Pedro Olalla. Foto: Albert Armengol

A Pedro Olalla li agrada passejar pels indrets d’Atenes on es van forjar conceptes com ciutadania o participació, no per rescatar-los com a fòssils, sinó per recordar-nos com podria ser i no és la nostra gastada democràcia. L’hel·lenista va tornar a Barcelona el maig passat per presentar el seu darrer treball: una reflexió sobre la senectut i la societat que envelleix.

Pedro Olalla va néixer a Oviedo l’any 1966 i el seu esperit inquiet s’ha plasmat en tota mena de formats i recursos. Té una trentena d’obres escrites, però s’expressa també a través de la fotografia i el cinema, i encara li queda temps per fer de professor, de traductor i d’agitador del pensament en conferències i debats on no deixa ningú indiferent. Té la virtut de no parlar amb subterfugis. Amb veu pausada i posat tímid, aviat queda clar que el seu pensament reposa sobre un immens bagatge cultural i humanístic. És considerat un dels millors hel·lenistes del nostre temps. Utilitza el seu coneixement –profund i erudit– del pensament i la cultura de la Grècia antiga per proposar-nos una reflexió, sovint àcida però sempre nutritiva, sobre el present.

Està tan enamorat d’aquell pensament i el seu fruit més perdurable, la democràcia, que viu a Atenes des de fa vint-i-quatre anys, i a les seves darreres obres s’ha dedicat a redefinir conceptes bàsics com ciutadania, política o la mateixa idea de democràcia per rescatar-los de la perversió i la desfiguració semàntica que pateixen en el discurs polític actual. Als seus llibres ens invita a pensar críticament sobre la nostra democràcia i comparar-la amb la grega, “l’únic reducte de la història de la humanitat en què el ciutadà comú va tenir la capacitat real de decidir sobre el bé comú i defensar-se davant dels interessos particulars i l’arbitrarietat dels poderosos”, recorda. Una situació ben diferent de la de les degradades democràcies representatives d’avui, on “la política ha quedat segrestada pels poders econòmics”. Perquè, es pregunta, “quin poder tenen uns ciutadans que només poden votar cada quatre anys les promeses electorals d’uns partits polítics que no tenen l’obligació de complir-les?”

Avui, recuperar els referents històrics de la democràcia pot semblar fins i tot subversiu. “Atenes va descobrir que la igualtat política ha de ser el camí que porti a compensar la desigualtat econòmica i que un sistema no pot dir-se democràtic si no aspira a una distribució justa de la riquesa”, sosté. A Pedro Olalla li agrada recordar que la democràcia d’Atenes va durar més temps que qualsevol de les actuals. En realitat, les actuals democràcies parlamentàries s’inspiren més en el republicanisme romà que en la democràcia directa d’Atenes, “on tots els ciutadans eren cridats, no només a debatre i decidir, sinó també a governar i ocupar els càrrecs més alts de les institucions i les magistratures, en molts casos per sorteig”.

Pedro Olalla. Foto: Albert Armengol

Darrerament Olalla ha visitat diverses vegades Barcelona, la més recent al maig passat, per donar una conferència al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) sobre la maduresa política. Ell és un dels quatre intel·lectuals europeus involucrats en el projecte “Ageing Democracies?”, impulsat pel CCCB i l’Open Society Foundation de George Soros. Aquest projecte es va plantejar que l’envelliment de la població europea podia estar al darrere de l’onada de propostes autoritàries, fòbia als estrangers i replegament nacionalista que s’observa a Europa. Els politòlegs han analitzat els comportaments electorals dels majors de seixanta-cinc anys a tot Europa i la seva conclusió és clara: en absolut. L’electorat gran no és més conservador pel fet de ser més vell, i és tan plural i variat en les seves opcions polítiques com el jove. Tampoc és territorialment homogeni. Depèn de la història de cada país. De cap manera la gent gran representa l’immobilisme i el conservadorisme. És un prejudici. L’estudi ha constatat que cada generació sol mantenir-se fidel als principis i valors adoptats en el moment que es van socialitzar en política. Per això és tan important, segons Olalla, la formació d’un pensament crític a través de l’educació.

