• Aquellos años del boom
• Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013
• Autor: Xavi Ayén
• RBA Barcelona, 2014
• 800 pàgines

Les ciutats estan fetes del que obliden i al periodista Xavi Ayén l’inquietava que a la seva Barcelona no hi hagués rastres del moviment literari en castellà més important del segle xx. El boom llatinoamericà és una estructura polièdrica amb tantes capitals com nacionalitats hi ha entre els seus autors, però és innegable que tots ells van passar anys decisius a Catalunya. Aquí Gabriel García Márquez va aprendre a gestionar la fama mundial i va emprendre la seva novel·la més ambiciosa, El otoño del patriarca. Aquí Mario Vargas Llosa va viure l’apogeu i caiguda de la seva passió revolucionària. Aquí l’agent literària Carme Balcells va donar direcció i sentit al que en altres circumstàncies hauria estat un grup de genis disfuncionals –valgui la redundància– a la deriva.

Aquellos años del boom li va valer, a Xavi Ayén, el premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013, una sort de conclusió forçosa a aquesta investigació que treballava intermitentment des de feia deu anys. En gairebé mil pàgines, el periodista mostra una precisió en el maneig de dades i una documentació exhaustiva que no resultaran alienes als qui acostumen a llegir-ho a la secció de llibres de La Vanguardia, encara que potser sigui més important dir que mil pàgines no sempre són sinònim de totxo.

El llibre s’atura en un període que va des del 1967 fins al 1975, així que, d’una banda, és la història d’una ciutat que se sacseja davant aquell franquisme escloscat. Els anys de la gauche divine, de les nits al Bocaccio, de les cases d’estiu a Cadaqués. A aquesta Barcelona van arribar escriptors llatinoamericans per treballar tranquils, lluny de les convulsions polítiques dels seus països, i Ayén fa un exercici de nostàlgia imaginada passant pels restaurants, les fleques, les guarderies i les cases on alguna vegada van viure.

En paral·lel a aquesta lectura urbana, Aquellos años del boom és el relat de trobades: el dels dos premis Nobel d’aquella generació i l’àmplia xarxa d’escriptors exiliats que van arribar fins aquí amb ells. El xilè José Donoso, el peruà Alfredo Bryce Echenique, el mexicà Sergio Pitol. D’altres, simplement, hi van estar de passada, com l’argentí Julio Cortázar, el mexicà Carlos Fuentes i el cubà Guillermo Cabrera Infante. I altres, la majoria, van quedar en l’anonimat de buscar a la ciutat la fibra màgica que va donar èxit als altres.

L’assoliment més gran d’Ayén va ser comprendre des del principi que aquesta no havia de ser una anàlisi crítica sinó una suma d’històries humanes, així que en la reconstrucció per mitjà de testimonis, cartes i memòries, Aquellos años del boom demostra que a Barcelona es van donar, per primera vegada, les circumstàncies perquè un grup improbable d’amics s’ajuntessin a celebrar que estaven canviant la història de la literatura. Celebraven, és clar, perquè encara no ho sabien. Perquè eren joves i el món hauria de trencar-se de tantes formes en les dècades següents.