Joan de Sagarra | Barcelona Metròpolis

Els mosqueters, els fantasmes que t’ajuden a ser tu mateix, a marcar el teu propi territori, a viure-hi, no són un, ni dos, ni tres, com els tres mosqueters (que eren quatre): són innumerables. L’important és saber buscar-los –una copa, un somriure, una mirada, un gest, un crit, una llàgrima, una cançó…– i, una vegada trobats, no deixar-los escapar i fer-hi pinya, convertits tots en autèntics ciutadans de barri, barcelonins de barri.

Un té diverses identitats segons el territori que trepitja. A Barcelona, quan baixo a la Rambla per comprar un llobarro a la Boqueria, entro a Gimeno per fer provisió d’havans, m’aturo davant de la parada de flors de les Carolines a escollir un ram per a la meva dona, prenc una copa al Boadas i després agafo un taxi per anar a dinar a casa, sóc, em sento, un Sagarra de soca-rel. A París, on vaig néixer, no tinc cognoms: sóc Jean-Pierre –tal com diu la meva partida de naixement–, fill de París, un gamin de París, com els gats romans són fills de Roma. A la Vall Ferrera (Pallars Sobirà) i a Tarragona, sóc un Castellarnau i em passejo orgullós pel carrer de Cavallers, davant del palau en el qual va néixer la meva àvia paterna, la tarragonina María Filomena de Castellarnau i de Lleopart. I a Girona sóc un Devesa, fill de la meva mare, Mercè, i nét de l’escultor Celestí Devesa, fill d’Olot. I a Marsella, a Gènova, a Nàpols, a Catània…, sóc, em sento, un mediterrani a seques. I a Casablanca, no cal dir que sóc en Rick; i a Trieste, un fill natural de Joyce, i a Praga, una iguana més o menys kafkiana, escapada del gabinet de curiositats de Rodolf II…

El fet que la meva identitat barcelonina, la que em fa sentir un Sagarra de soca-rel, com el meu pare, el poeta, o el meu avi Ferran, l’historiador, estigui centrada a la Rambla no és simple casualitat. Si quan els pares van tornar de França, a principis dels anys quaranta, ens haguéssim instal·lat a la dreta o l’esquerra de l’Eixample, o a Sarrià, o a Gràcia, o al Born o al Raval…, hauria estat diferent. Però vam anar a viure a un edifici que s’acabava de construir a la plaça de la Bonanova, davant d’una església semidestruïda per la guerra. De petit, a Barcelona no vaig tenir una vida de barri, ni la sensació de viure en un barri. D’aquella plaça de la Bonanova només en recordo una confiteria, la del senyor Cortacans; la merceria “del geperut” –en deien així perquè l’amo era geperut–; el quiosc del senyor Molina, al centre de la plaça, davant de la font, i una caseta de tir al blanc que posaven durant les festes del patró del barri, sant Gervasi. Cap botiga de joguines, cap llibreria, i dels cines que hi havia més a prop, un era al costat de la plaça d’Adrià –l’Adriano–, i l’altre, el Murillo, al final del passeig de la Bonanova, abans d’entrar a Sarrià. Des de la finestra del nostre pis vèiem el mar, vivíem a Barcelona, però Barcelona queia lluny.

Va ser el meu pare qui em va fer descobrir Barcelona, qui em va portar a la Rambla i em va fer sentir un Sagarra. A la Rambla vaig conèixer la cadernera i el guacamai; em vaig cruspir les meves primeres ostres a El Cantábrico, un restaurant que hi havia al carrer de Santa Anna, al costat de la Rambla; vaig veure Robín de los bosques al cinema Capitol; em vaig comprar els meus primers llibres a la Llibreria Francesa; vaig fer amistat amb la tortuga del jardí romàntic de l’Ateneu; vaig començar la meva col·lecció de segells al mercat de la plaça Reial; vaig prendre els meus primers aperitius –suc de taronja– al bar La Rambla, a la cantonada del carrer de Canuda; vaig veure Els pastorets al teatre Romea; vaig comprar violetes a la mare; vaig descobrir la Boqueria, i em vaig fer una foto davant del monument a Colom. I, sobretot, em vaig veure immers enmig de la gent, agafat de la mà del pare i formant part d’una curiosa processó que recorria la Rambla de dalt a baix com quelcom propi, ple de vida.

