El rebuig al servei militar, les manifestacions contra la guerra i l’educació per la pau a les escoles i el temps de lleure formen part del patrimoni pacifista històric de Barcelona i Catalunya.

El monument al general Joan Prim, de la Ciutadella, engalanat amb símbols i eslògans pacifistes durant el Festival per la Cultura de la Pau de maig del 2000.
Foto: Dani Codina

Quan em poso a escriure aquest article, s’acaba de saber que Textron, la darrera empresa nord-americana productora de bombes de dispersió (una mena de bomba de bombes, que produeix impactes altament indiscriminats i que està dotada d’unes càrregues explosives que poden romandre actives, sense explotar, fins a anys més tard del conflicte), ha decidit deixar de fabricar-ne.

El cas és interessant, perquè els Estats Units no és signant de la convenció internacional que prohibeix les bombes de dispersió i, per tant, l’empresa té legalment tot el dret de produir-ne i vendre’n. Per què ho ha deixat de fer? Perquè considera que hi ha massa “dificultats legals” (l’existència del tractat ho fa tot més complicat fins i tot per als països que en van voler quedar fora) i per la “baixada de comandes”. Efectivament, gràcies al tractat hi ha menys països que usen i compren bombes de dispersió i, en conseqüència, l’oferta no es pot mantenir igual.

Acampada antimilitarista a la plaça d’Espanya, al maig del 2000. Aquesta acció i la de la foto anterior, més una gran manifestació i una penjada de llençols blancs als balcons, les va convocar una plataforma de més de dues-centes entitats per protestar contra l’organització a Barcelona de la desfilada del Dia de les Forces Armades.
Foto: Dani Codina

Vet aquí una notícia aparentment menor però en realitat molt important, perquè demostra que el treball per la pau, la desmilitarització i el desarmament (ja sigui en el vessant més activista i de carrer o en el menys cridaner d’incidència diplomàtica) serveix. Efectivament, serveix per canviar polítiques globals, crear tractats i fer que empreses armamentístiques es vegin obligades a tancar la paradeta.

És possible –i lògic– que algunes situacions especialment lamentables (Síria, l’Iraq, l’Afganistan, Somàlia…), el creixement del nombre de conflictes armats, la vitalitat del comerç d’armes, etcètera, ens facin pensar que tot està perdut. Però, malgrat aquestes gravíssimes i preocupants realitats, també és cert que de vegades s’aconsegueix establir complexos i laboriosos acords de pau (a Colòmbia, per exemple), o que, en els darrers anys, hi ha hagut avenços significatius en l’àmbit del desarmament i el control d’armes que hauríem de ser capaços de valorar: pel canvi que han suposat en l’escena internacional i perquè s’han produït gràcies a la sensibilització, la conscienciació i la mobilització de la ciutadania a través d’ONG i altres entitats i amb la realització de campanyes. I en tots aquests canvis, Barcelona i Catalunya també hi han participat.

De fet, el rebuig al servei militar, les manifestacions contra la guerra i l’educació per la pau a les escoles i a les institucions educatives al temps de lleure són algunes mostres d’aquesta vitalitat, d’aquest patrimoni, en clau de pau, que la ciutat i el país atresoren.

“La mili no mola”

Durant els anys vuitanta i noranta, arreu dels països democràtics on el reclutament (un servei militar obligatori) va conviure amb el dret a l’objecció de consciència, la majoria de joves feien la mili i una minoria optaven per l’objecció.

A Catalunya, el nombre de joves que no anaven a la mili va arribar a ser, algun any, superior al de joves que hi anaven. És a dir, hi havia més joves que optaven per alternatives al servei militar (objecció, insubmissió) que no pas per fer allò que tocava. Sens dubte, molts factors (l’existència i l’activitat del moviment d’objecció, l’extensió social del problema, qüestions polítiques, el retard de l’Estat a gestionar l’objecció i la manera caòtica com ho va fer) van influir-hi; però, es miri com es miri, es tracta d’una dada molt rellevant i, sovint, desconeguda.

Arran de la professionalització de les forces armades impulsada pel Govern espanyol, la incorporació a files esdevenia un procés voluntari. Això volia dir que, de cop i volta, es requeria seduir gent jove perquè s’hi incorporés. El gran desgast causat a la imatge de l’Exèrcit pel franquisme i pel cop d’estat del 23F obligava el Govern a fer un esforç considerable per reclutar soldats.

