Taxi
Autor: Carlos Zanón
Ediciones Salamandra
Barcelona, 2017
364 pàgines

Harry Crews deia que en literatura el talent no va pas malament, però que el que importa és el coratge. A Zanón n’hi sobra. Parla de pares i fills i àvies, d’Horta i el Guinardó, de la burgesia o de “la parte baja de la clase media”. Així que clava l’aixada a la seva zona i el seu llinatge, el seu talent brolla com un guèiser.

Taxi és la cinquena novel·la de Carlos Zanón. Amb ella ha complert una de les obligacions fonamentals de tot autor: endinsar-se en l’inexplorat. Zanón era més aviat un escriptor prudent; les seves novel·les eren discretes, perceptives, normals només en aparença. El seu gènere era (nominalment) la novel·la negra, que narrava en una Barcelona proletària sense els habituals clixés del gènere. L’estil era esquelètic però gens derivatiu. Mirava d’evitar fer rots, rapejar o cridar. Lliurava el que s’esperava d’ell.

Amb Taxi tot això ha canviat. Es tracta d’un animal poc comú: la bona novel·la excessiva. En literatura, per norma general, l’excés no convé. La contenció i el vigor ho són tot. Zanón ha ignorat aquesta recepta. Ha esdevingut estrident, incontinent, desmesurat. Fins i tot lasciu. Taxi crida, remuga, cantusseja la Velvet, encadena cites i metàfores, s’autocompadeix i opina d’allò més. La veu de Sandino, l’adúlter i errant taxista, danyat però noble, que condueix el seu taxi esquivant malfactors i enamorant-se de MILFs esnobs, peripatètic com Ulisses, narcisista com Jagger, grandiloqüent com Marinetti… La seva veu, doncs, borbolla incessant com la verbositat d’un cocaïnòman a les cinc del matí. Al caire del plor. Amb un rampell.

Tal exuberància seria desaconsellable a la majoria de novel·les i, tanmateix, Zanón manté la seva fora de perill. Com? És fàcil: sent molt bo i tenint molt a dir. Sandino remena els malucs com una popstar prosopopeica, però l’escriptura posseeix la profunditat, el bagatge i la consistència d’un vell iceberg àrtic. Taxi és ple d’ornament, d’acord, però no és delicte, ja que els fonaments són sòlids. És com una cançó del “mur de so” de Phil Spector: sobren violins i arpes, però a sota hi ha excel·lència. A Taxi, la decoració no amaga la manca d’energia o idees. Un llampant abric de proxeneta damunt d’un bonic vestit a mida.

Foto: Vicente Zambrano

Harry Crews deia que en literatura el talent no va pas malament, però que el que importa és el coratge. A Zanón n’hi sobra. Parla de pares i fills i àvies, d’Horta i el Guinardó, de la burgesia (“la belleza y el éxito como normas y no como excepciones al feísmo de […] su barrio y su gente”) o de “la parte baja de la clase media” (“jamás iniciaron o evitaron guerras, pero han ido a todas y han perdido la mayoría y se han pasado de bando a la primera ocasión para comer caliente en casi todas. Ni épica ni galones”). Així que clava l’aixada a la seva zona i el seu llinatge, el seu talent brolla com un guèiser: “Recuerda cuando de chaval subía con sus colegas a este mismo cementerio. Cuando se dejaban caer a la cola del grupo María José y él para besarse entre las tumbas, magrearse, las manos bajo aquellos jerséis a veces hechos por abuelas o comprados en Marga en un tres por dos. Ese aroma a acné, cigarrillos, sexo y colonia de bebé, llevado y traído por una brisa como aquella, salada, espesa, de un estío que nunca era como uno imaginaba, dentro de una ciudad que no parecía haberlos tenido jamás muy en cuenta ni a ellos ni a sus padres.” És el millor Zanón.

I què en fem dels elements, diguem-ne, esvalotats, de la novel·la? Acceptar-los, em sembla. Taxi és un contracte. Com llegir els surrealistes: accedeixes a topar amb rellotges tous i unicorns priàpics. A Taxi acceptes la bretolada, el flirteig, el rockisme i els raptes lírics, perquè estan inclosos en el paquet. Altres autors magnífics tenen estils protuberants, totalitaris (fins i tot, a estones, molestos): David Gates, Mark Richard, el Céline de Mort a crèdit… Carlos Zanón és així, avui. Ha escrit un llibre imperfecte, molt seu, que funciona i reverbera i emociona malgrat els acoblaments. Taxi, de fet, s’assembla al Sandinista! de The Clash que l’inspira: voldries que l’haguessin deixat en doble àlbum, no triple; que n’haguessin eliminat el que sobrava. Però, d’altra banda, aplaudeixes la gosadia, la curiositat, l’aventura; el goig i el pathos i la ràbia que desprèn. I quan l’acabes, es queda amb tu. Potser per sempre.