Ja era barceloní, Sagarra i barceloní, com a París era i continuo sent Jean-Pierre i parisenc. Però amb una petita diferència: a París no vaig necessitar cap Rambla –els Camps Elisis?– per sentir-me parisenc; en vaig tenir prou amb el meu barri, el barri de Saint-Germain-des-Près, on havia passat part de la infantesa, un territori molt diferent d’aquella plaça de la Bonanova, més amable i aleshores –acabada la Segona Guerra Mundial– un xic bohemi, o “existencialista”, com deien els diaris. Contràriament a la Bonanova, a Saint Germain hi havia botigues de joguines, llibreries, moltes llibreries, uns quants cinemes, restaurants, terrasses… Des del nostre pis de la Rue du Bac no vèiem el mar, però teníem el Sena pràcticament a tocar. I una cosa molt important, gairebé gosaria dir que decisiva per a la meva identitat parisenca, de gamin de París: Saint Germain era el barri on, en un altre temps, abans que el baró Haussmann s’inventés el París que coneixem avui, havia viscut el mosqueter D’Artagnan, i això per a un nen de nou anys que acabava de descobrir la cèlebre novel·la d’Alexandre Dumas en una edició infantil era un regal inesperat i altament significatiu i revelador.

Vaig viure a la Bonanova durant vint anys i escaig i, com em passava de petit, no vaig tenir mai la sensació de viure en un barri: la meva vida de barceloní començava al cinema Roxy de la plaça de Lesseps i baixava pel carrer Gran de Gràcia, camí del passeig del mateix nom, i d’allí a la Rambla. O bé baixava en tramvia –el 58 i el 64– pel carrer de Muntaner fins a la Diagonal –la Diagonal del cinema Windsor, del bar Bagatela (avui José Luis), de la llibreria Áncora y Delfín, del Boliche…–, o continuava el seu trajecte fins a la plaça de la Universitat. La Rambla seguia conformant la meva identitat barcelonina, però ja era –coses de l’edat– una Rambla més nocturna –el Jamboree havia substituït els filatèlics i les mosses les caderneres i els guacamais– que no pas diürna, amb l’excepció del Boadas i de la biblioteca de l’Ateneu, que acabava de descobrir.

Quan em vaig casar, vaig abandonar el pis de la Bonanova i vaig viure en diversos llocs a Barcelona, massa llocs –a més de les meves escapades fora d’Espanya– per aconseguir d’adquirir aquella sensació de pertinença i orgull que experimenta un veí de Sarrià, de Gràcia o de la Barceloneta. O del carrer del Tigre. Però em vaig tornar a casar i amb la meva dona, una alacantina d’Elda, vam anar a viure a un pis del passeig de Sant Joan, a la part alta del passeig, entre la Diagonal i la travessera de Gràcia, i ja fa 24 anys que hi som. El passeig de Sant Joan no formava part de la meva Barcelona, ni la de la meva infantesa, ni la de la meva joventut, ni la dels meus quaranta anys. Però seria el meu barri; desitjava i en certa manera necessitava que ho fos, de manera que havia de descobrir-lo o inventar-me’l. I apropiar-me’n.

El primer que em va cridar l’atenció de la part alta del passeig va ser la quantitat d’estàtues que allotja, fins al punt que en una antiga crònica en vaig dir “cementiri de les estàtues”: quan una estàtua fa nosa, avorreix o molesta el trànsit en qualsevol punt de la ciutat, l’envien al passeig. Això va passar el 1960 amb la més espectacular de totes, la d’Anselm Clavé, el fundador dels famosos cors que porten el seu nom, que l’alcalde Porcioles va ordenar de retirar de la Rambla de Catalunya i traslladar al seu nou emplaçament. Al costat de l’estàtua de Clavé n’hi ha dues de més petitones: la de José Pablo Bonet, un eclesiàstic i pedagog aragonès precursor d’una possible educació per als sordmuts, i la del monjo benedictí Pedro Ponce de León, “inventor de l’ensenyament oral per als sordmuts”, com diu la inscripció. El “cementiri”, com podeu comprovar, comença una mica surrealista: música i sordmuts o música per a sordmuts, si ho preferiu.

