Lluís Rabell | Barcelona Metròpolis

El turisme actua com a revelador dels dilemes que encarem. El debat actual ja no se centra en l’alternativa “turisme sí, turisme no”, ni tan sols en la necessitat de dissenyar un model de turisme responsable, sostenible i profitós. La qüestió ara és quina ciutat volem.

Des de fa temps –però de manera singular a partir de l’estiu del 2014, arran de les protestes veïnals de la Barceloneta, l’Òstia i altres barris–, el debat sobre el turisme i els seus impactes en la ciutat ha irromput en l’opinió pública. Certament, Barcelona no és l’única capital europea que ha esdevingut una destinació turística d’èxit i ha experimentat un creixement exponencial del nombre de visites en els últims anys. París, Amsterdam, Londres, Berlín, Roma… –i altres urbs de dimensions més semblants a les de Barcelona– viuen també els efectes d’un increment de la seva població flotant i, concretament, d’un turisme massificat. Aquesta expansió del turisme té a veure amb diferents factors vinculats a la globalització. Entre d’altres, l’abaratiment dels preus dels viatges en avió i, darrerament, també en creuer. Això ha fet que viatjar esdevingués assequible per a milions de persones i ha permès una multiplicitat de desplaçaments que ha obert una veta de negoci important. La rendibilitat d’aquests negocis, però, resulta indestriable –convé no perdre de vista aquest paràmetre– de la possibilitat de socialitzar-ne els costos ecològics; de tal manera que, si bé els guanys són privats, els estralls mediambientals són per a tothom i per a les futures generacions.

Tanmateix, Barcelona presenta unes afectacions particulars. La globalització neoliberal també hi ha deixat altres empremtes, en particular pel que fa a la pèrdua de teixit industrial i la transformació que ha sofert per convertir-se en una ciutat terciària, residencial i de serveis. Un procés que ha coincidit, tot i els governs de signe progressista que han governat durant dècades, amb l’avenç de les polítiques de desregulació en tots els àmbits i el retorn de l’especulació urbanística. El pes que ha assolit el turisme en el transcurs dels últims anys –segons les estimacions, entre un 12% i un 14% del PIB de la ciutat– representa, certament, una proporció important del seu balanç econòmic. El 2014, prop de 17 milions de turistes han vingut a Catalunya. Aquesta xifra representa un increment del 7,2% de visites en relació amb l’exercici anterior. Així i tot, estem lluny de poder parlar amb propietat d’un “monocultiu” econòmic.

No obstant això, cal constatar que el turisme –o més ben dit, la gestió que se n’està fent– té uns efectes poderosos de distorsió en la ciutat i el país; uns efectes que ultrapassen a bastament el pes específic d’aquestes xifres, de tal manera que el sector turístic esdevé el vector d’unes transformacions que es conjuguen amb la tendència a la fractura social i territorial causada per la crisi i les polítiques d’austeritat.

Els Jocs Olímpics del 92 van projectar la imatge d’una ciutat dinàmica, innovadora, posseïdora d’un ric patrimoni arquitectònic i cultural, que havia estat capaç de ressorgir de la grisor del franquisme, d’obrir-se al món, de tornar a mirar al mar… La transformació de Barcelona –que no acabava de definir un model de ciutat, que duia la petjada democratitzadora dels moviments urbans sorgits sota el franquisme, i que no va aconseguir esvair importants desigualtats socials ni en els períodes de més creixement econòmic– va multiplicar el seu atractiu internacional.

L’atractiu d’aquesta Barcelona renovada i contradictòria va donar lloc a una nova onada migratòria en els anys en què el boom de la construcció i el creixement de la indústria turística demanaven mà d’obra, però també va seduir nombrosos ciutadans comunitaris, atrets per la vitalitat de la ciutat; estudiants d’arreu del món…, i professionals, emprenedors i científics que, a través d’una dinàmica creixent de fires, congressos i esdeveniments mundials, es van arribar a convertir en els responsables d’una part substancial dels rèdits econòmics generats per tots els visitants. I aquest atractiu també ha portat una massa ingent de turistes pròpiament dits –de la qual sembla que hem pres consciència de cop i volta.