Escoles, científics i desfilades

Arran de tot això i del malestar que molts militars sentien davant l’extensió social de l’antimilitarisme durant els anys vuitanta i noranta, el Govern espanyol va desenvolupar un programa consistent a promoure la “cultura de defensa”, amb la voluntat d’incrementar el suport de la ciutadania a la política de defensa i el consens per assumir-ne els costos econòmics i implicar-s’hi personalment.

El pla preveia una relació més estreta de les forces armades amb el món associatiu, les entitats juvenils i l’ensenyament. Es va pretendre que les escoles fessin assignatures sobre defensa, que els centres d’ensenyament coneguessin la vida militar sobre el terreny i que els militars poguessin visitar els centres per parlar sobre la sortida professional de fer-se soldat.

També, en aquell context, el Govern fomentava una participació important d’Espanya en projectes armamentístics europeus (avui se’n paguen les conseqüències en forma d’un deute inassumible: vora 30.000 milions d’euros compromesos amb la indústria militar): va finançar projectes de recerca i desenvolupament (R+D) relacionats amb l’àmbit militar. L’estat de l’OCDE que menys diners dedicava a R+D va passar a militaritzar bona part d’aquesta migradíssima despesa. Així, doncs, si la mili havia deixat d’existir, la militarització se n’anava a altres camps i àmbits: al món de l’ensenyament i la recerca científica.

Això també va generar noves campanyes que, per cert, van sorgir a Barcelona: “Escoles objectores” i “Prou investigació militar”. Aquestes dues campanyes van tenir un gran impacte i van acabar aconseguint que els projectes de militaritzar l’ensenyament i la ciència es redefinissin a la baixa.

Barcelona també guarda un altre tresor: el fet d’haver acollit la mobilització més important feta a tot l’estat –i segurament a bona part d’Europa– contra una desfilada militar. El 2000 un festival i una gran manifestació van mostrar el rebuig a l’apologia del militarisme que suposava fer una desfilada d’aquestes característiques. Encara poca gent n’és conscient, però d’aquelles mobilitzacions i dels  impactes respectius va sorgir l’impuls necessari perquè s’aprovés al Parlament la Llei de foment de la pau, el Consell Català de Foment de la Pau i, més endavant, l’Institut Català Internacional per la Pau.

Cartell de la Fundació per la Pau commemorant la firma del Tractat d’Oslo (2008), que prohibeix les bombes de dispersió. A la dreta, portada i tres imatges de la publicació Seriosament… 25 arguments per la pau en còmic, de la mateixa entitat.

Fent passes cap al desarmament

A principis dels anys noranta, arran de la fi de la guerra freda, sorgeix dels moviments per la pau i els drets humans una nova agenda global, juntament amb uns nous plantejaments i formes de treball. De l’atenció concedida fins aleshores als blocs i les armes de destrucció massiva, es passa a atendre els conflictes de llarga durada, el seu impacte sobre la població civil i l’ús i abús de les armes petites i lleugeres.

La societat civil engega una nova i ambiciosa campanya per mirar d’aturar una arma especialment cruel i sanguinària, d’efectes altament indiscriminats sobre la població: les mines antipersones. Si bé, quan comença, la campanya sembla condemnada al fracàs, en cinc anys aconseguirà el seu gran objectiu: un tractat global de prohibició de les mines (Ottawa, 1997), tot i que les potències principals hi estan clarament en contra. Seguint aquest fil, al tractat seguirà, una dècada més tard, un acord contra les bombes de dispersió (Oslo, 2008).

A Barcelona, una campanya, la C3A (Campanya contra el Comerç d’Armes), va començar a posar el focus en aquest comerç l’any 1988. Uns anys més tard, la campanya anomenada “Secretos que matan” suposa la incorporació d’ONG més enllà del pacifisme tradicional. A escala global, l’organització Control Arms clamarà per regular el comerç mundial d’armes. Tota aquesta feina, acumulada, aconsegueix resultats, tant en l’àmbit estatal com, finalment, global: un tractat per mirar de posar fre al descontrol i la proliferació del comerç d’armes, responsable dels centenars de milers de víctimes produïdes per la violència armada al món.