© Christian Maury
Dalt de la seva columna de la cruïlla del passeig de Sant Joan i la Diagonal, mossèn Cinto, corb-poeta ventat per uns lúgubres xiprers, sembla conversar cada nit amb l’òliba publicitària d’allí a la vora.

A mesura que anem baixant pel passeig camí de la Diagonal, trobem, a l’alçada del carrer de la Indústria, el monument al senyor Guillem Graell i Moles, que va ser secretari del Foment del Treball. Un senyor embotit en un abric de pells i amb aire un xic avorrit. Continuem baixant. Creuem per davant dels jubilats que juguen a la petanca, deixem enrere la piscineta en què la canalla i els gossos miren de treure’s la calor de sobre i arribem al carrer de Còrsega, i enmig del carrer hi trobem l’anomenada Font d’Hèrcules, un monument al monarca Carles IV i a la seva règia esposa. Són allà, en un medalló de pedra que el temps ha fet malbé (el monument és de 1797 i va ser traslladat del passeig de l’Esplanada al de Sant Joan el 1928), amb dos lleons als costats i el semidéu amb la maça rematant l’invent. I arribem a Rosselló, on comença la zona del passeig més freqüentada pels nens. Allí, a mà dreta, hi ha la Font de la Caputxeta (1922), obra de Josep Tenas, la meva preferida: n’hi ha prou de fer-hi un cop d’ull per encertir-se que, si el llop s’ha cruspit l’àvia, ara serà la Caputxeta qui es menjarà el llop. Quina mirada que té aquesta noieta; sembla la cosina germana de la Lolita de Nabokov. El passeig acaba en el monument a mossèn Cinto (1924), enmig de la Diagonal, que dóna l’esquena a la de Clavé i que els veïns del barri anomenen “el Corb” (tot i que hi ha qui afirma que aquest sobrenom és un invent meu). En teoria, i encara que només fos per herència familiar –el meu avi Ferran era un bon amic de Verdaguer i el meu pare, el poeta, que el va arribar a conèixer, el tenia en alta estima–, aquesta estàtua, tan a prop de casa, m’hauria d’haver omplert d’orgull, d’aquell orgull de barriada, generador d’aquella identitat, d’aquella pertinença que desitjava i necessitava quan em vaig instal·lar al passeig, però no va ser així. Aquest corb-poeta ventat constantment per uns teatrals i lúgubres xiprers, al capdamunt d’un pedestal i enmig de la Diagonal, com un antic guàrdia urbà regulant un trànsit impossible, em sembla massa llunyà i inaccessible i –per què no– un xic napoleònic o mussolià, encara que només sigui per l’òliba publicitària que té a l’esquerra i amb la qual sembla que conversi cada nit. Així que vaig arribar al barri, entre l’òliba i els xiprers, aquest Verdaguer em va semblar més aviat un personatge de la sèrie Twin Peaks. Per integrar Verdaguer al meu barri, i jo integrar-m’hi amb ell, necessitava una major proximitat, una menor monumentalitat i una major humanitat, de poder tocar-lo o besar-li la mà, com la hi va besar el meu pare, el poeta, quan se’l va presentar l’avi Ferran.

Régis Debray (Contre Venise. Gallimard, París, 1995) escriu que a partir dels anys cinquanta s’imposa, alhora que un control dels greixos superflus, “une diététique des images et de sons pour continuer à sentir avec son âme et non avec celle des autres”. És veritat, però també ho és que per viure, per integrar-te en un barri que no ha estat el teu, el de la teva infantesa o la teva adolescència, com és el meu cas, et veus forçat a recórrer en certa manera als altres, als fantasmes dels altres. De nen, a París, a Saint Germain, ja havia recorregut a un fantasma, D’Artagnan; ara, al capdamunt del passeig de Sant Joan, havia de trobar un nou mosqueter. I això és el que vaig fer.

