El progrés tecnològic és bo i ha vingut per quedar-se, però no l’hauríem d’acceptar com a dominador de les nostres vides, com una finalitat en si mateixa, descontrolada i mancada de principis ètics.

© Ana Yael Zareceansky

La societat occidental, a partir de la Revolució Francesa i la Revolució Industrial, s’ha instal·lat amb ritmes i estils diferents en una concepció educativa amb alguns principis i objectius bàsics: cognitivisme racionalista amb una baixa apreciació dels components emocionals de la personalitat; humanisme d’arrel grecollatina –cada dia més afeblit– i ciència positiva i tecnologia –cada dia més fortes– com a objectius principals d’aprenentatge; l’orientació eticopolítica cap als valors d’una ciutadania democràtica, però amb inseguretat d’aplicació curricular i extracurricular; el predomini d’una concepció social orientada teòricament, però de coherència insuficient en la pràctica vers la igualtat d’oportunitats, i l’expectativa predominant entre estudiants i famílies cap a l’ocupació laboral i l’èxit professional.

Ens preguntem si aquests principis i objectius educatius, que encara semblen ben instal·lats, continuarien igual en el nou context de globalització, que està resultant un veritable canvi d’època. Aquest canvi es pot resumir, sense afany exhaustiu, en els ítems següents: la creixent liquiditat cultural o inestabilitat dels valors; el trencament dels marcs de referència en els ordres religiós, social i polític; l’afebliment dels vincles comunitaris derivat del creixent individualisme associat al pensament neoliberal hegemònic; el descrèdit greu de la política institucional i democràtica per la seva subordinació creixent a les finances; el predomini creixent d’allaus informatives des de múltiples fonts, fins a extrems d’autèntic desbordament de la capacitat reflexiva, selectiva i crítica; les formes comunicatives digitalitzades, audiovisuals i espectacularistes, amb marginació progressiva de les formes discursives de base lingüística i conceptual, i la vivència temporal cada dia més obsessivament presentista, menyspreadora del passat i depredadora dels recursos del futur.

Com influeix tot això en l’educació? En aparença, poc, perquè els sistemes educatius sembla que en viuen al marge, instal·lats amb inèrcia en les seves pràctiques habituals de moltes dècades enrere. Però en veritat, molt, perquè fan cada dia més difícil el procés educatiu i probablement l’amenacen de progressiva inutilitat en el nou context. El fan més difícil perquè factors com la liquiditat cultural, el trencament de marcs de referència o l’individualisme creixent atempten contra la necessitat d’una bona socialització més cooperativa que no pas competitiva i d’una orientació coherent del creixement i l’existència personal. O, des d’un altre punt de vista, el descrèdit greu de la política institucional i democràtica posa en risc el sentit necessari de participació en la vida pública, de compromís de ciutadania. I, des del punt de vista de l’estructura i la funcionalitat cognitiva, l’invasiu audiovisualisme espectacularista –que ens fa passar d’Homo sapiens a Homo videns, segons Sartori– i la digitalització universal no faciliten, sinó que redueixen, la capacitat comprensiva i expressiva del llenguatge natural i del seu posterior ús eficaç per a la comunicació competent en almenys dos terrenys socialment rellevants: la ciència i la política.

Notícies recents informen que el creixement cerebral de l’ésser humà s’ha accelerat en els darrers dos segles, gràcies a l’escolarització creixent i el progrés sociocultural, fins a pesar uns cent grams més que els mil tres-cents que feia de mitjana des de mil·lennis enrere; les mateixes notícies adverteixen que l’actual ús sistemàtic d’eines, tant hard com soft, que acaben actuant com a pròtesis cerebrals externes –calculadores, informàtica i telemàtica, GPS, etcètera– poden frenar l’evolució cerebral per la menor auto­exigència d’abstracció, de memòria i d’agilitat operativa. No hem de ser biologistes en absolut, però no podem ignorar que la nostra capacitat mental té una base cerebral determinant. Tot i que podríem optar per romandre com a espècie en un cert “creixement zero” cerebral i delegant el creixement en les mateixes pròtesis intel·ligents, cal pensar si això és humanament i socialment acceptable. Perquè aquests són camins que, en opinió de l’autor de l’assaig trencador Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Yuval Noah Harari, és probable que portin a la creació d’humans més poderosos i més intel·ligents que nosaltres per la ciència, i que l’Homo sapiens sigui substituït per aquests éssers; preveu que els humans i els ordinadors es fusionaran en ciborgs i que amb la implantació de xips al cervell podrem consultar internet amb la ment; la qual cosa, però, considera obvi que no serà possible per a tothom i que es crearan autèntiques castes biològiques on per primera vegada a la història els rics seran “realment millors” (!) que els pobres.

El repte és, doncs, de primera magnitud; i ho és sobretot en dos terrenys principals: un repte democràtic, pel possible ensorrament qui sap si irreversible del principi d’igualtat entre els humans, avui ja prou afectat per l’evolució de la crisi; i un repte educatiu, perquè qüestiona ja des d’ara les bases de la formació personal: si les persones no són igualment ben educades per comprendre la seva dignitat i els seus drets i deures ètics, cívics i democràtics; si no se les forma per apoderar-les cognitivament i socialment com a partícips i responsables en la mateixa mesura del progrés humà, el projecte educatiu mínimament igualitari dels darrers segles fills de la Il·lustració es desintegrarà en mans d’una munió d’iniciatives previsiblement més privades que no pas públiques, més mercantils i tecnocràtiques que no pas humanístiques i socials, i més competitives que no pas cooperatives; i tot plegat acabarà reforçant les desigualtats i generant ciutats i societats mancades de cohesió, molt dividides i excloents de grans sectors socials, i per això mateix situades en el pendent de tensions internes i violències potencials.

Afebliment dels valors educatius i democràtics

El risc d’afebliment dels nostres valors educatius i de ciutadania democràtica és, doncs, enorme: és un camí de futur costerut i incert. Si no socialitzem les tecnologies en comptes de tecnificar la societat, les dificultats apuntades es consolidaran. El progrés tecnològic és òbviament bo i ha vingut per quedar-se, però no l’hauríem d’acceptar com a dominador de les nostres vides, sinó com el que és, un auxiliar, un instrument, mai una finalitat en si mateixa, descontrolada i mancada d’uns mínims principis ètics, que no són sinó principis de preservació i millora de la condició humana.

L’educació, entesa integralment –la formal, la no formal i la informal–, està cridada a tenir un paper determinant: o esdevé protagonista democràtica i guia del creixement humà, social i tecnològic o es convertirà en una esclava de les pitjors pulsions individualistes, competitives, tecnocràtiques i autoritàries. Ha de ser una educació democràtica en quant és igualitària, ètica en quant és lliure i responsable, científica en quant és racional i metòdica, humanística en quant és crítica, lingüísticament competent i culta, i sensible en quant és capaç de reconèixer el valor de les emocions i integrar-les en una vida personal plena. Tot això no solament no nega cap progrés, sinó que en garanteix la qualitat humana, democràtica i cívica.