Vet aquí un procés que situa la ciutat davant de si mateixa. I és que, fins ara, la política de turisme s’ha caracteritzat més aviat per l’absència de política. El model, conduït pels lobbies del sector amb el vistiplau dels poders públics, ha estat sobretot el d’un creixement sense aturador, el d’una mercantilització de la ciutat i el d’una explotació del territori amb lògica “extractivista”, seguint les pautes conegudes de les bombolles. Només cal recordar l’espectacle desolador dels nostres governants mirant de complaure les exigències de Sheldon Adelson perquè instal·lés Eurovegas al Baix Llobregat, o l’aposta pel complex de casinos i hotels que representa el projecte Barcelona World. Aquesta lògica s’ha conjugat amb altres mancances –l’absència significativa de qualsevol política seriosa de reindustrialització que vagi més enllà d’invocacions a l’emprenedoria– i amb altres dèficits –com ara la inexistència d’un parc d’habitatges de lloguer–, i, sobretot, ha trobat un terreny adobat en el tarannà rendista de les nostres elits, disposades a ser sòcies i comissionistes de grans inversors especulatius, des de fons voltor i capitals il·lícits necessitats de blanqueig fins a emirats que patrocinen clubs esportius i compren hotels amb la mateixa facilitat que financen terroristes. Tothom és benvingut mentre porti diners a la butxaca. La promoció dels negocis vinculats a l’expansió del turisme ha contribuït, i d’una manera gens negligible, a proporcionar una pista d’aterratge per a totes aquestes operacions.

La recerca d’un nou model

Sacsejat per les protestes, el govern municipal comença a modular el seu discurs i admet –de moment, sense passar de les paraules– que caldria una regulació per trobar un millor encaix del turisme a la ciutat. En bona hora! De fet, la incidència del fenomen ja és present en tots els àmbits. Ha determinat la fesomia de projectes urbanístics importants: la reforma del Paral·lel s’ha concebut com un “corredor turístic” i no com un eix ciutadà; la de la Diagonal s’ha dissenyat exclusivament en funció d’un turisme d’alt poder adquisitiu; la marina de luxe del Port Vell, punta de llança de tot un seguit de privatitzacions d’edificis emblemàtics de l’entorn, està projectant l’ombra d’una transformació de la Barceloneta –i de la façana litoral– en una zona exclusiva, i es dreça com un obstacle entre la ciutat i el mar…

Però hi ha molt més: hem assistit a la liberalització de les llicències de places hoteleres en la densificada Ciutat Vella, al creixement exponencial i incontrolat del nombre d’apartaments turístics –amb la consegüent pressió a l’alça dels preus dels lloguers i l’expulsió progressiva de les classes populars dels barris cobejats per l’especulació–, a la sobreexplotació de les zones monumentals i a la privatització de l’espai públic, a l’agreujament de la contaminació mediambiental per la circulació d’autocars i l’arribada de creuers… Per no parlar dels impactes en un comerç tradicional i de proximitat poc protegit i fins i tot de la precarietat laboral associada a les indústries turístiques.

El turisme actua, en certa manera, com un revelador dels dilemes a què ens enfrontem. En realitat, el debat no és “turisme sí, turisme no”. Barcelona és una ciutat mediterrània oberta, i només pot progressar com a tal. El debat va fins i tot més enllà del disseny, urgent, d’un model de turisme responsable, sostenible i profitós per a un desenvolupament just de la ciutat. La qüestió ja és quina ciutat volem. I resulta cada cop més evident que per respondre-hi caldrà activar, mitjançant una participació ciutadana àmplia i decisiva, tota la intel·ligència col·lectiva que batega als nostres barris i en el si de la societat civil.

Arxiu de l'autor: Lluís Rabell

Quant a Lluís Rabell

La ciutat enfront de si mateixa