De primer vaig trobar Carmen Broto, la puta roja assassinada que apareix a la novel·la Si te dicen que caí, del meu amic Juan Marsé. Carmen Broto vivia al carrer de Sant Antoni Maria Claret, no lluny d’on avui hi ha l’estàtua de Clavé, i acostumava a prendre el vermut a la terrassa del bar Alaska (avui en mans d’uns xinesos, molt simpàtics). Després vaig recórrer a un altre amic, també escriptor, Enrique Vila-Matas, el meu cosí Enrique. Llegint un dels seus relats, vaig descobrir que la primera vegada que l’Enrique va veure, emergint d’una combinació extremadament curta, les cames d’una dona, va ser al cinema Texas (avui propietat de la cadena Lauren), al carrer de Bailèn, no lluny del passeig. Les cames, esplèndides, eren les de Nadia (Annie Girardot), la xicota de Rocco (Rocco e i suoi fratelli, la pel·lícula de Visconti). L’Enrique devia tenir catorze anys i el cinema Texas era “una de las raras salas –escriu– que nos permitían tener acceso a las películas no autorizadas a los menores de dieciséis años”. Més tard, gràcies a un altre escrit seu, vaig descobrir que aquell nen que es va enamorar de les cames de la Nadia i somniava de ser en Rocco vivia pràcticament davant d’on visc ara.

Així doncs, aquell nen que recorria cada dia el seu mític carrer Rimbaud, com ell en deia al seu escrit, un camí que anava des de casa seva, al 343 del carrer de Rosselló, fent cantonada amb el passeig, fins al col·legi dels Maristes, al mateix passeig, travessada la Diagonal, va passar a formar part del meu nou barri, del qual intentava apropiar-me, mitificant-lo alhora. I en una altra antiga crònica vaig escriure: “A ese niño que fue Enrique tal vez le haga gracia saber que su viejo camarada nocturno (a finales de los sesenta) que le lee en Estocolmo, en Roma o en París, vive hoy encima mismo del que fue uno de los espacios más míticos de su infancia: el cine Chile, hoy convertido en parking. Un parking en cuyo tejado he visto esta mañana, mientras tendía la ropa, cómo una gaviota abría a picotazos el pecho de una pobre paloma a la que acababa de atrapar”.

© Christian Maury
El Bauma, que freqüentava Lynn Robert Berkeley- Schultz, Bobby per als amics, funcionari de l’ONU i expert en canvi climàtic.

No havia trobat cap mosqueter, però m’havia apoderat del fantasma de Carmen Broto, del fantasma del nen Enrique –amb el seu no menys fantasmal “carrer Rimbaud”–, de les cames de la Nadia i d’un parell de cinemes mítics, desapareguts com la immensa majoria dels cinemes mítics d’aquesta beneïda ciutat. Per començar, no estava gens malament. Ara havia de seguir a la recerca del mosqueter, a la caça de nous fantasmes, però abans de res havia de fixar els límits del meu barri. Al nord, el bar Alaska; al sud, el mercat de la Concepció, al carrer de València; a l’est, el pub Michael Collins, a la plaça de la Sagrada Família (amb una més que possible prolongació fins a la vella Fàbrica Damm), i a l’oest, la terrassa del Bauma (a Rosselló cantonada Roger de Llúria). Als fantasmes dels dos amics escriptors, hi vaig afegir els d’un tercer, l’il·lustre aragonès Javier Tomeo¹, que vivia molt a prop de casa, al carrer de Roger de Flor, i que aleshores es comportava ell mateix com un fantasma, controlant si érem o no a casa segons veia les persianes pujades o baixades. Al mateix carrer, gairebé a la cantonada de Còrsega, descobreixo a Can Josep el fantasma d’un bistrot de la meva infantesa parisenca: fotos antigues d’estrelles de Hollywood, una bandera republicana –de la nostra República–, cards, cargols a la llauna, morcilla de Lleó… L’Elena, la dona d’en Josep, l’amo i cuiner, resulta que és la filla petita del doctor Jordi Rubió i Balaguer. Un altre fantasma. Més avall, creuat Rosselló, hi ha el Jazmann, que Tete Montoliu freqüentava i on a les nits pots escoltar la veu de Sarah Vaughan: “The man I love…” Més fantasmes. A la plaça de la Sagrada Família m’apodero de Michael Collins, l’heroi irlandès, alhora que veig partits de rugbi i m’alegro l’ànima amb el whisky de John Jameson & Son (J.J., el whisky de James Joyce, un altre fantasma). Per un moment, sento la temptació d’apoderar-me del vampir de la Sagrada Família, una divertida criatura de l’amic Marsé que es beu la sang de les joves i no tan joves japoneses que visiten l’avui celebradíssima basílica, però el temple no m’ha atret mai, potser perquè és un temple “expiatori”…

