Il·lustració: Lapin

Ara el barri no el reconeix ni la mare que el va parir. Cal dir, amb tot, que la transformació ha sigut per millorar.

“Aquestes nenes, per ser de les barraques, van prou ben arreglades”, van comentar unes dones a la riera d’Arenys de Mar en un to prou alt perquè les sentíssim el grup de nenes de nou anys que desfilàvem sota l’estendard del col·legi de monges del Poblenou de Barcelona.

Era la tardor del 1959. Les monges franciscanes Missioneres de la Immaculada Concepció, un suborde dels franciscans, celebraven el centenari de la creació del col·legi i els actes es van fer a Arenys, d’on era filla la fundadora, Anna Maria Ravell, una mestra que es va fer monja i que ara està en procés de beatificació. Jo anava darrere de l’estendard del meu col·legi i, com les meves companyes, vestia d’uniforme; llaneta de pota de gall, les sabates de xarol molt lluents i els mitjonets ben blancs. Res a veure amb els nens de les barraques. El nostre era el col·le més pijo del barri, perquè tenia patis, a diferència de les acadèmies de pis.

Cal reconèixer, però, que en aquell Poblenou hi havia barraques. N’hi havia a la platja, darrere del Cementiri Vell, al Bogatell… Veia els nens de les barraques del Somorrostro quan agafaven el tramvia 36, el que circulava per l’avinguda Icària i que sempre feia una llarga parada al pas a nivell, pausa que aprofitaven algunes mares per alleugerir-se les cotilles i donar el pit als seus nadons. Però els nens de les barraques no feien por. Eren espavilats com l’argent viu. Els que em feien llàstima i alhora temor eren els nens de la Prote (els interns a la Protecció de Menors), que anaven amb unes bates de ratlletes i el cap rapat (profilaxi per als polls, suposo) i que venien a la meva parròquia, Sant Francesc d’Assís, a fer d’escolanets. La nuesa del cap feia ressaltar el dol dels seus ulls.

Vint-i-cinc anys després d’Arenys, el 1984, quan vaig intentar vendre el meu piset del Poblenou per tornar a la casa on vaig néixer, les immobiliàries no el volien: “No el toquem, aquest barri”, em deien amb menyspreu. Ara me’l prendrien de les mans i les mestresses que em van confondre amb les barraquistes dirien que els meus nets, de tan ben vestits i rossos, semblen nens de la Vila Olímpica.

I amb la Vila Olímpica, el Poblenou va començar a canviar. Hi va haver un projecte previ, el Pla de la Ribera (1965-1968), que va impulsar l’alcalde Josep Maria de Porcioles i que pretenia esborrar el Poblenou i els seus veïns i convertir la zona en la Copacabana que somiava el batlle. Es va acabar arxivant, però moltes empreses van aprofitar per traslladar-se fora de la ciutat i deixar els solars en guaret. En aquest pla, tombat per un incipient moviment veïnal que va aplegar un rècord d’impugnacions, hi van col·laborar Narcís Serra i Miquel Roca Junyent. Vint anys després, els impulsors del projecte olímpic ja van trobar la feina mig feta perquè els solars estaven buits i només va caldre pagar. A alguns, com Carles Ferrer Salat, més del que preveia l’Ajuntament. A d’altres, com els Folch, els van deixar fora del perímetre olímpic a petició del rei i a posteriori es van vendre els terrenys a preu d’or. Els Jocs van fer possible la recuperació de la costa de la ciutat, es va eliminar la línia del tren i es va soterrar el cinturó del litoral. I Barcelona va guanyar el seu millor pati d’esbarjo.

Després dels Jocs va venir la història encara incomprensible del Fòrum, que va servir, però, per anar cosint l’esvoranc entre Barcelona i Sant Adrià; les urbanitzacions de les àrees ara conegudes com a Front Marítim i Diagonal Mar. Però aquests tres projectes ja no van ser tan socials com l’olímpic i un cop més va prevaler l’especulació del sòl.

La rematada ha estat el pla eternament inacabat del 22@, que almenys ha alliberat antigues naus industrials. Algunes s’han convertit en equipaments monumentals. La crisi, primer, i la desacceleració de la inversió municipal, després, l’han deixat, de moment, en standby.

Ara, el Poblenou no el reconeix ni la mare que el va parir. Cal dir, amb tot, que la transformació ha sigut per millorar. Hem passat de ser el cul de la ciutat a ser el barri més desitjat que fa fora els seus veïns de tota la vida, sobretot perquè els lloguers s’han disparat. És la moda. És la gentrificació.