Potser el més sorprenent de la diada de Sant Jordi és que inciti centenars de milers de persones a remenar i comprar llibres. Malgrat les advertències sobre el suposat declivi del material imprès, la fascinació que els llibres desperten en tot un país durant aquest dia denota que encara mantenen el seu protagonisme.

Vicente Zambrano

Sant Jordi és el patró de vint-i-un països, entre els quals hi ha Anglaterra i Catalunya. No tinc record que el 23 d’abril, la festivitat d’aquest sant matadracs, se celebri gaire a Londres (amb l’excepció –perfectament prescindible– de la tradicional dansa de Morris). A Barcelona, en canvi, la diada es commemora d’una manera tan insòlita –gairebé sonada, podríem dir– que desperta una mena de sorpresa eufòrica fins i tot en els participants més veterans, per no parlar dels novells. Només d’entrar a la Rambla, la rambla de Catalunya o el passeig de Gràcia, veureu com, tant si voleu com si no, acabeu arrossegats per la riuada de gent, flanquejada a banda i banda per parades de llibres a l’aire lliure en les quals hi ha, amagats darrere de la seva mercaderia com si fossin peixaters, un bon nombre de reconeguts autors locals i internacionals. I entremig de les parades de llibres, galledes plenes de roses vermelles amb els seus respectius venedors buscant compradors potencials amb els ulls esbatanats.

Les roses van arribar molt abans que no pas els llibres: ja al segle xv, a la zona dels voltants de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume, el dia 23 d’abril s’hi venien roses amb motiu del dia dels enamorats (el dia de Sant Valentí, que a partir del segle xviii es va fer popular a molts indrets, a Catalunya mai no ha acabat d’arrelar del tot). Els llibres, en canvi, no es van deixar veure a la diada fins al 1929, després que durant dos anys un llibreter valencià hagués intentat engegar un festival literari per tot el territori català. La data triada va ser el 23 d’abril perquè, a més de ser la festivitat del patró de Catalunya, és el dia en què va ser enterrat Cervantes i el dia en què va morir Shakespeare (l’any 1981, també va resultar ser el dia en què va traspassar un dels més grans prosistes en llengua catalana del segle xx: Josep Pla).

El ritual de regalar-se un llibre i una rosa que va sorgir d’aquí va seguir un protocol força sexista fins a l’inici de
la dècada dels noranta: els homes regalaven una rosa a
les dones, que representava que eren més sentimentals, i les dones oferien un llibre als homes, que representava que eren més llestos. Avui dia, aquesta convenció vetusta s’ha engegat a rodar i els llibres i les roses s’intercanvien entre enamorats, amistats i familiars de tots els sexes. (L’any 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor.)

En molts països els escriptors solen ser personatges més aviat llunyans que només veiem quan apareixen en debats televisius o, si tenim sort, quan reciten coses seves en directe a dalt d’una tarima. Durant la diada de Sant Jordi, però, els centenars d’escriptors presents estan completament a l’abast, signant llibres en diferents parades durant tot el dia i més que contents de trobar-se amb els seus lectors, de xerrar-hi, d’intercanviar-hi opinions, etcètera. És una cosa que ens fa bé als escriptors, també, perquè ens permet de conèixer de primera mà l’opinió de la gent per a qui escrivim. (A més, també fa miracles amb els nostres egos notòriament fràgils).

Potser el més sorprenent de la diada de Sant Jordi és que és capaç de fer que centenars de milers de persones remenin i comprin llibres (i no només a Barcelona sinó arreu de Catalunya). El fet que el material imprès –del qual tant s’ha dit que havia d’experimentar inevitablement un declivi o la desaparició mateixa– encara sigui capaç de despertar aquesta fascinació per tot un país (si bé només durant un dia) fa pensar que els llibres encara tenen algun protagonisme, de la mateixa manera que la ràdio mai no va deixar de tenir el seu paper després de l’arribada del cinema, i de la mateixa manera que aquest últim també n’ha conservat el seu fins molt temps després que sorgissin els vídeos, els DVD i YouTube, entre d’altres. Video never killed the radio star, el vídeo no ha arribat a matar mai l’estrella de la ràdio, i el ventall de noves (o relativament noves) formes de comunicació i d’entreteniment segur que no mataran mai el plaer que només podem trobar llegint una veu escrita que ens parla de tu a tu, en silenci, i plena de sentit.