Hi ha ciutats de paper que resulten més vives que les de debò. Hi ha pocs autors que hagin alçat una Barcelona tan ancorada en la memòria popular, tan present en l’imaginari col·lectiu.

Durant vuit anys vaig viure a tocar del bar Alaska, que és a la cantonada del passeig de Sant Joan i el carrer Pare Claret. Sovint, quan hi convidava algun amic a fer el vermut, li explicava que és un bar amb més llegenda del que aparenta. Els deia, per exemple, que l’Alaska era un dels llocs que freqüentava Carmen Broto. La història diu que la Broto, prostituta i entretinguda de l’alta societat, vivia just a l’altra vorera i molts dies, quan tornava a casa de matinada, feia l’última copa al bar. El gener de 1949 tres homes la van assassinar i la van deixar en un descampat del carrer Legalitat, en un dels crims més comentats i silenciats de la postguerra.

© Manel Andreu

Com molta gent, vaig conèixer la cabellera rossa i el perfum fatal de Carmen Broto perquè Juan Marsé la va convocar a Si te dicen que caí (1973), una novel·la que era un repàs als paisatges de la seva infància i la guerra, una barreja de records personals i aventis que circulaven pels carrers de Gràcia. Marsé hi feia sortir l’Alaska, punt de reunions subversives i de mala vida, i traçava al voltant de Carmen Broto una trama que s’esdevenia als carrers del barri, als cines, a les rebotigues fosques, als tramvies que llançaven guspires. Amb aquella primera lectura em vaig treure el passaport per al territori Marsé, un mapa de Barcelona que és alhora real, realista i mític.

Els novel·listes creen uns lligams afectius amb els decorats que trien per als seus llibres. No és mai una tria aleatòria. La ciutat que s’inventen, els carrers i les cases que recreen, formen part de l’essència dels personatges –els marquen– i després esdevenen una part important de la memòria del lector. Hi ha ciutats de paper que resulten més vives que les de debò. En el cas de Marsé la identificació és especialment intensa. Hi ha pocs autors que hagin alçat una Barcelona tan ancorada en la memòria popular, tan present en l’imaginari col·lectiu. L’essència urbana de les novel·les de Marsé prové del seu interès per uns personatges marginals, que saben saltar d’una classe a l’altra com qui canvia de barri, o que troben en l’estranyesa dels llocs desconeguts una via d’escapament. La oscura historia de la prima Montse, Ronda de Guinardó, Un día volveré, Rabos de lagartija… Cada nou títol amplia el mapa i en detalla els carrers ja coneguts. De les barraques del Carmel a les foscors del Xino, de la plaça Rovira al Ritz, del restaurant Tibet a les ombres protectores del parc Güell, del cinema Roxy al bar Delicias, del club de tennis La Salut…

Podria continuar fixant els topants del mapa Marsé, però l’enumeració freda no porta enlloc. M’atreu més la figuració d’una ciutat literària que és compartida per altres narradors –i que acaba formant dins la memòria de cada lector una topografia pròpia. En posaré un exemple. Penso en Últimas tardes con Teresa (1966), que és tal vegada la novel·la en què la presència de Barcelona és més determinant. Parlant del Pijoaparte, Marsé escriu: “Acaba de salir de su casa, que forma parte de un enjambre de barracas situadas bajo la última revuelta, en una plataforma colgada sobre la ciudad: desde la carretera, al acercarse, la sensación de caminar hacia el abismo […]”. A l’instant la meva memòria de lector se’n va cap a El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda –publicada també el 1966–, i al dia que la Cecília Ce se’n va a viure a les barraques amb l’Eusebi: “La barraca només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes, amb fustes velles i amb trossos de sac entaforats per les escletxes”.

La mateixa operació serviria per a altres casos: Marsé ressona en Blai Bonet, que ressona en Vázquez Montalbán, que ressona en Sagarra, que ressona en Josep M. Planes, que ressona en Vila-Matas, que ressona en Josep Pla, que ressona en Enrique de Hériz, que ressona en Marsé… Són mirades diferents, a vegades fins i tot oposades, però el misteri és que les unes es reflecteixen en les altres, perquè la ciutat és un gran calidoscopi.