La globalització ha incrementat la mobilitat i l’intercanvi cultural arreu del món. A Catalunya es parlen més de tres-centes llengües, com l’abo’o, l’armeni, el beti, el hawaià, el gal·lès o l’inuit. Barcelona aglutina gran part de la immigració que arriba al territori i s’ha convertit en un mosaic molt divers de cultures i llengües.

Segons el Padró Municipal d’Habitants, actualment a Barcelona hi viuen 347.897 persones d’origen estranger, moltes de les quals no coneixen la realitat catalana quan hi arriben. Creuen que el castellà és la llengua que s’hi parla i sol ser la primera que aprenen. En alguns casos, després decideixen estudiar català, perquè facilita la vida a la ciutat. D’altres simplement ho fan per regularitzar la situació, ja que necessiten acreditar uns coneixements mínims de català per aconseguir el certificat d’arrelament.

Ara bé, els nouvinguts tenen dificultats per trobar un espai on practicar el català i solen experimentar el tracte social en castellà, sobretot a les grans ciutats, ja que la gent local està acostumada a assignar l’ús del castellà als nouvinguts. Encara que iniciïn una conversa en català, la majoria d’autòctons els responen en castellà, i això els pot generar una certa frustració i que desisteixin d’aprendre el català.

Presentem una mostra de diferents col·lectius per veure com s’han adaptat a una ciutat multilingüe com Barcelona.

Britànics, a la recerca de qualitat de vida

El clima mediterrani i la qualitat de vida –la vida fora de casa, el menjar, les relacions socials– són raons fonamentals que fan decidir els britànics a viure a Barcelona: representen el 2,44 % de la població estrangera. Viuen força repartits, encara que es concentren sobretot als districtes de l’Eixample, Ciutat Vella, Sant Martí i Gràcia. Tot i que la majoria solen tenir feines relacionades amb la llengua anglesa, l’idioma no és un obstacle per integrar-se i, de fet, acostumen a relacionar-se amb la població local i formen moltes parelles mixtes. Segons les dades del 2011 del cens de població de l’Idescat, el 72,1 % dels britànics entenen el català.

Els brasilers, una comunitat oberta

Els brasilers són, en general, una comunitat oberta amb molta capacitat d’integració. Viuen dispersos per tota la ciutat. La comunitat és força gran i diversa, com el seu país d’origen: un 2,1 % de la població estrangera és del Brasil. Cal relativitzar aquestes dades, tanmateix, perquè hi ha persones que tenen la doble nacionalitat.

Com que el portuguès és també una llengua romànica, els és més fàcil aprendre el català i el castellà. “La gent amb estudis probablement va estudiar una mica de castellà quan es van plantejar venir a viure a Barcelona, però no el català”, aclareix Andréia Moroni, doctorand de sociolingüística i presidenta de l’Associação de Pais de Brasileirinhos na Catalunha. Qui no té estudis acostuma a parlar només en castellà, si bé també hi ha persones que “no arriben a parlar cap de les dues llengües i es queden en un punt intermedi, cosa que, d’altra banda, no els representa cap problema per viure aquí”, segons Moroni.

El pragmatisme italià

Els italians representen el 9,16 % de la població immigrada a Barcelona, tot i que en el seu cas també s’ha de relativitzar la xifra a causa de la doble nacionalitat d’alguns membres del col·lectiu. Viuen en àrees tan diferents com Ciutat Vella, l’Eixample, Gràcia, Sants-Montjuïc o Sarrià-Sant Gervasi, i no pas en comunitats tancades.

Acostumen a utilitzar el castellà en les relacions interpersonals i en contextos d’oci. Segons Nicola Vaiarello, investigador visitant del Centre Universitari de Sociolin­güística i Comunicació (CUSC-UB), que ha fet un doctorat sobre el cas dels italians en contextos educatius plurilingües, darrere d’aquesta actitud hi ha un discurs d’utilitat: “La relació que els italians estableixen amb el català com a llengua regional està influïda per la situació de les seves llengües d’origen”, assegura, ja que a Itàlia hi ha una sèrie de llengües regionals i dialectes sense estatus d’oficialitat. “Si en tinguessin, el fet es traduiria en un prestigi més gran per a la llengua respectiva i, en un context multilingüe, en una actitud més positiva envers una situació com la catalana.”

