que és molt alta, es proclama amb entusiasme tot sovint. Ara bé, el valor que crea el turisme no és igual que la despesa que fan els turistes. De la despesa, cal descomptar-ne els diners que no es queden a Barcelona: el combustible i l’amortització de l’avió o del creuer, el cost dels articles d’importació que compren al passeig de Gràcia o a La Roca Village, etcètera. La millor manera de veure el valor que crea el turisme consisteix a sumar els salaris que s’emporten a casa els treballadors del turisme, els beneficis de tots els empresaris que hi operen i els impostos que n’obtenen les administracions públiques. En el nostre cas, aquest valor és baix.

És baix perquè la major part d’aquell valor se l’emporten els salaris, i els salaris que cobren els treballadors que atenen els turistes són, en general, molt baixos. I molt estacionals. Dissortadament, aquesta és una afirmació que no es pot basar en estadístiques fidedignes perquè no només no n’hi ha, sinó que seria dificilíssim dissenyar-ne, ja que “treballador turístic” és un concepte equívoc: fins a quin punt ho és un dependent del passeig de Gràcia? I un quiosquer de la Rambla? I un taxista? No obstant això, hi ha molts indicis que apunten en aquesta direcció: ens els proporcionen les dades salarials de sectors molt estacionals (com l’hostaleria i la restauració), de comunitats molt dependents del turisme (com les Balears) i de col·lectius concrets: personal contractat per servir copes en xiringuitos de platja, o el servei d’habitacions, subcontractat pels hotelers…

Finalment, tenim els indicis macroeconòmics. Per exemple, que els ingressos del turisme per habitant no són superiors a Catalunya que a Àustria –uns 1.750 euros anuals–, mentre que la pressió turística és molt més intensa a Catalunya que a l’esmentat país centreeuropeu. La raó és clara: un cambrer austríac cobra molt més que un de català. Arribats a aquest punt, la pregunta és inevitable i molt pertinent: si Barcelona és molt més atractiva que Viena, per què els nostres treballadors turístics han de cobrar menys per fer la mateixa feina?

Una redistribució perversa

El turisme ha creat molts llocs de treball. Sens dubte. Però la major part els han ocupat immigrants. Ja he dit que no es pot parlar amb certesa del mercat de treball turístic, però els indicis són també en aquest cas inequívocs. Per aportar només una dada: des del principi d’aquest segle, el nombre de llocs de treball creats a Espanya (la Seguretat Social no desagrega territorialment aquesta informació) pels sectors que habitualment s’identifiquen amb el turisme –hostaleria i restauració, agències de viatges, etcètera, a més del comerç–, coincideix exactament amb l’increment que ha experimentat el nombre de treballadors estrangers. Aquest fet limita extraordinàriament el benefici que la societat barcelonina en general hagi pogut obtenir del turisme.

Però això no és tot. Molt més important és l’impacte que tenen en la societat en general els treballadors amb ingressos baixos. En síntesi: una persona que cobri menys de 1.200 euros al mes pagarà en impostos al llarg de la seva vida (sobretot per l’IVA d’allò que consumeixi) una quantitat molt inferior a la despesa pública que generarà en educació, en salut i en l’àmbit sociosanitari. Pel que fa als treballadors estacionals, tenen dret a una pensió que supera el valor de les seves cotitzacions. Tot això no és res més que el resultat d’una estructura social que protegeix els qui menys guanyen i que ens caracteritza com a societat civilitzada, però que és del tot rellevant per analitzar la distribució del valor generada pel turisme: quan un turista paga un servei prestat per un treballador que cobra menys de 1.200 euros al mes o que és estacional està sent subvencionat, perquè el servei d’aquella persona costa més.

Dit d’una altra manera, en la mesura que el nostre turisme es basa en la creació de llocs de treball mal remunerats –la major part dels quals són ocupats per immigrants–, el turisme no tan sols crea poc valor, sinó que produeix una redistribució del valor favorable als turistes (i als empresaris turístics) i perjudicial per a la resta de la societat, l’empobriment de la qual es manifesta en forma de serveis socials més congestionats i de pensions més amenaçades. Els veïns de la Barceloneta protestaven per les molèsties que els ocasionen els turistes. No sabien que, a més, els empobreixen.

Què s’hi pot fer?

