Com serà Barcelona d’aquí a onze anys, observada des del mirador de Nova York? Com es percebrà Catalunya en l’escena global del 2024? Tenint en compte el caràcter de capital cultural, política i econòmica que ja exerceix la ciutat, Catalunya estarà preparada per erigir-se en actor clau del nou món multilateral.
© Guillem H. Pongiluppi
En un article del 2011 per a Foreign Policy, Anne-Marie Slaughter, de la Universitat de Princeton, es va aventurar a vaticinar com seria el món el 2025. Va començar amb el que va anomenar un “exercici d’humilitat”, mirant catorze anys enrere fins a l’any 1997, quan “la Unió Europea tenia només quatre anys de vida, i comptava tan sols amb quinze membres; l’euro no existia […] El terme BRIC, amb què es designa les economies emergents de creixement ràpid del Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina, encara no s’havia encunyat. Internet esclatava, però les xarxes socials no existien”. En paraules de la professora Slaughter: “En catorze anys poden canviar moltes coses, i poques vegades ho fan de la forma que hem previst.”
El que sí que va preveure, això no obstant, va ser un enorme increment del multilateralisme, expressat mitjançant organitzacions regionals a l’Àsia, l’Àfrica i el Pròxim Orient que seguirien l’estela de la UE en la creació de les seves pròpies versions d’integració política i econòmica. En un extrem de l’espectre, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides creixerà; en l’altre, les organitzacions subregionals més petites tindran una influència cada vegada més gran. “El que impulsarà aquesta enorme multilateralització –afirma– és la naturalesa cada vegada més global i regional dels nostres problemes, juntament amb un nombre cada vegada més gran de països que se separen dels seus estats actuals.”
Slaughter també proposa la possibilitat d’una Unió Europea “interconnectada amb una Unió Mediterrània emergent”. Aquesta perspectiva segurament li hauria agradat a Eugeni d’Ors, el qual, sobre l’“inert” món musulmà, va destacar el 1906 “la seva misteriosa i profunda unitat, mantinguda vigorosament per la religió i la llengua sàvia; jo he cregut sentir, vagament, els primers indicis d’una sobtada pròxima explosió de les forces sordes que guarda i cova un món tan vast”. Més endavant, després de la Primera Guerra Mundial, Ors lamentaria les indemnitzacions i humiliacions imposades als alemanys: “Cal somriure amargament davant dels que avui paralogitzen –o sofistiquen– volent veure en les submissions d’avui garanties de llarga pau. Una submissió, garantia de pau? No, sinó de lluites noves.” La solució d’Ors per als mals d’una Europa que s’ensorrava era, en una paraula, “Federació”. Sens dubte, una aliança entre la Unió Mediterrània de l’Islam i la Unió Europea l’hauria complagut.
Una vegada més, la visió del futur és més clara des de la perifèria i especialment des de la ciutat. D’una manera similar, Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i president de la Generalitat que va ser, va predir que la nació estat aniria perdent rellevància, a mesura que les entitats supranacionals, com el Parlament Europeu, i altres entitats complementàries, com les ciutats, les regions i les coalicions regionals, assumissin cada cop més les competències de govern que anteriorment havien recaigut en les capitals d’estat. En les notes per a un simposi del 1998 sobre la devolució de competències que va organitzar ell mateix al Remarque Institute de la Universitat de Nova York (juntament amb Tony Judt, Richard Sennett i Xavier Rubert de Ventós, entre d’altres), Maragall va tractar la qüestió de la redistribució del poder a Europa. “És fonamental que es percebi que la distància és un llast polític. La gent vol que les coses estiguin a prop i poder exigir responsabilitats. El Tractat de la Unió Europea reconeix aquest principi de proximitat en el seu preàmbul, però no el fa operatiu en el text. Mentre Europa va camí de ser cada vegada més una supernació, les regions i les ciutats s’esforcen per recuperar els poders que van perdre amb la formació dels estats entre el 1492 i el 1871. Paradoxalment, ara aquests poders són útils i possibles en l’àmbit local i en el nivell de les nacionalitats oblidades per la història, així com en el de les noves regions administratives. La globalització i la recuperació de les identitats van de bracet.”
© Dani Codina
Una imatge de la manifestació multitudinària de l’11 de setembre de 2012 a Barcelona, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana sota el lema de “Catalunya, nou estat d’Europa”.