Repensar-ho tot, a la manera dels clàssics

La seva aportació a aquest projecte és una petita joia (noranta pàgines) que acaba de publicar l’editorial Acantilado. Es titula De senectute politica. Carta sin respuesta a Cicerón, una deliciosa reflexió en format epistolar on parla del que suposa envellir i ens convida a repensar-ho tot, des de la manera com vivim el pas de l’edat fins al gran problema de la distribució de la riquesa. En uns temps en què sovint ens sentim estabornits per l’excés d’informació i estímuls, parar-nos a reflexionar a la manera dels clàssics, com fa Olalla, és una bona manera d’intentar pensar bé.

La societat europea envelleix, certament, perquè vivim més anys i perquè la natalitat ha caigut en picat. Quan els nens que ara neixen compleixin quaranta anys, hi haurà a Europa més octogenaris que menors de quinze anys. Però no ho portem bé. “Les nostres societats –adverteix Olalla–han perdut la capacitat de pensar la vellesa sense pensar en la decrepitud. No veuen el pas de l’edat com una acumulació d’experiència, vivències i saviesa, sinó com el declinar del valor suprem de la nostra cultura, que és la joventut, que d’altra banda és quelcom destinat a desaparèixer”. No es tracta només d’afegir anys a la vida, sinó de donar vida als anys. Perquè, com ja deia Galè de Pèrgam, “no és vell el qui té molts anys, sinó el que té les seves facultats disminuïdes”.

Ara bé, “per arribar a tenir una bona vida no n’hi ha prou amb ser un bon autor de la biografia pròpia. Cal ser coautor, i dels bons, de la biografia col·lectiva”. Si la societat envelleix, significa que la democràcia pot perdre el seu impuls? No necessàriament: “Envellir no està renyit amb la virtut política, l’allargament de la vida no explica el deteriorament moral ni la tendència a la insolidaritat. Si la nostra democràcia envelleix, és perquè ha deixat de ser fidel a la seva essència”, escriu a la seva carta a Ciceró. “Avui, Marc, el món no és tan sols més vell. És també més ric i més desigual”.

Al seu llibre Grecia en el aire (Ed. Acantilado), Olalla pensa en aquests temes des de la sacrificada Atenes actual, acoquinada per la dictadura d’unes polítiques d’austeritat decidides molt lluny. El recorregut pels llocs més emblemàtics de l’antiga Atenes serveix de guia per a una reflexió sobre el present. I troba moltes més connexions del que podríem pensar. Quan passa, per exemple, pel lloc on era el Jardí d’Epicur, al barri Ceràmic. El jardí va ser un refugi de pensament quan la ciutat s’enfonsava com a projecte polític. Fracassada la seva resistència al domini macedoni després de la mort d’Alexandre, els líders dissidents van ser perseguits i es va imposar un nou ordre. Va acabar, si no de iure, sí de facto, la democràcia tal com l’havien entès fins llavors. El canvi va consistir que es va privar de la ciutadania els qui no tenien una fortuna superior a dos mil dracmes, la majoria de ciutadans van ser desposseïts dels seus drets i es va tornar a la dinàmica de la desigualtat. I no patim ara el perill d’un retrocés en les conquestes socials i polítiques?

Avui resulta molt oportú recordar, com proposa Olalla, que en els seus orígens la idea de democràcia estava lligada a la idea de desvincular de la riquesa i de l’origen de casta el poder polític i de decisió. Que una de les primeres coses que va fer la jove democràcia de Soló va ser dictar mesures per eliminar els privilegis i la preeminència del creditors sobre els deutors, que feia aquests tan vulnerables que sovint es veien privats de la seva condició d’homes lliures. No és d’això del que es parlava quan es discutia sobre el deute sobirà a la Unió Europea? No és d’això del que es dol ara mateix la societat grega, recorda Olalla, quan veu que el que ha decidit per amplíssima majoria en un referèndum no serveix de res perquè els qui veritablement decideixen són els representants dels creditors? Pedro Olalla ens adverteix que “el progrés retrocedeix quan permetem que uns pocs s’aprofitin de la injustícia i la ignorància”. Per això, conclou, “un dels reptes més urgents és recuperar el control de la política i fer que la legítima potestat de crear i controlar el diner torni a mans de la societat a través de mecanismes democràtics de govern”.