Els atractius turístics de Barcelona són excepcionals, com també ho és l’encert que ha caracteritzat els gestors privats i públics que els han promocionat. No obstant això, el nostre turisme crea poc valor i el distribueix d’una manera perversa. La solució no la poden aportar els empresaris, perquè caldria apujar el salari mínim o bé augmentar la pressió fiscal. Un cambrer vienès guanya més que un de barceloní no perquè sigui més hàbil amb la safata, sinó perquè està estipulat així.

Pel que fa als impostos, quan AENA va doblar la taxa al Prat i la Generalitat va implantar la mal anomenada taxa turística, es van fer prediccions apocalíptiques, però el nombre de visitants ha continuat creixent de manera imparable. En cap dels dos casos l’empresari no hi perd, perquè pot traslladar el cost als turistes. I els turistes no deixaran de venir a Barcelona perquè la cervesa hi sigui més cara; si aquest fos el cas, deixarien d’anar a Viena.

Em demanen que faci una predicció a deu anys vista. És clara: si continuem amb l’actual model de minimització de salaris i maximització del nombre de turistes, ens trobarem amb un conflicte seriós, perquè aquest model beneficia uns quants i perjudica la majoria. Si som capaços de traslladar als turistes els costos reals que generen, els barcelonins estarem pagant un preu raonable per viure en una ciutat desitjada.

Barcelona, on vas?

Per Miquel Puig Raposo.

Respon

Es vol consolidar Barcelona com una ciutat capdavantera a Europa. La materialització del projecte té quatre requeriments: un hinterland amb una economia potent, comunicacions amb el món, creació de ciència i tecnologia i atractiu per viure-hi. Quina és la situació en cada un d’aquests àmbits?

“Si ens llevem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora […] som un país imparable.” Josep Guardiola, 8 de setembre de 2011

En la nostra infància, la imatge d’una ciutat moderna i dinàmica era la d’un downtown de ciutat americana. Tanmateix, quan li va ser possible construir gratacels, Barcelona va resistir la temptació de concentrar-los. Per què? Perquè els barcelonins detestaven la idea d’un barri que quedés desert a partir del vespre. Perseguien l’equilibri a través de la dispersió de les zones d’oficines: edificis “singulars”, petites concentracions a la part alta de la Diagonal, al carrer Tarragona, més tard Diagonal Mar…, per tal que no sols no matessin la vida dels barris, sinó que hi creessin llocs de treball revitalitzant el seu teixit tradicional: els habitatges, les botigues, els tallers, els punts de socialització. El resultat: una ciutat atractiva per viure-hi i per treballar-hi.

Ara bé, malgrat aquest conservadorisme urbanístic, es vol consolidar Barcelona com una ciutat capdavantera a Europa. La materialització del projecte té quatre requeriments: un hinterland amb una economia potent, comunicacions amb el món, creació de ciència i tecnologia i atractiu per viure-hi. Com estem en cada un d’aquests àmbits?

Per sort, segments molt importants de la indústria catalana –l’automòbil, l’alimentari, la química– resisteixen, però en un context de lent retrocés: fins i tot en relació amb la mitjana espanyola, l’economia catalana es desindustrialitza. D’altra banda, així com el port ha seguit expandint-se i es beneficia del fet que la principal ruta marítima passa ara per la Mediterrània, no s’ha pogut vèncer la desídia de l’estat espanyol a millorar-ne les connexions amb l’exterior. Al seu torn, la ciutat ha preferit dedicar el pulmó de terrenys que envolten el port a activitats desvinculades d’aquest (una presó, una ciutat de l’audiovisual, una vila olímpica) comprometent les oportunitats de desenvolupar-hi activitat econòmica vinculada al tràfic marítim. Em temo que, en aquest cas, l’objectiu de crear barris equilibrats és un error, perquè el port té un gran futur, però ha de poder respirar.

En canvi, Barcelona ha fet una aposta decidida per potenciar el turisme, l’inici de la qual s’associa amb els Jocs Olímpics, que la van donar a conèixer al món sota una llum favorable: una ciutat mediterrània que era capaç d’organitzar uns jocs alhora frescos i eficients. Després va recuperar la capacitat per organitzar grans fires i congressos dotant-se d’infraestructura –el Palau de Congressos de Catalunya, el Centre de Convencions Internacional de Barcelona, la Fira de Barcelona-Gran Via– i, gràcies a la tenacitat de l’alcalde Maragall, enfrontat per aquest motiu al lobby hoteler, de nous hotels. Per la seva banda, el port va fer un esforç considerable per posicionar-se com a receptor de creuers.