En aquest panorama de canvis en les estructures geopolítiques, Catalunya representa un cas paradigmàtic pel que fa al potencial d’un govern àgil: té una empremta de carboni relativament baixa; suficient població i institucions d’ensenyament superior per mantenir una puixant societat del coneixement; una àmplia diversitat cultural i ètnica –segons els sociolingüistes, a Barcelona es parlen més de 200 idiomes– i una contrastada capacitat d’integració; una suficient descentralització de les institucions culturals que permet la ràpida circulació d’idees i productes (la “Catalunya-ciutat” que va concebre Eugeni d’Ors, amb la seva xarxa de biblioteques públiques, a principi del segle XX), així com una visió i un abast internacionals que superen amb escreix les seves dimensions i població. Tenint en compte que Barcelona, essent un imant per als visitants i un referent per a la societat creativa, ja exerceix el paper de capital cultural, política i econòmica, Catalunya està preparada per erigir-se en actor clau del nou món multilateral.
Per tant, seguint l’exemple de Slaughter, fem-nos la pregunta següent: Com serà Barcelona d’aquí a onze anys, observada des del mirador de Nova York? Com es percebrà Catalunya en l’escena global del 2024? Postulem l’escenari següent:
Som a l’11 de setembre de 2024. A les Nacions Unides s’està hissant per primer cop la bandera catalana i el secretari general, originari del Sudan del Sud, admet Catalunya com a nou estat membre. A remolc del referèndum català de 2014 sobre l’autodeterminació, va sorgir a Espanya un partit de coalició àmplia que incloïa en la seva plataforma els drets fonamentals de les nacionalitats que configuren l’estat espanyol. L’ambaixador espanyol fa els primers comentaris de benvinguda al nou estat i presenta el president de Catalunya.
Per celebrar l’ocasió, el Metropolitan Museum of Art, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic han col·laborat per presentar una gran exposició d’art romànic i gòtic, en què destaca el claustre de Sant Miquel de Cuixà. Molt a prop, a Washington Heights, s’està planificant la creació d’un centre per a l’estudi de l’art romànic i gòtic, impulsat per Catalunya, França i Alemanya. La Xarxa d’Universitats Politècniques de Catalunya aviat començarà les obres pioneres d’una incubadora d’enginyeria en cooperació amb Stanford i la Universitat Tecnològica de Qingdao, en la línia de la col·laboració entre les universitats Cornell i Technion que s’havia posat en marxa el 2012.
© Dani Codina
Manifestació multitudinària de l’11 de setembre de 2012 a Barcelona.
Gràcies a l’acolliment estratègic de Barcelona d’una coalició de ciutats mediterrànies, la tercera planta del nou Centre Cultural Català (el centre ocuparà quatre plantes senceres d’un edifici verd sobre pilons al riu Hudson, dissenyat per Carme Pinós) servirà de seu als representants de l’IEMed i de la Fundació Dieta Mediterrània. Disposarà d’un auditori i un espai d’exposició i hi haurà oficines per a les delegacions culturals de les Illes Balears i València, Andorra i Perpinyà. Hi ha grans expectatives entre la comunitat d’amants del menjar, ja que, a la riba oposada al Centre Cultural Català, s’ha obert un restaurant insígnia de cuina catalana i una xarcuteria (amb gran esforç diplomàtic s’ha retirat la prohibició d’introduir productes del porc) amb menjars i vins catalans. L’establiment està tenint molt bona acollida entre els periodistes gastronòmics i els blo-guers locals i nacionals.
L’ambaixador català a l’ONU es reuneix amb el senador Rush Holt de Nova Jersey per considerar la possibilitat d’exercir pressió internacional a favor del llargament encallat projecte de llei del senador en suport de les llengües menys conegudes. L’alcalde Akinyemi de Barcelona, que es troba a Nova York per a la cerimònia de les Nacions Unides, es reunirà amb l’alcalde Sinha de Nova York per parlar de plans a llarg termini per a la prevenció d’inundacions. A Washington, D. C., on l’ambaixada ja fa temps que funciona, s’hi celebren molts esdeveniments, però la importància simbòlica no se li escapa a ningú: totes les mirades estan posades sobre Catalunya a les Nacions Unides.