El Pakistan hermètic

La immigració pakistanesa, el 7,42 % de la població nouvinguda, sol arribar per motius econòmics i laborals. La majoria són joves, practiquen predominantment l’islam i parlen panjabi, una llengua majoritària però no oficial: l’urdú és la llengua oficial i de prestigi i la que s’ensenya a l’escola.

Com que la prioritat d’aquest col·lectiu és trobar feina, la qüestió de la llengua és secundària i l’interès per fer cursos de català s’enfoca a obtenir el certificat d’arrelament. A aquests factors se n’hi suma un tercer: “Si no t’estimes la teva llengua, és difícil entendre la situació del català, ja que veus el castellà com a llengua de prestigi”, observa Imanol Larrea, doctorand que ha estudiat el cas dels pakistanesos a Barcelona. Tanmateix, alguns troben en el català una via per integrar-se, com l’Associació de Treballadors Pakistanesos, finalista de l’edició de 2016 del premi Martí Gasull a l’exemplaritat en defensa de la llengua, que atorga la Plataforma per la Llengua.

La sensibilitat amaziga

La majoria de població amaziga, provinent del nord de l’Àfrica, especialment del Marroc i Algèria –el 4,78 % i el 0,64 % de la població immigrant a Barcelona, respectivament–, es concentra en poblacions de les dues primeres corones metropolitanes com Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí i Sabadell, i al barri barceloní de Torre Baró.

Tot i que és un col·lectiu que conserva força els seus costums, sobretot pel que fa a les relacions interpersonals, tradicions i religió –practiquen un islam popular barrejat amb costums locals–, tenen una mentalitat oberta, participen en la vida social i mostren sensibilitat envers la qüestió lingüística a causa de la seva pròpia especificitat com a col·lectiu als seus països d’origen. Les persones amb un nivell baix d’estudis o sense estudis i que han vingut aquí per motius laborals generalment es limiten a aprendre el castellà, mentre que els universitaris se senten més atrets pel català, tal com observen Äl·la N Ayt Lhu (Abdellah Ihmadi) i Aziz Baha, secretari i presidente de la Casa Amaziga de Catalunya, respectivament.

Els japonesos, un col·lectiu monolingüe

Els japonesos formen una població poc nombrosa i mal coneguda a Barcelona: representen el 0,58 % de la població estrangera i viuen en districtes com Sarrià-Sant Gervasi o les Corts. El seu grau d’integració varia en funció dels motius que els van portar a migrar.

D’una banda hi ha els passavolants, treballadors enviats per empreses japoneses o professors del Col·legi Japonès, que s’esforcen a mantenir els seus costums originaris. No se solen apuntar a cursos de català i prioritzen el castellà, cosa que reflecteix la ideologia monolingüe del Japó. I de l’altra, hi ha els qui s’instal·len aquí per raons familiars, culturals o acadèmiques i que s’adapten als costums locals, que combinen amb els seus. S’apunten a cursos de català “per curiositat”, però no l’utilitzen com a llengua habitual: “En canvi, la segona generació d’emigrants japonesos o les parelles mixtes sí que el solen tenir com a llengua habitual”, explica Makiko Fukuda, professora de traducció i interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en transmissió lingüística en el si de famílies mixtes.

(Nota: En les fotos superiors, d’esquerra a dreta, Javed Ilyas, fundador i president de l’Associació de Treballadors Pakistanesos, davant de la seu social de l’entitat al carrer del Robador, i Andréia Moroni, presidenta de l’Associação de Pais de Brasileirinhos na Catalunha. L’investigador italià Nicola Vaiarello, la professora japonesa Makiko Fukuda i, junts a l’última foto, Aziz Baha i Äl·la N Ayt Lhu, president i secretari de la Casa Amaziga de Catalunya, respectivament.)