Anem cap a l’oest. Al Morryssom (Girona, 162, cantonada Rosselló), la terrassa més assolellada del barri, on serveixen un arròs melós amb escamarlans i musclos molt bo, et preguntes si aquest nom tan curiós és un homenatge a Jim Morrison, el cantant de The Doors –“Come on baby light my fire / Try to set the night on fire”–, un altre fantasma, o bé és un petit homenatge a un parent llunyà del senyor Graell i Moles, el fredolic secretari del Foment del Treball, que va fer de sheriff a l’estat d’Iowa in illo tempore. En Pedro, l’amo, un senyor de Conca que va aprendre l’ofici a la cuina de l’hotel Ritz quan Xavier Cugat s’hi allotjava i que caça porcs senglars i cérvols els caps de setmana, em diu que no té ni punyetera idea d’on surt aquest nom, que quan ell es va fer càrrec del local, el 1974, ja se’n deia. En Pedro té la mania dels cotxes antics i de tant en tant em treu a passejar per Barcelona en un vell jeep de les tropes nord-americanes, del temps que Franco era “el sentinella d’Occident”. En Pedro m’obsequia amb ous de les seves precioses gallines, em diu afectuosament “niñito Jesús”, i jo em pregunto si el bo d’en Pedro no és un fantasma, una barreja de Buñuel i de monsenyor Tarancón, que el Senyor ens envia per endolcir el barri.

© Christian Maury
La inquietant protagonista de la Font de la Caputxeta, de Josep Tenas (1922), una de les nombroses escultures que allotja el passeig.

Més enllà, abans d’arribar a la cantonada amb Bruc, hi ha Can Pere, un Pere amb barretina. Hi habiten diversos fantasmes. El primer, el més estimat, és el cantant alcoià Ovidi Montllor, les fotografies del qual inunden la paret situada davant de la barra. L’Ovidi era amic íntim de l’amo, Pepe Morata, que el tenia ben alimentat amb el seu arròs de bacallà, els seus estofats i altres exquisideses. En Pepe acostuma a explicar que una nit l’Ovidi va anar a sopar amb Stefania Sandrelli –“Sapore di sale, sapore di mare…”–, que rodava amb ell una pel·lícula a Barcelona, i que després de sopar l’Stefania es va enamoriscar del de la samarreta vermella i se n’hi va anar al llit. Quan en Pepe ho explica li cau una llàgrima. Els altres fantasmes són els jugadors del Barça, piles de velles fotografies dels anys trenta, quaranta, cinquanta… I és que Can Pere és el nostre temple jubilatori, i de vegades també expiatori, del Barça. Veure a Can Pere, amb en Pepe, un partit del Barça al petit televisor del local, i encara més si aquella tarda Messi està formidable i marca tres gols, és com trobar el fugisser i maleït mosqueter.

I arribem al Bauma, la frontera oest del meu barri, on el fantasma es diu Lynn Robert Berkeley-Schultz, Bobby per als amics. Era ciutadà britànic, funcionari de les Nacions Unides, i exercia de consultor en temes de medi ambient. Era un dels membres del famós Protocol de Montreal i sabia un niu sobre el canvi climàtic, la capa d’ozó i tots els desastres que ens esperen. Era més aviat baixet, amb els cabells llargs, però sense exagerar, i duia barbeta. Tenia una retirada a aquests esquirols savis que surten als còmics anglesos, però quan es posava un dels seus preciosos barrets –en tenia un munt, arreplegats dels indrets més remots del planeta– semblava un ocell del paradís. En Bobby era presumit i un punt de dandisme donava més sabor a la seva vida.