L’èxit ha estat extraordinari i Barcelona s’ha convertit en un destí turístic que excel·leix en els segments professional, de creuers, urbà i low cost. Entre altres coses, això ha estat possible perquè l’aeroport s’ha dotat d’una gran terminal i una nova pista que, encara que curta, és apta per a la major part dels vols que hi arriben, fet que li ha permès absorbir el gran creixement del trànsit generat per l’explosió del turisme i disposar encara de molta capacitat excedentària. D’altra banda, el turisme professional i de creuers ha estimulat la lenta però constant obertura de rutes transcontinentals, imprescindibles per a la competitivitat de la ciutat.

Més limitats han estat els avenços en el tercer front, el del “coneixement”. Es va requalificar un barri sencer com a “22@” per especialitzar-lo en activitats econòmiques vinculades a les tecnologies TIC i el multimèdia. Els resultats han estat positius però modestos i, almenys en part, amenaçats per la deserció de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ara bé, en aquest camp Barcelona es beneficia del fet que des de fa una quinzena d’anys la Generalitat manté un esforç importantíssim per desenvolupar un pol científic que té la seva màxima densitat a la ciutat. Gràcies a això, Barcelona disposa, a banda dels equips de recerca a la universitat i als grans hospitals, d’una trentena de centres de recerca de primer nivell (en genòmica, en fotònica, en biotecnologia…). Una dada bastarà per mesurar la magnitud de l’aposta: per cada investigador que l’estat espanyol té a Catalunya (al CSIC), la Generalitat (als CERCA) en té quatre. Una altra bastarà per mostrar que la productivitat del sistema és impressionant: per milió d’habitants, els recursos que els investigadors catalans han estat capaços de captar, en rabiosa competència, del Consell Europeu de la Recerca, només són inferiors als captats per Suïssa, Israel, Països Baixos i Suècia. Ara mateix, la Generalitat lidera la implantació –a cavall entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià– d’un projecte d’alt nivell en formació en el camp de l’enginyeria .

© Albert Armengol
El port no ha parat d’expandir-se i es beneficia del fet que la principal ruta marítima passi ara per la Mediterrània, però no s’ha pogut vèncer la desídia de l’Estat espanyol a millorar-ne les connexions amb l’exterior. A la imatge, la terminal de contenidors des del capdamunt de Montjuïc.

És incert si la Generalitat podrà mantenir l’aposta per la ciència i la tecnologia en el context de la seva angoixosa crisi financera, però que ho faci o no constitueix el factor més important per determinar el dinamisme i la prosperitat de Barcelona.

Finalment, resta el front de la qualitat de vida, allò que tan curosament volien preservar les autoritats urbanístiques i la població. Les promeses de no construir noves vies ràpides van ser oblidades –i perdonades– en el context de la preparació dels Jocs Olímpics de 1992, que va comportar l’execució de tots els projectes del porciolisme, però també una grandiosa obertura de la ciutat al mar. Actualment, Barcelona és percebuda com una ciutat amb una gran qualitat de vida i aquest és, ara per ara, el seu principal atractiu a l’hora de captar inversions. Tanmateix, aquesta qualitat està amenaçada per la conversió de diversos barris en parcs temàtics sense altra vida que la de prestar serveis al turisme. És molt fàcil comprar un gelat prop del Born, però cada cop més difícil comprar-hi peix. D’altra banda, una part molt important del turisme barceloní és el que identifica Espanya amb la laxitud en els horaris, el soroll i l’alcohol. ¿Té sentit que la mateixa ciutat que amb tant de zel va lluitar contra el predomini dels gratacels perquè un barri no es desertitzés al vespre, permeti ara que barris sencers es transformin al servei de la diversió barata i molesta?

Sens dubte, es tracta d’una actitud suïcida, perquè la qualitat de vida que importa per atraure activitat econòmica no és la del turista low cost que ve a passar-hi un cap de setmana, sinó la de l’executiu que es planteja mudar-s’hi. I aquest, a diferència de l’anterior, vol llevar-se d’hora.

Barcelona pot convertir-se en una ciutat capdavantera a Europa, però això no depèn de l’augment de la xifra de turistes que hi pernocten, sinó de la seva capacitat per protegir la qualitat de vida –amenaçada, sobretot, pel turisme barat–, del desenvolupament d’activitat econòmica al voltant del seu port i de l’aposta que s’hi està fent per la ciència i la tecnologia. Per si sola, Barcelona pot fer poc en el tercer camp, bastant en el segon i molt en el primer. No estic segur que les idees estiguin del tot clares.