Al poble, la meva mare ens deia: “Heu de dir adéu a tothom”; però a Barcelona ens estirava el braç i ens deia: “No digueu adéu, no veieu que no els coneixeu?” Barcelona era la ciutat dels NO: no feu, no correu, no badeu, no us atureu, no toqueu. I els nostres avis tenien por de tot: nena, vigila el cotxe, la moto, l’autobús…

© Elisenda Llonch

El primer cop que vaig veure un immigrant va ser a l’estació de Mercat Nou, al final dels noranta. Bé, per ser exactes, va ser la primera vegada que en vaig ser conscient. La vaig veure i vaig pensar: im-mi-grant. Perquè era una dona. Però hi havia alguna cosa més, nova, setinada: la immigrant era negra. Havien de passar uns quants anys més fins que vaig saber que n’havia de dir subsahariana. O d’origen subsaharià. Encara que no ho fos. La meva companya de pis, que estudiava antropologia, em va dir que no hi havia races, que hi havia ètnies. Perfecte: mai no havia fet servir la paraula “raça”, i ara podria passar directament a la paraula “ètnia”, la bona.

Abans de l’onada, per a mi, això dels immigrants i els emigrants només era una pregunta d’examen. A socials de sisè vaig haver de recórrer a una regla mnemotècnica: “La Rocío va e-migrar de Barcelona i va im-migrar al poble.” La Rocío, al nostre poble, venia a col·legi amb la bata d’una escola de quaranta alumnes per classe i per carnaval es disfressava de sevillana. Però això no entrava a examen. El que entrava a examen era l’exemple de la mestra: els pares de la Rocío van emigrar de Jaén i van immigrar a Barcelona. I la Rocío puntualitzava: “Belviche.” Fins aleshores, els de la classe ens pensàvem que aquella família eren castellans i prou. I si Jaén sonava estrany, com els pobles d’Informe Semanal, Belviche sonava estranyíssim: che, che, che. Com la samarreta aquella de Viva la Revolución.

Servidora, però, sí que sabia què era Belviche: l’estació que ma mare sempre esmentava quan, al tren, el meu germà i jo li preguntàvem per vintena vegada: “Que encara no arribem?” Quan ella deia: “Ja som a Belviche”, sabíem que els avis ja ens estaven esperant a Sants. Ma mare també deia Belviche com la Rocío, en castellà, i com els avis, que a més a més deien el Paral·lelu, Valle-Hebrón i Viviendes del Congrés.

Vaig trigar uns quants estius a saber que aquell so s’escrivia “Bellvitge”, perquè les vacances anteriors mai no m’havia pogut fixar en res més que no fossin aquells blocs mastodòntics de Tente que podrien encabir, cadascun, totes les famílies del poble. Quan el tren alentia la marxa, el vidre em planxava el nas: veia passar els blocs amb tendals verds, els blocs amb tendals taronja, i interrogava aquells contraforts misteriosos que no sabia que eren caixes d’ascensors. Blocs i torres, blocs i més blocs, arrelant entre furgonetes blanques, Seats 124 i 131, Renaults 6, 7 i 12, amuntegats sobre terra, tolls i marges com supervivents d’un terratrèmol. Als nens del poble, la Rocío ens parlava de Bellvitge com si fos Beverly Hills. Segurament s’enyorava.

Després de tres hores de viatge, infinites per al temps dels infants, el tren entrava oficialment a Barcelona. I, abans d’arribar a Sants, passava per Mercat Nou, una estació de metro inhòspita, tot i ser exterior, que ja era plena de grafits quan els grafits eren el màxim exponent de la degradació. Fins que es va remodelar, Mercat Nou era el Bronx de Sants, i si el Bronx fa olor de pixum, amb més raó. Oferia totes les emocions per a l’intrèpid vianant: forats per sota les vies, escales descobertes i túnels soterrats. Per pujar a Sants, hi havia un pas separat de l’andana per una tanca metàl·lica, perfecta per fer-hi dringar un bat de beisbol i intimidar una banda rival. Al final, podies admirar un poema de Leonard Cohen amb la tècnica d’esprai sobre maó vist. Així era Mercat Nou l’any que vaig veure una immigrant amb totes les lletres, i així seguiria quan els immigrants, com els grafits, esdevindrien tot el color d’aquella estació.

Però vint anys abans, tot això només ho coneixia des de la finestra del tren. Mercat Nou era on el feix de vies feia coincidir, gairebé sempre, el nostre tren verd amb el metro blau, ple de viatgers que no se saludaven. Al poble, la meva mare ens deia: “Heu de dir adéu a tothom”; a Barcelona, ens estirava el braç i ens deia: “No digueu adéu, que no veieu que no els coneixeu?” Barcelona, a banda de ser la ciutat de la meva mare, era la ciutat dels NO: no feu, no correu, no badeu, no us atureu, no toqueu.

A la ciutat dels NO, els meus avis vivien a Sants-Badal. Del barri, en recordo l’olor floral de les voreres mullades, fregades per les veïnes de bon matí. El cant dels canaris als balcons. La boca de metro de Badal, que desprenia un baf calent, de pastilla de frens cremada. L’olor de làctics i col de les botigues on venien les copes Chambourcy.

A la ciutat dels NO, els nostres avis tenien por de tot. Nena, vigila el bolsu, li deia l’avi a l’àvia. Nena, si es fa fosc agafa un taxis. Nena, vigila el cotxe, la moto, l’autobús. Per això, no és difícil d’imaginar el seu terror el dia que, al metro de Badal, vam entrar sense adonar-nos en un vagó pres per una banda de punks. Quan les portes es van tancar, els avis van quedar paralitzats: els seients de paret eren ocupats per nanos i nanes amb unes crestes de pam, texans estripats i jaquetes perforades. Jeien abaltits, sostenint ampolles i cigarretes, com si fossin al menjador de casa. Mira: la mà encara em fa mal de la pressió dels dits d’obrer de l’avi. El meu germà deu tenir un record similar de la mà de l’àvia. El seu pànic ocupava més metres cúbics que el fum de l’ambient, vibrava més que el casset que roncava sons vagament musicals. No els miris, no els miris, tremolava l’avi, ara baixarem. Jo vaig girar el cap i vaig continuar mirant, per sota del seu colze. Els ulls no em donaven l’abast: dels cabells tenyits a les jaquetes de tatxes; dels braços nus a les botes reforçades; dels ulls de les noies als ulls dels nois, també pintats. A la nit, quan ho vam explicar a la mare, vaig fer veure que també m’havien fet por, per no espantar més l’avi.