Un bon dia que jo prenia un Jameson a la terrassa del Bauma –en Bobby vivia dos carrers més amunt–, l’esquirol savi se’m va acostar, se’m va presentar i tot seguit em va demanar: “És veritat que vostè és nebot de Lawrence Durrell?” Li vaig explicar el que ja he explicat un munt de vegades, que no era el meu oncle, que això d’“oncle Larry” era com la meva mare i jo anomenàvem el famós escriptor anglès quan, després que ella llegís El cuarteto de Alejandría i d’enamorar-se’n, va descobrir el seu telèfon de Sommières i, després de prendre un whisky doble, li trucava tots els caps de setmana. A en Bobby li va fer gràcia l’anècdota i em va dir que li hauria agradat conèixer la meva mare.

Ens vam fer amics, vam compartir taula i copes cada dia. En Bobby em va explicar, amb una certa timidesa i fins i tot un xic avergonyit, que havia estat un dels personatges de la nit barcelonina, el pare dels Bobby’s: del Bobby’s de la Diagonal, no gaire lluny del Bauma; del Bobby’s Two, al carrer del Doctor Rizal; del Bobby’s Free, a Claris cantonada Casp, al costat de la llibreria Laie, i d’un parell de locals més a Calella de la Costa. L’esquirol savi havia inundat la nit barcelonina de campionats de dards, de billars americans, de whisky i de cervesa, i de la millor música (un dia a Calella en Bobby va trobar un paio a la platja que tocava la guitarra. La tocava molt bé i en Bobby li va oferir d’actuar a la seva boîte a canvi del sopar i un llit, i va acceptar encantat. El paio era ni més ni menys que Carlos Santana).

En Bobby va morir d’un càncer fa cinc anys. Durant aquest temps he pensat que l’amic Bobby, aquell esquirol savi, fill d’un cèlebre actor londinenc, era el mosqueter que buscava i que em va obrir les portes del barri més enllà del mític “carrer Rimbaud”, dels cargols a la llauna, dels jugadors del Barça, del jeep de l’amic Pedro i del poeta-corb conversant de nit amb la seva òliba, mentre el semidéu lluïa cos sota els caps de Ses Alteses Reials. I potser no m’equivocava pas. Fins que fa uns dies, al carrer de València, al sud del meu barri, en sortir de la botiga de queviures Murrià, on acostumo a comprar els meus apreciats i boníssimis formatges francesos, vaig entrar a la llibreria Jaimes, que s’acabava d’instal·lar al barri després d’abandonar el passeig de Gràcia per l’alt preu dels lloguers, i hi vaig trobar l’edició de La Pléiade d’Els tres mosqueters. El meu veí D’Artagnan, del meu barri parisenc de Saint Germain, s’incorporava al meu barri barceloní del passeig de Sant Joan de Dalt. O, dit d’una altra manera, els mosqueters, els fantasmes que t’ajuden a ser tu mateix, a marcar el teu propi territori, a viure-hi, no són un, ni dos, ni tres, com els tres mosqueters (que eren quatre): són innumerables. L’important és saber buscar-los –una copa, un somriure, una mirada, un gest, un crit, una llàgrima, una cançó…–, i una vegada trobats, no deixar-los escapar, i fer-hi pinya, convertits tots en autèntics ciutadans de barri, barcelonins de barri, que, avui dia, és la millor garantia per no ser definitivament engolits per la marca Barcelona, la qual, alhora que ens omple d’orgull, posa en perill la nostra petita, rica i estimada identitat.

Nota

1. L’amic Javier Tomeo va morir el 22 de juny passat, poc després que fossin escrites aquestes línies (J. de S.).

Dalt de la seva columna de la cruïlla del passeig de Sant Joan i la Diagonal, mossèn Cinto, corb-poeta ventat per uns lúgubres xiprers, sembla conversar cada nit amb l’òliba publicitària d’allí a la vora.

Les fotografies del cantant alcoià Ovidi Montllor dominen a les parets de Can Pere. A l’esquerra, el Bauma, que freqüentava Lynn Robert Berkeley-Schultz, Bobby per als amics, funcionari de l’ONU i expert en canvi climàtic.

Un racó de la part alta del passeig de Sant Joan. A la pàgina anterior, la inquietant protagonista de la Font de la Caputxeta, de Josep Tenas (1922), una de les nombroses escultures que allotja el passeig.

Arxiu de l'autor: Joan de Sagarra

Quant a Joan de Sagarra

A la recerca del mosqueter